Editorial: Editorial Planeta
Col·lecció: Austral (659)
Any de l’edició: 2010
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 978-84-08-09421-0

Encara que tinc viva la imatge de Paco Rabal cridant Milana bonita, no he vist mai la pel·lícula. Potser ara és el moment.

Un cap de setmana fora de casa dóna per a molt i més si Paula acaba el dia cansada i gitant-se tard. Si a casa no es desperta més de les huit, aquest cap de setmana ens ha donat treva fins passades les deu. Temps suficient per llegir-me la novel.la en poc més de dues sessions.

No és una novel·la llarga. Aquesta edició, de fulls amb contingut no en tindrà més de cent seixanta i amb lletra gran. En un primer moment em va sorprendre. No recorde haver llegit res de Delibes amb aquesta estructura. Són només sis capítols (llibres) i en cadascun d’ells només podem trobar un punt, el final. Les frases estan separades totes per comes, cosa que m’ha fet recordar Saramago. Això provoca un ritme de lectura de vertigen i permet mesclar la veu del narrador amb la dels personatges. Si no esteu avesats potser vos perdreu un tant, però paga la pena fer l’esforç.

Per mi el millor de l’obra el podem trobar a l’inici. És on ens presenta el personatge amb més força, Azarias. Un home amb retard intel·lectual que serveix per al senyoret de La Jara però que igual se’n va a casa de la seua germana que se’n torna al cortijo del senyoret. La seua gran passió és cuidar aus, primer un enorme mussol i al final del llibre una gralla. Per ell, ambdós, com la resta d’aus són milanas, Milana bonita.

La història transcorre als anys quaranta en una zona rural on els senyorets són més que patrons amos. Els servents són poc més que esclaus. Regula, la germana de Azarías, i Paco, el Bajo, són un matrimoni que viuen amb resignació el paper que els ha tocat en sort i que no gosen enfrontar-se als desitjos capriciosos del senyoret. Són tractats com simples eines de feina a disposició en qualsevol moment del dia. Els senyorets no tenen cap interés pels problemes personals del matrimoni. Quatre fills, una amb paràlisi cerebral, l’oncle Azarias també al seu càrrec amb greus problemes mentals…

Però la nova generació ja no és igual, ni per part dels senyorets; Míriam, la filla és l’única que demostra cert interés per la vida dels servents; ni per part dels treballadors, Quirce, el fill segon de Paco i Régula mostra el seu orgull, continua servent però es mostra distant amb els amos, i Nieves la filla menuda se n’adona de la degradació moral del senyoret i fins i tot s’atreveix a demanar la primera comunió, cosa vedada per a ells perquè no són considerats persones.

Un retrat d’un model social en decadència amb la pinzellada fina i expressiva de Delibes.

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí (626)
Any de l’edició: 2009
Idioma de l’edició: Català
Traductor: Albert Nolla
ISBN: 978-84-297-6363-8

M’ha decebut? En ocasions he tingut aqueixa sensació, però com podria gosar dir això si quasi he devorat el llibre? Devorar en un sentit ampli i tenint el compte el ritme meu de lectura dels últims temps. Però en alguns moments Auster es diluïa i donava la impressió que volia treure el cap una novel·la d’espies. No m’interessa gens Rudolf Born encara que Auster li dóna una gran importància.

O potser no l’he entesa? No acabe de comprendre el final, inclús trobe prescindible l’última part. Tampoc alguns finals d’obres de Saramago els he acabat d’entendre. Segurament serà culpa meua, la falt de coneixement de certes referències. Tampoc Adam Walker, el protagonista d’Invisible, no entenia Licòfron perquè li mancava el coneixement de la mitologia grega.

No m’interessa Born. No m’interessa saber si és un espia, un doble  espia o només una persona dolenta. Segurament el meu pensament seria un altre si el Rudolf Born actuara perquè sí, sense cap motiu que l’empente. Però sí que m’interessa Walker, el jove que de sobte troba algú que sense motiu aparent vol ficar-lo al front d’una revista literària, el jove que es sent atret per la seua germana, el jove que fuig a França per fugir o potser per retrobar. Per fugir d’un amor incestuós, per retrobar un amor boig, impossible, per retrobar l’home que el pot fer afonar-se per sempre.

