Si algú coneix un poc Vila-real i no és excessivament jove a hores d’ara ja sabrà de què em sorprenc. La Clínica La Luz no pot estar deteriorada simplement perquè fa molts anys que va estar enderrocada. Al seu lloc, cantoner amb la cèquia i el Cami Cedre, ara hi ha un bloc de pisos que tots coneixereu per l’estat d’abandonament dels seus baixos. I la foto? Doncs la foto era de la casa també cantonera amb la cèquia i el Camí Cedre però de la part de la Glorieta, la casa de Pasqual Fontdemora, l’etern president del Villarreal C.F. (que per cert, i torne a repetir una vegada més, encara no ha rebut un homenatge com mereixia per part de l’entitat que ara presideix Fernando Roig). La casa està molt bé i si no l’han llevada, com van fer amb La Huerta, formava part del catàleg (cataleguet més bé) d’edificis protegits. Però no, no era La Clínica La Luz, senyors del Mediterráneo. Una cagada més, i grossa, en el seu historial.

He buscat la notícia en l’edició digital per enllaçar-la però no l’he trobada, però a vila-real.net algú ha penjat una imatge i la comenta, i al fotolog de vila-real.com podeu veure la veritable Clínica La Luz, edifici, com molts, lamentablement desaparegut.

Jo farà uns vint-i-cinc anys seguits que vaig al Madrigal quasi cada volta que hi ha partit. Els primers anys entrant debades i sempre amb por del que et tallava les entrades, perquè jo als dotze anys ja era igual d’alt que ho sóc ara. Després un parell d’anys amb “passe a favor” per ser jugador del futbol base (sense qualitat i sense afició), més tard i fins ara amb el meu abonament. Tinc una acció que vaig comprar quan ningú no les va voler i Fontdemora va haver-se de fer càrrec de quasi totes. I el que més lamente és que l’any que el club va decidir mantenir els números dels abonats (abans no es mantenia l’antiguitat, cada any es numeraven segons l’ordre de renovació) jo, per estarlviar-me uns diners vaig treure l’abonament a nom d’un treballador de Pamesa (tenien descompte) i de poder tenir el dos-cents o tres-cents tinc sobre el mil quatre-cents.

He viscut dos ascensos a 2ª B, un a 2ª A i dos a 1ª. He viscut festes per arribar a dos mil abonats. He viscut moments anguniosos com després del descens de 2ª B quan ningú no volia fer-se càrrec de l’equip, i com quan ens jugàvem el descens de 2ª A amb el Castelló i Fontdemora va fer màgia, de l’unica forma que sabia, i el Castelló no va voler fer-ne. He viscut moments d’eufòria al costat de la ràdio a l’ascens a 2ª A, a la plaça major al primer ascens a 1ª (que ningú no esperava). Sempre pensava que no tornaria a viure res semblant. He conegut la tribuna de teulada d’uralita i seients de formigó. He conegut la grada amb aluminosi, on al principi ens podíem gitar perquè érem quatre i després no hi cabíem. He vist partits de copa històrics com contra la Real Sociedad d’Arconada, que després va ser campiona, i he entrat a veure els últims cinc minuts d’un partit que vam ser eliminats (amb Navarro de porter visitant). He vist aturar penals a Clemot i eliminar al València de don Alfredo, i he vist com Arroyo ens deixava al carrer. He vist a Riquelme fallar un penal que ens deixava sense opció d’arribar a la final de la Champions i com ens empataven en els últims cinc minuts després d’anar guanyant 3-0 en un partit de tercera.

Però ara, cada vegada més, em manca la il·lussió. Fa ja anys que tinc altres prioritats i puc deixar d’anar a un partit per anar a fer altres coses. Em dolen els diners gastats en futbol i de fons sud cobert vaig passar a preferència lateral, d’alli a fons sud descobert i ara ja hi sóc a fons nord. Tinc sentiments contradictoris, no veig gens clares les ampliacions del Madrigal, no sé d’on ixen els diners. No entenc com fer una escola costa cinc o deu anys i fer una grada tres mesos. No entenc com a mi van tardar quatre mesos en donar-me una llicència d’obra menor i Roig pensa les obres hui i les fa demà. No entenc que els jugadors siguen mercaderies i no persones, però tampoc entenc que siguen xiquets malcriats amb el cap buit i les butxaques plenes. No crec que un president de futbol siga un deu, ni en la infalibilitat seua ni en la del papa.

