Algú em va dir que no tenia remei i això només havent llegit el primer comentari de fa ja… un mes? més d’un mes? Doncs comencem amb un poc més d’imprevisió. Volàvem des de València fins Milà amb Click Air, que supose que ja sabreu que és la companya de baix cost d’Iberia. Després de fer d’acompanyants accidentals de la neta italiana d’un guàrdia civil retirat que vam conèixer a la cua de facturació (vam conèixer la neta, l’avi i l’àvia que va resultar ser de Catí), cua a la taula de facturació equivocada perquè després de ser els primers van obrir abans la del costat i van passar al davant unes cinquanta persones, vam embarcar. Però això no té res d’interessant si no fora perquè era més o menys la una, no ens havia passat pel cap menjar res i a l’avió no es podia menjar res ni tan sols pagant. Així que el primer que vam sentir en arribar a Itàlia no va ser una gran emoció, va ser una gran fam. Clar, només agafar les maletes ens estaven esperant i directes a l’hotel (bé, no massa directes perquè abans havíem de deixar gent en altres hotels). Allí inspecció de l’habitació. Tres estreles? Que les regalen a Itàlia les estreles? Un bany que feia fàstic, l’hostal Sant Joan és un cinc estreles al seu costat. I la sorpresa que vaig avançar, per celebrar la primera nit de viatge de noces dos llitets totalment separats. Fantàstic. Total que eren més de les cinc i encara no havíem dinat, així que només vam poder vam menjar qualsevol cosa a qualsevol lloc, això sí ens va saber a glòria (i per cert el cambrer coneixia Vila-real, després del que li vam fer a l’Inter, per no conèixer-nos…).

Ens va costar ubicar-nos, perquè a l’hotel ens van donar una fotocòpia d’un plànol que la meitat de noms no es llegien. Però quan ens vam adonar ja estàvem a la Via Manzini directes a l’Scala, la galeria Vittorio Emanuale i tot seguit l’impressionant Duomo. La vesprada ens va donar per donar una volteta per tot això. El teatre de l’Scala no el vam veure per dins i per fora no pareix res de l’altre món (ens han assegurat que la percepció enganya). La galeria val la pena i les botigues, t’ho enduries tot (evidentment si els preus foren un altres)… no em vaig poder estar de fer una foto a unes sabates, mireu el preu, mireu… I el Duomo, el vam veure per fora i vam entrar. Estaven fent missa, no sé si serà habitual o era alguna festa, però no havia vist mai tants capellans junts fent missa. Al Duomo no estava permès fer fotos a l’interior però va ser el primer lloc on ens vam adonar que els italians no s’esforcen massa per fer complir les normes.

L’endemà vam tornar al Duomo i aquesta vegada vam pujar al sostre. No els dolia el marbre, no… i quina barbaritat d’agulles i d’escultures, qualsevol raconet té una escultura, i penses, però ací qui l’ha de veure? No sé si ens van dir que hi havia més de dues-centes agulles i més de dos mil escultures (si perdeu un poc de temps segur que encontreu la dada).  I des d’allí Via Orefici, més botigues, i cap al castell dels Sforza. No teníem temps de visitar museus però sí de voltar pel jardins. I ja, després de comprar unes pastetes d’ametlla en una paradeta, cap a una altra sorpresa, el dinar “todo incluído” en un fastigós buffet.

Sempre ens deien que Milà tenia poca cosa per veure, que era moderna, industrial. Però i el nivell que es respira allí, només passejar i veure escaparates ja és un plaer, mirar com passa l’antic tramvia, el vesper de scooters i bicicletes amb conductors que pareix que vinguen de boda… i el Duomo. Només el Duomo ja dona per una visita i no només d’un dia.

Següent etapa: Verona i arribada a Venècia (bé, exactament Venècia no…)