M’interessa molt Margot, per mi el personatge més austerià de tots. La dona insegura que cau al costat d’un home violent que dóna la impressió de seguretat, que s’enamora d’un jove deu anys menor que ella i que viu amb ell una setmana apassionada, que se’n torna sola a París on viu en una cel·la quasi monàstica al costat del luxós pis dels seus pares rics, que no s’ho pensa en llançar-se als braços del jove que torna dubtant a retrobar-se amb ella, somiadora, amant del sexe i de la cuina. Una dona sense futur, només amb present.

I m’agrada Cecile, però la Cecile de dihuit anys, erudita i immadura.

Potser alguna cosa sí que entenc. Una novel·la on els personatges, com en la imatge final, encara que són lliures fan vida d’esclaus. No és això també la vida de la majoria de nosaltres?

Vaig continuar amb El evangelio según Jeuscristo. Supose que a ma mare li va sorprendre que jo llegira un llibre de temàtica religiosa, sempre he estat un descregut, i el va fullejar. No va encontrar el que esperava. Després vaig continuar amb Todos los nombres, La caverna, el gran Ensayo sobre la ceguera, L’home duplicat, L’any de la mort de Ricardo Reis (l’he llegit en català i en castellà, i ara no recorde si l’idioma amb que he escrit els títols correspon al idioma amb què he llegit els llibres). I finalment El viaje del elefante que vaig comentar no fa massa.

La ironia mai no faltava en la seua obra. I ell, Saramago era present en tots els seus llibres, la seua veu s’escoltava constantment. Fins en els llibres que considere més fluixos, com l’últim, es poden encontrar frases sublims.

Ell ja no escriura més, ha estat u més dels que ens han deixat aquest maleït any 2010, però encara puc continuar llegint-lo. Demà arribarà a ma casa Caín, l’últim publicat, i encara queden molts d’altres anteriors. Continuaré llegint-te. Gràcies.

En els últims anys he llegit Saramago, Auster, Vargas Llosa, abans García Márquez i fa un poc més de temps Delibes. Ara és el moment de tornar-lo a recuperar, tinc en la prestatgeria El camino i crec que, després de massa temps sense llegir cap novel·la, serà la que em farà retornar a la lectura.

Quan vaig conèixer Delibes? No recorde, supose que començaria a sentir parlar d’ell després de la pel·lícula La guerra de papá, adaptació de la seua novel·la El principe destronado. Jo crec que no la vaig veure en aquell moment però aquell xiquet, Lolo, es va fer famós. I aquesta va ser la primera obra de Delibes que vaig llegir uns anys després i em va semblar extraordinària, genial. Innocent i contundent al mateix temps i, vista amb perspectiva, tot un tractat de psicologia infantil. Després, mentre vaig ser soci de Círculo de Lectores, vaig llegir Las guerras de nuestros antepasados, Cartas de amor de un sexagenario voluptuoso, El tesoro, 377-A madera de heroe i El disputado voto del señor Cayo. Aquesta última reflexa el millor Delibes, o al menys el millor Delibes que jo he llegit. Un argument aparentment senzill dins d’una novel·la rodona, armoniosa i escrita amb una cura extrema i amb una riquesa lèxica inigualable. Una novel·la de consum lent, per rellegir  cada frase i per assaborir cada paraula.

L’última obra seua que vaig llegir va ser la seua última gran novel·la, El hereje. Em va decebre un tant però això no li resta cap mèrit. Altres obres seues em van parèixer encara més fluixes i segur que algunes de les que no he llegit em semblaran immillorables quan ho faça.

Delibes no escriurà més, però el continuaré llegint, el continuarem llegint, el continuaran llegint quan nosaltres tampoc ja no escriurem.