Però continue anant al futbol i encara que em costa més em continue emocionant. Pense que açò algun dia pegarà un pet i per altra banda dic “que nos quiten lo bailao”. El que ja no faig es creure que el que veig no ho tornaré, ni tan sol que no ho veuré superat. No m’agraden les formes però sóc conscient que sense eixes formes no estaríem on estem.

Són les meues contradiccions, o potser les de tots.

Algú pensava que açò no arribaria mai… XD no sus vai a librar marditos (com diria aquell) :carcajada:

Quan era? algú m’ajuda? (mare meua, encara no he imprés les fotos…) Doncs era per allà per diumenge de rams quan vam tornar (mentida, que al final el partit va ser dissabte), així que tot va començar uns dies abans. Mira per on un dia arriba a casa una carta d’aquelles de la Caixa Rural (o el Sindicat, com diria Meterio), cosa estranya perquè jo com sóc modern tinc “buzón virtual” i no m’arriba paperassa a casa, amés l’adreça estava escrita a mà, cosa que tampoc és gens normal. Total que jo ja em temava alguna cosa i en obrir m’encontre que m’ha tocat un viatge a Sevilla per veure el Betis-Villarreal. A la meua parella no li agrada el futbol (més bé l’odia) però suposava que a un viatge, més que siga de dos dies, a Sevilla amb tot pagat no diria que no, i no ho va dir.

S’apropava el dia i les instruccions que vam rebre van ser que agafàrem un rotulador d’aquells permanents per a que els jugadors ens signaren la bufanda que ens donarien de la Caixa Rural (de poble i xicotet estos de la caixa… ). Al final el partit és en dissabte, així que hem d’eixir divendres (demana dia de vacances, afortunadament la meua empresa en açò no fica problemes). Nou inconvenient, un virus d’aquells estomacals volta Vila-real per l’època i la meua nòvia l’agafa, home quina casualitat. Afortunadament es recupera el mateix dia d’eixida, i jo que sóc un envejós també l’agafe però no em va atacar fins que vam tornar a casa :sweat: (pels pels…)

A l’aeroport de València comença el show. Després de no sé quant de temps esperant (per què vam arribar tan prompte? No m’ho explique) apareix el de l’agència, facturem i reparteixen les targetes d’embarcament, però res de a cadascú la seua, no, igual et podia tocar la de Javi Mata com la de Forlán, visca l’ordre. Passem per la zona on t’has de mig despullar i deixar-ho tot en safates de plàstic i arribem a la zona d’embarcament on comença la caça del futbolista. Nosaltres sense proposar-nos-ho massa vam arreplegar una dotzena de signatures (la de Barbosa no, amb la cara que feia donava por arrimar-se). Però el moment culminant va ser quan va arribar Roig i un parell de senyores es van penjar del seu coll per fer-se una foto, si no van arribar a l’orgasme poc va faltar (absolutament lamentable).

Dalt de l’avió, directiva al davant, després seguidors de diverses tipologies i al final cos tècnic i jugadors (els periodistes ara no recorde ben bé l’ubicació que tenien). Premsa, menjar (que al principi, innocents de nosaltes, vam dir no cal molt, però després vist que allí ningú no se privava de res, vam demanar el bocata corresponent ) i quan t’has adonat ja estàs a Sevilla.

Al baixar i mentre esperàvem les maletes ens vam adonar que algun llaç invisible unia Llaneza i Roig amb Javi Mata perquè allà on anaven els dos primers els seguia l’últim (patètic). Fora ens esperàvem dos autobusos, un per a l’equip i directius, i altre per a periodistes, seguidors i una serie de senyors que no sé qui eren però que si jo estara casat amb ells no em quedaria massa tranquil a casa (és el que té el gènere masculí, si alguna vegada jo em torne així, per favor, injecteu-me estrògens).

Vam entrar per l’Avinguda Kansas City (no pot ser, sí pot ser, estem a Sevilla :no:). Arribats a l’hotel i vist el panorama, entre que jo sóc poc sociable i que hi havia poca gent normal amb qui sociabilitzar, amb qui estarem millor que nosaltres dos sols. Per cert, l’hotel (Lebreros) molta vista a l’entrar, molt d’ascensor supersònic però les habitacions normaletes (si un hotel està net m’és igual que tinga dos que cincuanta estreles, total allí vas a dormir i poca cosa més -o potser no-). Això sí el llit era de 2×2, si has renyit amb la teua parella pots estar tranquil que pots dormir al mateix llit i no t’encontres en tota la nit.

