Intentava recordar quan havia vist La senyoreta Júlia al Teatre del Raval de Castelló. Només recordava que l’actor protagonista era Sergio Caballero I això perquè Sergio l’he acompanyat jo a escola unes quantes vegades, el seu germà i jo hem estudiat junts des de pàrvuls fin COU (un gran personatge Gonzalo). Però com el senyor Google té millor memòria que jo li he preguntat i pel que m’ha dit puc deduir que seria allà pel 2004. També m’ha dit que les actrius eren Estela Martínez i Eva Zapico i la companyia Mútis pel Fòrum. El que sí recorde és que el teatre no es va omplir, com tampoc es va omplir l’Auditori quan la van representar a Vila-real segons diuen.

Divendres sí que es va omplir l’Auditori. Això sí, no teníem Júlia sinó Julia, i no teníem Estela Martínez sinó María Adanez. Potser més haguera valgut que només anàrem els que hi som quan no s’ompli. L’obra d’Strindberg és un drama on els personatges s’aboquen cap a un carreró sense eixida però pel que m’ha quedat en la memòria em va arribar més la representació de 2004 que la de la setmana passada. No em va agradar la interpretació de María Adanez, li trobava quelcom de fals i em van irritar uns sorollets ridículs que feia en la primera part. Els altres protagonistes (Raúl Prieto i Chusa Barbero, segons he vist per Internet, però de vegades els que venen ací no són els mateixos que a altres llocs) em van agradar un poc més. El muntatge, evidentment, tenia més mitjans que el de Mútis pel Fòrum, es veia un altre nivell en quant a escenografia. A Vila-real vam poder veure dues simulacions d’acte sexual i els pits nus (això sí amb llum en penombra) de la protagonista, cosa que no recorde que passara en 2004. A mi personalment em van parèixer escenes innecessàries, però supose que hi haurà que pensarà que aportava més dramatisme.

A la meua valoració de l’obra tampoc ajuda l’ambient que es respirava al pati de butaques. Hi ha una part del públic, la que ompli el teatre segurament, que té una manca total de cultura teatral, o de cultura només, o potser haura de dir d’educació. Un murmuri d’escàndol va creixent cada vegada que de dalt de l’escenari s’escolta una paraula grossa o s’escenifica algun passatge pujadet de tò, com si s’actuara davant d’adolescents. La gent no es pot estar quieta a les cadires, hi ha qui entra tard, hi ha qui ha d’eixir a mitan representació (supose que a pixar, com xiquets que no poden aguantar-se). Després està el que comenta cada cosa que passa a l’escena i amb un volum excessivament alt. També va haver qui duia xiquets de cinc o sis anys, però on es pensaven que anaven? I per acabar un mòbil sonant i això que a l’inici sempre recorden que s’han d’apagar. El meu estat d’ànim no era el millor, amb tot aquest panorama, per a gaudir d’una nit de teatre, així que segurament hauré estat amb l’obra més dur del que calia.

Tres quinzets de l’argument. La senyoreta Júlia és la filla del comte, educada fora de la tradicional submissió femenina es comporta amb arrogància pròpia d’un senyoret de l’època. La nit de Sant Joan la senyoreta juga amb insinuacions davant un criat. Però el joc va massa enllà. La senyoreta cau a un nivell que no es pot permetre (que no li permet la societat) i el criat s’ha atrevit a tocar allò que no li és permés. L’acte ja és consumat i cap dels dos tenen sortida possible. Estan marcats pel destí, el criat per més orgullós que siga sempre serà un criat i l’ha filla del comte s’ha convertit en una puta pel fet de caure en els braços d’un criat. Cap projecte de futur és possible.

—–

Dissabte vaig veure Senderos de Gloria, un clàssic de 1957 de Kubrick amb Kirk Douglas. No esperava veure el que vaig veure. Potser jo pensava que seria una pel·lícula més de guerra amb els seus herois (si em vaig decidir a veure-la era perquè tractava de la primera guerra mundial i no de la segona), però d’heroi, en el sentit clàssic de les pel·lícules de guerra, no en vaig veure cap. Més bé vaig contemplar el poc de sentit que té una guerra. Una acció condemnada al fracàs que es posada en pràctica només amb la intenció de poder represaliar el propi exercit i així mantenir-lo en plena alerta. Excel·lent i amés breu, i ja sabeu el que deien…

El cap de setmana que ve el tinc complet, ja vos contaré…

No vaig anar a l’estrena però vaig anar el dia després. Tot un honor que una companyia vila-realenca faça teatre de tan gran qualitat i l’estrene al nostre poble. Potser el nostre poble, lamentablement, no pot tenir obres d’aquestes característiques dos dies en cartellera, molt pobra l’assistència de públic divendres.

La companyia Mutis pel Fòrum, amb Enric Esteve, Estela Martínez i Sergio Caballero com a actors i Francesc Cerro de director ens van presentar Dies Viscuts. Estic acostumat a veure Sergio de protagonista i ací és dels tres qui té un paper més breu i potser també qui menys em va agradar dels tres actors. Estela va fer una gran actuació i Enric va tenir un moment sublim que em va deixar molt tocat, però va ser una ferida d’efecte retardat.

En general l’obra em va parèixer molt plana, però de sobte apareix l’escena que vos comentava abans que quasi em va fer apuntar una llagrimeta als ulls, després tot era un laberint sense eixida, qualsevol final era necessàriament dramàtic. Al final un lleuger consol impossible em va tornar a fer emocionar.

Però ahí no havia acabat tot, vaig eixir al carrer amb una sensació estranya de desassossec. I camí de casa vaig esclatar, els meus nervis es van col·lapsar i va sorgir l’angúnia i el plor. La meua ment no parava de pegar-li voltes a l’escena d’Enric (Vicent) i no encontrava sol·lució, m’enfonsava en un cercle viciós, no hi havia escapament. No sé el que sentia, incomprensió per la seua actitud però al mateix temps compassió i no veure cap possibilitat de reaccionar d’una forma molt diferent a la seua. No m’havia succeït mai, he plorat en representacions de teatre però no mai havia plorat quinze minuts després d’acabada una representació i més tenint en compte que mentre va transcórrer l’obra les llàgrimes només havien apuntat.