Títol: El viaje del elefante (A viagem do elefante)
Autor: José Saramago (1922)
Any: 2008
Idioma original: Portugués

Editorial: Santillana Ediciones Generales. Alfaguara
Col·lecció:
Any de l’edició: 2008
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor: Pilar del Río
ISBN:978-84-204-7463-2

Els que em seguiu de fa molt de temps haureu llegit més d’un comentari de llibres de Saramago, sabeu que és un dels meus escriptors preferits. Però aquesta vegada m’ha decebut. El viaje del elefante conté la ironia de Saramago, té destells de genialitat a l’inici però després es queda en no res. Un anar passant, duent endavant una història sense cap força fins arribar al final. El llibre té poc menys de tres-centes pàgines però és una quantitat que enganya, l’edició és amb lletra gran. En realitat és una noveleta que es pot llegir en una o dues vesprades d’aquelles de poca feina. A mi m’ha costat més, ho sé, em costa llegir, cada vegada més.

Saramago va veure una història i la va escriure. El rei Joan III de Portugal regala al seu cosí Maximilià, arxiduc d’Austria, que està de visita per Espanya, un elefant. El llibre relata el viatge de l’elefant i el seu cuidador des de Lisboa fins Viena. Però no li va treure tot el suc. Se nota que va començar amb ganes però se va deixar dur. Una obra menor d’un geni.

Editorial: Cruïlla
Col·lecció: Gran Angular
Any de l’edició: 1992
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-7629-604-5

No coneixia res de Pep Coll quan vaig comprar el llibre, realment ara no recorde el motiu de la compra més enllà de que m’havia quedat sense llibres per llegir en català. Supose que m’atraruria l’argument llegit a algun lloc o simplement veure de descobrir autors nous.

Es tracta d’una novel·la infantil-juvenil i supose que l’hauria de jutjar tenint en compte això. És clar que si et dirigeixes a un públic de dotze, tretze anys no pots utilitzar l’estil d’un Saramago, però, sincerament, és que la qualitat literària de l’obra és mínima (al meu parer, clar). La novel·la em semba poc treballada, em pareix que es pot millorar molt tornant-la a llegir un parell de vegades i reescrivint el que faça falta abans de decidir-se a publicar-la, o potser és tot el que pot donar-nos Pep Coll, no ho sé, no he llegit res més seu. No obstant li van donar un premi, el Gran Angular que no sé quin prestigi tindrà però a mi em sonava el nom.

El que més em desagrada de tot és el to moralista-educador que pren en certes ocasions. És una cosa que no puc suportar, la moralina mesclada en la literatura. Pep Coll ha fet que la narradora de la història siga la protagonista, una xiqueta de tretze anys, però si la narradora és una xiqueta de tretze anys ho ha de ser amb totes les conseqüències, si el narrador és un personatge és un personatge, i ha de tenir la seua personalitat pròpia i no parèixer un ninot de ventriloc que només mou la boca però la veu és la de l’autor.

En definitiva, anem un poc a l’argument. La història gira al voltant d’un mite dels pirineus, els minairons, Es tracta d’uns éssers minúsculs que viuen dins d’un canut d’agulles i que fan tot el que els mana el posseidor del canut. Doncs la protagonista es fa amb el canut dels minairons, i… ja podeu imaginar.

Si teniu poc més de deu anys potser vos agradarà, i si en teniu més igual vos agrada també. Com diu el títol del bloc “no creguet tot el que vos diguen, ni tan sols açò…”. O potser no…

Editorial: Mondadori
Col·lecció: DeBOLS!LLO (380)
Any de l’edició: 2005
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor: Ramón Buenaventura
ISBN: 84-9793-755-4