Visita nocturna a Sevilla. Quan vas a una ciutat que no coneixes el primer que has de fer és aconseguir un plànol i als hotels quasi sempre en tenen. Així que ben provistos de plànol eixim a prendre alguna cosa per sopar i ens dirigim cap al centre de Sevilla. Total que allí tot és tapeo i buscant algun lloc paregut als que estem avesats per ací ens vam quedar sense sopar (bé, ens vam fer alguna cosa calenteta i una pasta a una cafeteria, tampoc teníem massa fam). Avinguda deserta amb descampats que donaven por, una avinguda que passa elevada, carreronets i més carreronets, uns “costaleros” tots suats que eixien d’una esglèsia i van entrar de cap a un bar, carrerons cada volta més estrets, molta gent de tapeo, i de sobte, vaja, però si açò és la Giralda.

Cansats volíem eixir del laberint de carrerons però el plànol ens ajudava poc. Entrem a uns jardins i un matrimoni ens comenta que és poc recomanable anar per allí de nit (jardines de Murillo) i ens indica com agafar l’avinguda que du a l’hotel. Conversant amb ells els vam fer saber de la nostra intenció de visitar Sevilla el matí següent i advertència, que no se’ns ocurrira anar pel carrer a migdia perquè el sol badava penyes. Evidentment no vam fer cas de l’advertència, havíem de visitar Sevilla sí o sí i temps no en teníem massa, si ens torràvem ens torràvem.

No ens vam torrar. Al matí següent plovia, no massa però vam agafar els paraigües que previsorament duiem a la maleta (vam estar a punt de deixar-los a casa, qui anava a dir que plouria :sweat: ). Desdejuni, aquesta vegada sí que es van veure les quatre estreles, concordar hora d’eixida des de l’hotel cap al camp, motxilla al coll i a veure Sevilla.

Ara ja vam agafar una avinguda més transitada per anar cap al centre, ja no feia por. Després d’uns quinze minuts caminant vam començar a veure cases pintades de color “albero” a la nostra dreta, ja estàvem prop del centre, però abans d’entrar pels carrerons vam decidir visitar jardins. “Jardines de Murillo”, bé, Universitat, grandiosa, “Jardines de Maria Luisa”, els veurem després, “Plaza de España”.

Plaza de España, ací sí que sí, tipical, tipical, tipical. És una plaça formada per una edificació en hemicile vora als jardins de Maria Luisa, restes de l’exposició Universal de principis de segle XX. I al que anàvem, només arribar unes gitanes ens donen romaní, allò ens ve de nou i estranyats l’agafem. Mare meua què hem fet… acte seguit pretenen llegir-nos la mà, i a això ja ens neguem, les gitanes comencen a mosquejar-se i com veuen que no tenen èxit ens demanen diners pel romaní que ens han donat, així que els els vam tornar. Disastro… ofensa… ens van maleïr, ens van tirar mal d’ull i no sé si no van clavar alguna agulleta en un ninotet també (o això les gitanes no ho fan?). I jo no sé si va ser la maledicció de les gitanes o què però va començar a ploure i ja no va parar en tota la visita a Sevilla (això sí, als que els van donar monedes també els va plorue :carcajada: , ho sent per ells, les meues disculpes).

Bé, en la Plaza de España es pot veure un mural ceràmic per cada província espanyola, alguns més cagats per coloms i altres menys (sí, ens vam fer la típica foto al de Castelló, què passa?). Jardins de Maria Luisa, entrar i eixir, molt descuidats, vam topetar per casualitat amb la glorieta de Becquer i em va agradar, d’un romàntic exagerat i desgarrador i amb flors fresques a les mans de les estàtues.

Teatre Lope de Vega, volta a la immensa Universitat, Hotel Alfons XIII (la propera vegada anirem allí, si algú ens convida és clar), aparcament de cotxes de cavalls (pobrets tots mullats, poc de negoci degueren fer), Reales Alcázares, Giralda, Catedral.

Si per una cosa va valer la pena anar a Sevilla va ser per visitar els Reales Alcázares. Edificació magnífica, qui vaja a Sevilla no s’ho ha de perdre. Vam llogar un aparatet d’aquells que et va explicant tot el que veus i vaja si li vam traure rendiment, al final treia fum :carcajada: . La visita va ser llarga. Una vegada acabada visita a la Catedral, que tampoc em va dir molt, amb visita a la tomba de Colon i pujada a la Giralda. Bones vistes des de la Giralda de tota Sevilla, ubicada la Maestranza, que no visitarem, i la Torre del Oro.

