Després de desdejunar vam agafar el metro a Castro Pretorio fins Piazza del Popolo. Allí volíem visitar l’església de Santa Maria del Popolo però anaven a fer missa així que ho vam deixar per després de la passejada pels jardins que estan just allí al costat. Només pujar ens vam encontrar amb el Pincio, un mirador que cau sobre la Piazza del Popolo i des del qual es poden observar unes precioses vistes de Roma amb San Pietro al fons. Si esteu per allí i no voleu voltar pels jardins al menys no heu de deixar d’aguaitar des del Pincio. Vam estar una bona estona recorrent tranquilament el parc, veient les tortuges del Giardino del Lago i acabant a la mateixa Villa Borghese on s’encontra el Museo e Galleria Borghese, que no vam visitar.

Per dins del parc també circula un xicotet autobús, si no voleu caminar el podeu agafar que ja sabeu que són barats. Nosaltres el vam agafar fins la Porta Pinciana i des d’allí vam caminar, més del que esperàvem, fins la Trinità dei Monti, una vegada més vam baixar les escales de la Piazza di Spagna i ens vam dirigir a agafar el metro que ens aproparia al Vaticà. Abans vam tornar a baixar a la Piazza del Popolo per visitar Santa Maria, però la vam trobar tancada.

El Vaticà és visita obligada i no és qüestió de dedicar-li només  una o dues hores. Nosaltres ja havíem estat al viatge de noces però si aneu per primera vegada no podeu deixar d’entrar als Museus Vaticans i potser per visitar-los vos convinga contractar una visita guiada perquè vos estalviareu unes hores de cua. Tal volta no vos interessen les innombrables obres d’art que allí podeu encontrar, i que nosaltres ens vam quedar amb moltes ganes de veure, però els Museus són la porta d’accés a la Capilla Sixtina i supose que això sí que no vos ho voldreu perdre, veritat? L’obra mestra de Miquel Angelo mereix romandre en la sala una molt bona estona, entrareu i les pintures vos envoltaran per tots els costats, és com si estareu submergits en un mar d’art. I quan fent un gran esforç eixireu de la capella tindreu accés directe a la basílica de San Pietro on perdreu totalment la perspectiva, on no sereu capaços d’apreciar la seua immensitat perquè no tindreu res d’una mida normal per comparar, potser quan veureu les formiguetes que són les persones que pugen a la cúpula vos adonareu de la realitat de les mides de tot allò…

Nosaltres aquesta vegada només vam accedir a la Plaça de San Pietro i no ens vam decidir a fer cua per entrar novament a la basílica. El sol pegava fort i vam preferir seure una estona sota les columnes que l’envolten. Després ens vam assabentar que justet eixe dia era l’aniversari del papa i que quan nosaltres arribàrem ell només feia uns minuts que havia abandonat la plaça. Vam veure una processoneta d’una marededéu que acabaven de coronar i vam visitar l’oficina de correus on molts turistes aprofiten per enviar cartes a casa des del Vaticà. Es feia hora de dinar, aquell dia vam menjar un arrosset que ens va semblar molt bo a pocs metres de la plaça i només acabar un autobús ens va tornar a Termini.

Després de descansar vam fer el mateix recorregut en metro que al matí i vam tornar a la Piazza del Popolo i aquesta vegada sí que vam poder visitar Santa Maria on amés d’obres de Rafael i Bernini vam poder veure dos pintures de Caravaggio. Va valer la pena intentar-ho per tres vegades. Des de la Piazza del Popolo vam baixar passejan per la Via del Corso. La primera visita que vam fer va ser una gelateria i la segona una botiga on vam comprar algun record per la neboda. Després ja vam anar veient el Mausoleu d’August, la Piazza del Parlamento amb el seu obelisc, i després ja vam anar a buscar pels voltants del Panteó, que ja havíem visitat a la primera estada, la Piazza della Minerva amb la curiosa escultura de Bernini que representa un elefant que suporta un obelisc. Allí mateix s’encontra l’esgésia  gòtica de Santa Maria sopra Minerva on vam entrar quan ja anaven a tancar i per últim ens vam apropar a Sant’Ignazio di Loyola, però ja era tancada.

Per un d’aquells carreronets entre el Panteó i la Piazza Navona vam sopar, un menú de no arriba a deu euros. Es va fer de nit, per fi vam poder gaudir de la nit romana. Des que arribàrem jo havia desitjat, la meua plaça preferida de Roma és Piazza Navona i al viatge de noces ens vam quedar amb les ganes de veure la Fontana dei Quattro Fiumi de Bernini, estaven restaurant-la. Aquella vegada ens vam haver de conformar amb veure les altres dues fonts situades als extrems. I vam tenir sort, l’esplèndida font de Bernini ja estava restaurada. Falten paraules per descriure-la.

S’apropava el final. Vam tornar cap on havíem sopat i ens vam trobar que un camió d’escombraries passava pels carrerons plens de restaurants i inclús obligava a alçar-se la gent que estava asseguda prenent alguna cosa al carrer. Estem a Itàlia, les bosses d’escombraries són dipositades a terra junt els monuments i el conductor del camionet s’atura de tant en tant, després de discutir amb tots els cambrers que es queixen per les molèsties, i llença les bosses sobre el camió totalment descobert que deixa al seu pas una flaire que no era de roses precisament. Una escena realment curiosa.

Encara vam tenir temps per comprar algun regalet i per entrar en una llibreria que allargava el seu horari més enllà del que estem avesats. Ens vam despedir de la Fontana de Trevi, vam tornar a llençar la moneda de rigor per intentar que el destí ens retorne una altra vegada a aquesta ciutat. I finalment vam acabar la passejada a Piazza di Spagna. Estàvem molt cansats però sabíem que eren les nostres últimes hores, la nostra última nit, estàvem dient adeu. L’endemà ja tornàvem cap a casa i tindríem temps per ben poca cosa.