L’anterior va ser un llibre en castellà i ara tocava català, però allà pel gener no me’n quedava cap per llegir a casa en català. Així que vaig haver de canviar les meues costums i vaig buscar en la prestatgeria algun dels que havia comprat últimament. La meua mà se n’anava cap a Rulfo però no hi va arribar. Abans se va encontrar amb Roth. El llibre en realitat no és meu, va ser un regal per al meu germà d’un rei misteriós l’any 2006, però restava ahí encara verge entre els meus llibres. No, no coneixia Philip Roth. Ara sé que Isabel Coixet ha dirigit una pel·licula basada en una obra seua i protagonitzada per Penélope Cruz. I sé que és un autor famós i de prestigi. Però aleshores no el coneixia, o no recordava coneixer-lo. Pel títol, Operación Shylock i per la forma d’arribar el llibre pensava que es tractava d’una novel·la d’espies, una lectura lleugera. Però una vegada, ja al llit, el vaig obrir i vaig començar a llegir les notes sobre l’autor em vaig adonar que era alguna cosa més.

De novel·la lleugera res de res. Al principi em vaig esglaiar, unes quatre-centes cinquanta pàgines en lletra, podríem dir, minúscula no dona molts ànims a algú que pensava llegir alguna cosa facileta. Però conforme em vaig anar endinsant en l’obra em va anar agradant. El tema semblava interessant. Escrit en primera persona, Philip Roth és l’autor i alhora protagonista. Després d’una crisi provocada per l’Halcion, un medicament per ajudar a dormir, Roth té previst viatjar a Israel per entrevistar un altre escriptor, Aharon Appelfeld (que també és real i que tampoc el coneixia, ni el conec). Però li arriben notícies de que un doble seu li està suplantant la identitat a Israel erigint-se en portaveu d’un moviment denominat diasporisme i que pretén que els jueus abandonen Israel i tornen als seus països d’origen que van abandonar després de l’holocaust.

El tema tenia alguna cosa a veure amb els dos últims llibres que he comentat (Memorias de mis putas tristes de Gabriel García Márquez i Viatges per l’Scriptorium de Paul Auster), en els dos d’una forma o altra l’autor té un paper important en l’acció. Tampoc era la primera vegada que llegia sobre dobles, també a L’home duplicat de José Saramago m’havia encontrat una situació semblant. M’atreia la història i així li ho vaig comentar a algú. Però, sempre ve el però, conforme anava llegint anava perdent l’interés. Roth s’embolica en el conflicte entre jueus i palestins i això a mi és un tema que m’interessa ben poc, en una novel·la, vull dir, que s’entenga. I al final se’m va fer molt pesat, inclús moltes coses no les vaig acabar d’entendre, no sé si perquè la traducció no era molt bona, perquè l’autor no s’explicava bé, o simplement perquè jo no ficava massa interés.

Però que a mi no m’haja acabat d’agradar no vol dir que a vosaltres no vos puga agradar, així que vos explique un poc més. Ja sabeu que Roth se’n va a Israel per entrevistar-se amb Appelfeld i que a Israel està actuant un doble de Roth. No cal ser molt llest per endevinar que Roth i el seu doble s’encontraran i es crearà un conflicte. Per altra banda quan Roth arriba a Israel s’està celebrant el judici a John Demjanjuk (també és un personatge real) i amés s’encontra un antic company d’estudis palestí que intenta apropar-lo a la seua causa. També aparaeix un misteriós personatge que confonent Roth amb el seu doble li entrega un xec d’un milió de dólars per recolzar el diasporisme. Interessant, no? Doncs vosaltres mateixos.

He de continuar intentant-ho amb Philip Roth? De moment haurà d’esperar.

Títol: L’any de la mort de Ricardo Reis (O Ano da Morte de Ricardo Reis)
Autor: José Saramago (1922)
Any: 1984
Idioma original: Portuguès

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Les millors obres de la literatura universal. Segle XX (112)
Any de l’edició: 1997
Idioma de l’edició: Català
Traductor: Víctor Martínez-Gil
ISBN: 84-297-4275-1

El poble és el que sóc jo, una serventa que té un germà revolucionari i que es fica al llit amb tot un senyor doctor contrari a les revolucions

Revisant si havia comentat ja algun llibre de Saramago, m’he adonat que les entrades Els meus llibres de la I a la IV no estan en aquest blog i crec que s’han perdut per sempre. Els vaig publicar en un blog que ja no existeix a vila-real.com i no guarde còpia. No hi ha sol·lució, no mereix la pena preocupar-se.