Hora de dinar. On aniries a dinar a Sevilla? Doncs nosaltres a una pizzeria , això sí, situada en unes antics banys àrabs (al menys això ens van dir). El lloc era molt bonic i la veritat és que vam menjar bé. Després de dinar com “la lluvia en Sevilla es una pura maravilla” (the rain in Spain stays mainly in the plain, cantava la que doblava la veu a Audrey Hepburn a [i]My Fair Laidy[/i], que res té a veure amb la traducció però la qüestió és que rime) doncs passejant sota la pluja (que no ballant) vam arribar al Guadalquivir i ens vam fer unes fotos amb la Torre del Oro de fons.

I corre, corre, corre, cap a l’hotel (després de comprar record a la neboda) que hem d’arreplegar maletes de consigna i pujar a l’autobús que ens durà al Estadio Olímpico (que el Villamarín o Don Manué, estava tancat).

El viatge cap a l’estadi va començar amb les queixes de Javi Mata pel retard amb l’eixida, em va quedar la curiositat de saber si el preu que paga Ràdio Vila-real pel viatge justifica tantes queixes. Després el mateix Javi Mata ens va amenitzar el trajecte comentant amb la resta de periodistes tots el viatges que havien fet amb el Villarreal, supose que no ho recordaran totes les setmanes perquè si fa o no fa els periodistes sempre seran els mateixos.

Ens apropem a la destinació, comencem a veure l’aspecte desolador del que en un temps va ser l’Expo de Sevilla, una veritable llàstima. Comencem a veure aficionats bètics, molts d’ells fan “botellón” baix d’un pont. Un autobús de l’equip visitant entre infinitat de seguidors de l’equip local amb les facultats mentals un poc alterades per l’alcohol, cal ser discret i no entrar en provocacions. Però què fan estes dones???? Les senyores que viatgen amb nosaltres pareix ser que venen animades del dinar i comencen a provocar des de dalt de l’autobús. Mare meua que d’ací no eixim vius :no: La meua parella i jo ens mirems sorpresos i incrèduls, que açò no és Vila-real, que no saps qui te pots trobar, senyores per favor estiguen calladetes.

Arribem al camp. Normalment en ocasions com aquesta la recomanació sol ser anar sempre en grup. Nosaltres ens sentíem més segurs sols i als cinc minuts ja ens havíem perdut de la resta. Em va impactar un seguidor local que es dirigia a la part de tribuna, parlant sol, amb un braç mort que li penjava com si no fora part del seu cos, i amb un to tostat de la pell que no era degut al sol precisament. Pareixia tret d’una pel·lícula de terror.

Per fi entrem a l’estadi, decidim situar-nos a un lateral, lluny de la gent. Vaig a comprar alguna cosa per beure i deixe sola la meua nòvia, pobra, després em va confesar que va començar a sentir sensació d’ofeg (quina llàstima que hages de tenir por quan vas a un camp de futbol que no és el teu). Volíem estar sols però als pocs moments va començar a omplir-se i quan ens vam adonar estàvem rodejats de gent vestida de verd i blanc. Però bona gent, estàvem en bona zona, es tractava majoritariament de famílies que ens van comportar normalment i això que nosaltres no podíem dissimular que erem de Vila-real, només per parlar valencià ja era evident. Darrere de la porteria els Biris lluïen esvàstiques i banderes preconstitucionals mentre encenien bengales, ningú no els va dir res, després passa el que passa.

Acabat el partit reagrupament i directes a l’avió. Poca cosa que comentar més. Al pujar el primer seient l’ocupava Roig i la seua cara era com per anar a dir-li alguna cosa, quin home més agre el meu soci. Premsa, sopar (que aquesta vegada no vam despreciar :bleh: ) i quan ens vam adonar, i ens vam adonar perquè el pilot més que d’avions pareixia de rallies i a l’aterratge l’avió va rebotar com una pilota, ja estàvem a València.

Una experiència nova, un cap de setmana diferent, una visita inesperada a Sevilla. A casa m’esperava una sorpresa, el virus estomacal va suspendre la treva, un diumenge per a oblidar.

Podeu veure fotos punxant ací