Al tema. Sé que he fet moltes referències però aquest serà el primer comentari (al menys, el primer comentari que conserve) a un llibre de Saramago.

Cal descobrir ara qui és Saramago? Qui no estiga avesat al seu estil potser li coste agafar el ritme. Diguem que la gramàtica de Saramago no és massa ortodoxa. Utilitza paràgrafs extensíssims on mescla narració i diàlegs, i les successives intervencions dels personatges en un diàleg les separa per comes distingint el canvi de personatge començant amb majúscula. Uns exemples:

[...]Marcenda li havia parlat de la conversa que havien mantingut, Li estic molt agraït, doctor, i Ricardo Reis va insistir perquè s’assegués una estona, Jo no he fet res, m’he limitat a sentir-la i li he donat l’únic consell que podia donar una persona sense cap coneixement detallat sobre el cas, que insistís en els tractaments, que no es desanimés, És el que jo li dic sempre[...]

[...]Al Tavares el salmó es ven ta trenta-sis escuts el quilo, Caríssim, A vostè li agrada el salmó, El detestava, Doncs bé, llevat que no vulgui que li llegeixi els desordres i els crims, el diari està llegit, Quina hora és, Gairebé mitja nit, Ui, com passa el temps, Se’n va, Sí, Vol que l’acompanyi, [...]

Un estil un pel complicat per a no iniciats però que dona un ritme especial a la lectura.

L’any de la mort de Ricardo Reis és un novel·la històrica. Transcorre a l’estiu del 36 en una Lisboa baix la dictadura de Salazar i envoltada d’una Europa convulsa, amb Hitler i Mussolini al front d’Alemany i Itàlia i amb l’alçament militar a Espanya.

Ricardo Reis no és un personatge creat per Saramago, sinó que és podríem dir una paradoxa, un personatge que té una vida pròpia després de la mort del seu creador. Ricardo Reis és un heterònim del poeta portuguès Fernando Pessoa. Pessoa escrivia poesia amb diversos estils i segons l’estil i el contingut de l’obra signava amb un nom. Però era més que un nom, es tractava d’un altre autor amb biografia pròpia. Ricardo Reis és un metge monàrquic que emigra al Brasil després de la proclamació de la república a Portugal.

Saramago conta en la seua obra la tornada a Portugal de Ricardo Reis després de la mort de Fernando Pessoa i fa retrobar-se Pessoa, ja mort, amb el seu personatge que l’ha sobreviscut. Però les converses de Pessoa i Reis només són una part de la història, per l’altre costat tenim la recerca de la pròpia personalitat d’un personatge que en el fons sap que només es això, un personatge. Ricardo Reis viu una història d’amor amb una jove esgarrada que rep tractament a Lisboa a l’hora que una història totalment classista de desfogament sexual amb una serventa de l’hotel.

El personatge va degradant-se al mateix temps que es degrada el continent europeu per a convertir-se al final de l’obra en allò que havia estat sempre, no res, un mort més.

Tot això dins d’un relat ple de la constant ironia de Saramago i amb múltiples referències històriques. Una de les millors obres de Saramago que he llegit, i ja en van unes quantes (el meu descobriment de Saramago Memorial del convento, L’any de la mort de Ricardo Reis, El evangelio según Jesucristo, l’extraordinària Ensayo sobre la ceguera, Todos los nombres, La caverna, L’home duplicat).

Si encara no coneixeu Saramago vos anime a apropar-vos a ell, i si no vos agrada o no sou capaços de llegir més de vint fulls, no vos preocupeu, conec més casos.

Títol: La ciudad y los perros
Autor: Mario Vargas Llosa (1936)
Any: 1961
Idioma original: Castellà

Editorial: Alfaguara (Grupo Santillana)
Col·lecció: Biblioteca Mario Vargas LLosa
Any de l’edició: 2003
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 84-204-8410-5

Els que em veniu llegint ja sabreu que Vargas Llosa és un dels meus autors predilectes. En la meua col·lecció de llibres ell és un dels que ocupa el primer lloc en nombre de volums junt a García Márquez, Paul Auster, José Saramago i Miguel Delibes. Ell i jo vam neixer el mateix dia amb 35 anys de diferència i uns quants quilòmetres, els que van de Vila-real a Arequipa.

Em van entrar ganes de llegir La ciudad y los perros després d’escoltar una secció literària al programa La Ventana de la Ser on Almudena Grandes el va recomanar. He de dir que sóc bastant lent llegint i un llibre em pot durar mesos però aquest, que es bastant voluminós, l’he llegit amb més avidesa de l’habitual, potser l’època de l’any també ha ajudat.

Se’ns presenta com un llibre extremadament violent. No cal negar-ho, ho és, molt violent però després del que estem avesats a veure en televisió ja res no ens esglaia, la violència no ens impressiona i jo, al menys, m’ha paregut tot el que es relata totalment verosimil, és més, coses paregudes estic segur que estan passant en aquestos moments arreu del món, i no hauriem d’escarbar massa per encontrar-les.

Són els inicis com a escriptor de Vargas Llosa i la tècnica del relat, tot i no ser la tradicional, ho és molt més del que jo esperava en un primer moment. Vull dir que no és un llibre excesivament complicat de llegir, el temps no transcorre linialment, són diverses les veus que relaten, però tot açò no es fa exagerat.

El que potser més m’agrada són els personatges. No són personatges plans sinó que van evolucionant, tenen un caràcter complexe i les seves actituts i reaccions als fets venen marcades per tot el que han viscut anteriorment, per les circumstàncies que els envolten i per la seua particular forma de ser.

No es tracta una història de bons i dolents. Tots són bons i tots són dolents, o potser caldria només dir tots són dolents. Però el seu comportament s’entén dins del seu contexte. Es pot comprendre perquè el Jaguar és tan violent, es pot entendre la forma d’actuar del Esclavo, no sorprén que el Poeta faça el que fa. Però res no es justifica, en cap moment no es justifica la violència, ni la disciplina mal entesa, ni la delinqüència, ni el menyspreu…, entendre no vol dir justificar.

El Jaguar, el Esclavo, el Poeta, el Boa, entre d’altres són cadets del col·legi militar Leoncio Prado. Allí han de cursar tres anys d’estudi subjectes a disciplina militar i un elevat grau de violència entre cadets que s’escapa (o potser no) als ulls dels oficials. Què condueix aquestos adolescents a una escola de règim militar, la vida dins del col·legi, l’amor amb Teresa com eix central, i el pas a la vida adulta és el que ens conta la novel·la. En definitiva, un retrat social que no s’allunya tant (salvades certes distàncies) de l’època actual.

Bé, realment no és un regalet, que l’he pagat de la meua butxaca, però la il·lussió que fa quan et duen un paquet a casa i l’obris… XD

Alguns ja sabreu de la meua afició a la literatura. M’agradaria dir a la bona literatura però en estes coses, com en totes, hi ha tans gustos diferents que ves a saber qui té la raó.

Ja de menudet quan em despertava ma mare em duia al llit un còmic o un conte, tenia un calaix ple de contes i una capsa plena de tebeos. Després vaig agafar Los Cinco, Los Hollister, Salgari i Verne en aquelles edicions il·lustrades de Bruguera… Quan mon pare anava de viatge sempre demanava el mateix, un llibre, encara que pobre no solia encertar (encara tinc per ahí una guia del parc de Doñana i un altre que se diu “Todo Zaragoza y su provincia”). Ah, i tinc “Los cuentos de Popeye”, no l’hauré llegit vegades, un recull de contes clàssics però el protagonista sempre és Popeye

Després, de més majoret recorde que a fira de Santa Caterina sempre comprava el mateix. Ho endevineu? Doncs sí, un llibre. El fantasma de Canterville, Dr. Jekyll i Mr. Hide, Ivanhoe, La isla del Tesoro…

A l’institut vaig tenir molta sort. El meu amor per la literatura va crèixer. En 1er de BUP, el meu professor de llengua era Juan Carlos mmm, no recorde el cognom, igual algú l’ha tingut, duia barba i li faltava un braç, era un catxondo :cuñao: Doncs bé, vam tenir alguna discussió sobre la categoria literària de Rinconete i Cortadillo, però mira eixe estiu vaig llegir el Quixot i em va agradar, molt. El Quixot li’l vaig comprar a mon tio en una paradeta de fira Santa Caterina, mon tio era comuniste i havia viscut amb una dona sense casar-se molts anys (encara que els familiars no ho sabien cert), algun dia vos contaré la història de mon tio. Doncs era una edició del Quixot de les que no entren pels ulls, lletra menuda i pocs dibuixos, però aquell estiu, després d’uns anyets a la prestatgeria, va caure.

Adorada. Segur que la coneixereu. Adorada Blai Sorlí, professora meua de literatura en 2n i 3er de BUP. Allò seu no era amor, era passió per la literatura. Quants professors vostres han plorat en classe llegint un poema? Adorada ho va fer. Gràcies Adorada, gràcies.

Quan vaig acabar l’institut ja no tenia lectures obligatòries i va apareixer una comercial de Círculo de Lectores. Em vaig fer soci, bé, vaig fer sòcia ma mare, jo no era major d’edat i no podia. Era una forma d’obligar-me a llegir. Em vaig obrir l’espectre literari, comprava coses per curiositat, vaig descobrir Saramago perquè em va agradar la portada d’un llibre… Però amb Círculo no vaig tenir prou, em va venir la vena nacionalista :cuñao: i necessitava llegir alguna cosa en català, vaig descobrir Faristol (que després va desaparèixer passant a ser part de Babel). Hi ha que veure què difícil és encontrar una bona oferta de literatura en català

Amb el temps Círculo em va deixar de satisfer, l’oferta em pareixia reduïda i m’abellia llegir altres coses. Buscant per la xarxa vaig encontrar Abacus, una llibreria (papereria, jogueteria) que ofereix venda per Internet. Vaig dir adeu a Círculo (ells no volien, però quan jo dic que no és que no). Enguany m’he fet soci d’Àbacus, és una cooperativa i els socis tenim descompte (bon descompte). Hui m’ha arribat l’última comanda (la primera com a soci) i he obert el paquet i m’he mirat els llibres, que esperent impacients ser llegits…

Preneu nota que poc a poc faré els comentaris

Llàgrimes de Quitrà de Glòria Llobet. Em va fer gràcia el títol mirant les novetats. No conec l’autora

L’any de la mort de Ricardo Reis de José Saramago. Des del primer Memorial del Convento, ja n’han caigut uns quants de Saramago.

Pantaleón y las visitadoras de Vargas Llosa. Me’l van recomanar en 1er de BUP i encara el tenia pendent.

La ciudad y los perros de Vargas Llosa. Vaig sentir recomanar-lo a Almudena Grandes i em va fer venir ganes de llegir-lo.

Absalom, Absalom de Faulkner. Havia llegit moltes referències a Faulkner però no havia llegit res d’ell.

Alícia al país de les meravelles de Carroll. També he encontrat referències a esta obra en altres novel·les i m’han fet veure-la d’una altra manera. Tinc ganes de llegirla, crec que serà de les primeres que caurà.

La música de l’Atzar de Paul Auster. Vaig començar amb La trilogia de Nueva York i em va agradar molt. Després he llegit Tombuctú i Leviathan. S’ha convertit en un dels meus preferits. Heu vist les pel·lícules “Smoke” o “Blue in the face”?

La Divina Comèdia de Dante. Un clàssic. S’ha de fer substrat literari. Amés la meua nòvia té un llibre que vull llegir de Joan Francesc Mira, però pareix que és recomanable llegir primer La Divina Comèdia.

Ja vos aniré contant :bleh: