O potser no…

Sí senyors, pareix que no és l’opinió generalitzada, però jo sóc així de contrafet. Encara no l’havia vista acabada i tots aquells ferros em pareixien horripilants, tenia la sensació que estava davant d’una estació d’autobusos o d’un mercat. Però hui hem eixit a passejar i ens hem arrimat a veure-la. A la meua dona no li agrada gens, però a mi, sincerament m’ha agradat. M’ha donat una gran sensació d’espai i no crec que moleste a l’entorn. Es crea un ambient diferent, veig mont encertat el recobriment ceràmic i m’ha encantat l’acabament que dona a la Plaça de la Vila. Evidentment l’estatua del rei no té lloc allí, no casa, i el que tampoc casa és l’edifici de l’ajuntament, però això ja és un altre tema.

Jo he escoltat que s’hauria d’haver fet una plaça més clàssica. També està tota la polèmica de l’estàtua. Mireu, el problema està a l’inici. Jo en principi no crec que fora el més convenient fer un parking ahí però no veia del tot malament una remodelació de la plaça. Està clar que si es volia mantenir el rei no s’hauria d’haver triat aquest projecte, no hi té cabuda. A l’anterior disseny de la plaça el rei era el centre, és una monument massa gran per convertir-se en un element accessori. Si es vol mantenir el rei ha de ser el centre i tota la resta adaptar-se a ell. El disseny actual no té un centre, prima l’espai, en qualsevol lloc que intentes situar l’estàtua va a trencar l’harmonia del conjunt.

Podríem haver fet uns porxes? Sí, i també reconstruir l’antic convent. A mi em pareix que va ser una barbaritat trencar el centre històric en el seu moment (com tantes altres que s’han fet) però el que a mi tampoc no m’agraden són les imitacions. El que hi havia abans dels anys setanta és història i també és història la plaça que es va fer després. Si es vol fer una cosa gran ha d’ésser feta amb l’actual concepte de disseny, un reflex de l’època actual. I això crec que s’ha aconseguit.

Etiquetes: Plaça de la Vila, Plaça Major

Fa un temps ens van vendre com a periodisme d’investigació una sèrie de reportatges amb càmera oculta, crec que eren de El Mundo Televisión. El més famós, o el que millor recorde, era un on ells deien que mostraven la corrupció en l’elecció de Miss España, però l’únic que feien era demostrar que havien colat una senyoreta en el concurs sobornant el jurat. Això és com si la policia es dedicara a provocar delictes per detindre els autors, com veiem a algunes pel·lícules americanes però que al nostre estat està totalment prohibit.

D’aquesta mena era un reportatge que vaig veure parcialment aquesta setmana. No recorde la cadena, però intentava demostrar la passivitat, complicitat, tebiesa, o no sé realment què de l’esglèsia basca respecte al terrorisme d’ETA. El que jo vaig veure era una dona, pel que es veia es tractava d’un familiar d’un assassinat, que anava per les esglèsies a demanar una missa pel difunt. La dona pretenia que en la missa no tan sols es diguera el nom de la víctima sinó tambe els cognoms i que havia estat assassinat per ETA. Els capellans li contetaven que la costum era només dir el nom però sense especificar els cognoms ni nomenar ETA. Aleshores la dona s’enfadava i deia que ja estava farta i la veu en off parlava de tebiesa, de intentar no prendre partit, etc.

I clar, jo he anata a alguna misa dedicada a difunts per ací i el que es menciona és el que oferien els cures bascs, el nom del difunt i res més. I és que una missa per un difunt és això, una missa per un difunt i no una missa contra una organització terrorista. Altra cosa és protegir assassins, justificar-los o coses similars, però el tema de les missses… Però clar, la perspectiva és una tècnica difícil d’aplicar i fàcil de perdre de vista.

Etiquetes: El Mundo Televisión, ETA, Miss España

Diumenge vaig començar una nova temporada de senderisme. No era la la primera eixida, però, que feia enguany el SME sinó la segona. La primera la van fer mentre nosaltres estàvem a Itàlia, més concretament a l’etapa Pompeia-Nàpols-Capri.

Enguany l’organització també està a càrrec del Centre Excursionista. Com sempre un plaer anar amb ells. Aquesta vegada vam recòrrer una zona en part totalment desconeguda per a nosaltres. No havíem estat mai ni a Sacañet ni a Canales, sí a Bejís, no és la primera vegada que acabem allí i, apart, també hem anat alguna vegada pel nostre compte.

No es tractava d’una eixida massa pesada, si no fora perquè el meu estat de forma deixa molt que desitjar. Des de Sacañet començàvem a pujar fins el cim d’una muntanya a més de mil tres-cents metres on encara es conserven les restes del que anomenaven “ventisqueros”. Es tracta d’unes construccions, uns murs que aprofitant l’orografia es feien servir per amuntegar la neu a l’hivern i conservar-la per en èpoques de més calor baixar-la fins les comarques de la costa. Un exemple més de la dura feina dels nostres avantpassats.

A la vora d’aquest “ventisqueros”, baixant la muntanya s’encontra la pedania de Canales. Vam desviar-nos un poc de la ruta per apropar-nos encara que no la vam visitar. Això sí, allí vam agafar un inesperat company de viatge que no ens va deixar fins Bejís, un gos, segurament abandonat, que ens va acompanyar tot el trajecte que ens faltava per recórrer. Lamentablement a Bejís el vam haver de deixar tot esperant que algú se’n compadira d’ell.

Tornant ja al nostre camí, per una pujada que se’m va fer més llarga del que realment era, vam continuar, ja pràcticament tota l’estona de baixada fins arribar a Bejís.

La vegetació que ens vam encontrar no era res fora del que estem avesats, coscoll, pi, genebre, sabina, carrasques… això sí com vam arribar al punt més alt de la contornada les vistes eren espectaculars. A Bejís no vam visitar el paratge de Los Cloticos, però més val així que les forces ja anaven justetes, encara que sempre és un gust pegar una volteta per allí.

Punxeu ací si voleu veure unes poquetes fotos

Etiquetes: Bejís, Canales, Los Cloticos, Sacañet

I perquè? Perquè Millan Salcedo se’n puja a un piano verd? Ell ho va intentar explicar, però a mi no em va acabar de convèncer.

Bé, es tractava de l’estrena de la temporada de teatre. Enguany hem aconseguit l’abonament, això sí, després d’un parell d’hores de cua, però encara en quedaven. Doble sessió en la meitat d’obres i possibilitat, per conseqüent, de dos tipus d’abonament. Continua creixent la programació i segueix l’èxit. Que dure.

No, Millan no ens va contar la veritat, excuses. L’obra només existeix per mantenir-se, per continuar essent. Martes y trece eren tres i és van donar a conèixer, després eren dos i van triomfar. I ara? Ara no són, no és ú, simplement no són. Però Millan no existeix, Millan és part d’un grup que no existeix. L’obra, millor dit, l’espectacle s’omple de nostàlgia, de records. Millan no vol contar-nos res, vol continuar recordant el que va ser. Pujat dalt d’un piano verd, acompanyat d’un pianista que estava ahí perquè si hi ha un piano ha d’haver un pianista.

L’espectacle. Doncs una repetició dels tics mil voltes repetits, esquetxos que tots hem vist, les imitacions de sempre, monòleg del Paramount Comedy alguns moments i fragments de la vida de Millan, que a mi personalment ben poc m’interessaven. I per acabar un recull de vídeos del que ja havíem comentat abans, dels èxits del grup que ell enyora.

Però potser és que jo estava cansat. La gent va eixir contenta i divertida. Així que si sou fans de Martes i Trece, de las empanadillas i del fijaté, vos ho passareu bé. Jo tampoc és que m’avorrira, és que m’agrada buscar la part negativa.

Etiquetes: Martes y Trece, Millán Salcedo, Yo me subí a un piano verde

Onades mexicanes, Aguirre jodeté, que bote Forlán… i després passa el que passa… Mai no m’han agradat aquestes coses. La llengua al cul i el cul a casa, deia algú. Però bé, a una emissora nacional vaig sentir que era el millor partit fins ara de la lliga espanyola. Estem de sort, estem veient molt bon futbol. Quedem-nos amb això perquè ja no val això de no hem de deixar de ser humils, molts fa temps que han deixat de ser-ho, altres no ho han estat mai, ja han vigut així.

Etiquetes: Javier Aguirre

Títol: Decamerón
Autor: Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Any: 1349-1351
Idioma original: Italià (toscà)

Editorial: Ediciones Nauta
Col·lecció: Clasicos Nauta
Any de l’edició: 1967
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor: Marcial Olivar (adaptant una versió de 1496)
ISBN:

Quatre mesos justets fa des de l’última entrada dels meus llibres. No ha passat quasi res en aquest temps, he canviat d’estat civil, de domicili i fins i tot d’ordinador. Un amic va decidir que abandonava la partida i l’economia mundial se n’ha anat a la merda. Els bancs trontollen i la borsa s’afona, la setmana passada les meues accions tenien una rendibilitat del -11%, aquesta és del -22% (com per a donar consells estic jo, tranquilitat, molta tranquilitat, quasi no m’ho crec ni jo).

En canvi el Decameró continua igual des de mitjans del segle XIV. És l’únic llibre que pense començar de fadrí i acabar de casat i, que jo recorde, també és l’únic que he visitat la ciutat on transcorre mentre l’estic llegint, Florència.

La pesta està arrassant la ciutat de Florència allà pel 1348 que és quan transcorre l’acció. Uns joves, set xiques i tres xics, decideixen allunyar-se uns dies de l’epidèmia i relaxar-se pel camp en uns paratges bucòlics. Canten, ballen, descansen, mengen (treballar treballen poc, perquè també duen al darrere un grapat de servents que són els que fan la feina) i per no avorrir-se massa es dediquen també a contar-se històries. Cada dia proposen un tema (bé, alguns dies el tema és lliure) i cadascú d’ells en conta una. Deu dies per deu novel·les cada dia, en total cent narracions, algunes molt breus, d’altres un poc més llargues, formen el Decameró.

És tot un retrat de la societat de lèpoca. Éls personatges, vull dir els que fugen de Florència i conten les històries, no són els protagonistes, només són una excusa, les protagonistes són els cent contes. D’aquestos deu personatges poca cosa d’importància se’ns diu, que viuen a Florència, que s’encontren a Santa Maria Novella (alguna foto tinc, ja la penjaré), que se’n van al camp, i que allí fan el que ja hem comentat. D’entre tots destaca Panfilo que té el privilegi de no seguir el tema proposat per cada dia i que sol contar novel·letes més pujades de to, és el que té la funció de fer riure els seus companys.

Boccaccio ens mostra una societat on les dones compten ben poc. On el concepte d’amor, present en tota l’obra és ben diferent a l’actual. Els matrimonis poc tenen a veure amb l’amor, són concertats en la seua gran majoria, els casats s’enamoren d’altres que no són els seus marits i esposes i les monges i els frares tenen més vocació al sexe oposat que als hàbits. Però també existeix l’honor, l’amor fora del matrimoni està bé, sempre que no se n’asabente el marit (encara que ell faça el mateix), perquè si ho fa la sol·lució sol ser la mort (encara que a voltes i segons la classe social es pot arreglar d’altres formes). La gent mor jove i es mata jove. La gent es casa jove, ara diríem pederàstia, i les dones vídues són obligades a tornar-se a casar pels seus germans o pares. El màxim honor d’una dona és ser fidel i obedient al seu marit (tot i que Boccaccio sol fer-ne burla de tot això), i el marit pot intentar provar-ho inclús sent extremadament cruel amb la seua esposa.

Honor, fidelitat, lleialtat i també hipocresia. Bocaccio ens mostra les dues vesants, el que està establert que és el correcte i el que realment fa la gent. El devotíssim capellà de cara a la gent que té una, o més d’una, amiga amb qui donar-se plaer. Hipocresia, hipocresia, hipocresia en una societat molt diferent a l’actual. O potser no…

Etiquetes: Decameron, Florència, Giovanni Boccaccio, Santa Maria Novella

Cada dia, bé tampoc cal exagerar, gran part dels dies veig dos grups de gent mentre em moc en cotxe pel poble de camí a o de la feina. Els primers acostume a veure’ls a primera hora del mati. Són, supose, treballadors o antics treballadors de Clariana que demanen el que l’empresa els deu amb cartells de “Clariana no nos paga” a les portes de la paperera. Estem en època de crisi, tots comencem a conèixer gent afectada per les fallides de les empreses de la zona. Tot passarà, esperem al menys perquè si va a més…

L’altre grup de gent, a diferència dels primers canvien cada dia. Potser algú es repeteix de tant en tant, no m’he fixat tampoc. I l’única cosa que tenen en comú entre ells, que jo sàpiga, és que baixen del tren i volen agafar l’autobús. Són a la vorera d’enfront de l’estació, al mig de l’avinguda o repartits entre els cotxes aparcats. Tothom sap que allí hi ha una parada de bus, però no hi ha banc, ni marquesina, ni tan sols un lloc reservat per a que l’autobús s’ature sense haver d’obstaculitzar el transit. Alguna explicació supose que hi haurà, però jo no la sé.

Etiquetes: Clariana

Ara que ja podeu veure unes quantes fotos ací http://www.opotserno.com/wpg2-3?g2_itemId=3104 (encara molt poques) vos conte un poc del viatge.

No coneixíem res d’Itàlia i en compte de centrar-nos en una o dos ciutats ens vam decidir per un d’aquells circuits que recorren el país de dalt a baix en poc més d’una setmana. Érem conscients que anàvem a quedar-nos amb ganes, però no pensàvem que Itàlia ens sorprendria tant que les ganes de tornar serien tan grans. Érem conscients que podríem dedicar mol poc de temps a algunes ciutats. I així va ser, hora i mitja en Siena, Pàdua o Asís no dona per a massa. I, també, anàvem avisats de que els hotels italians eren dolents, per això, encara que no esperàvem que ho foren tant, tampoc ens vam sorprendre massa d’encontran el que ens vam encontrar.

El circuit visitava Milà, Verona, Venècia, Pàdua, Pisa, Florència, Siena, Asís, Roma, Pompeia, Nàpols i Capri en nou dies. Quasi res. Nosaltres, amés, amb agafar l’opció de tornar amb vaixell vam veure també la mar Mediterrànea i Barcelona.

No puc deixar d’escriure unes poques paraules sobre la majorista que organitza el circuit, “Cóndor”. De moment vos diré que ni un mínim detall per tractar-se d’un viatge de noces (apart del descompte). La primera nit a Milà dos llitets a l’habitació i amés era impossible ajuntar-los, gran detall. A Venècia romàntic passeig amb gòndola per a sis persones i un poc més ens toca seure u a cada punta de la gòndola. I tot això sense parlar de l’abusiu preu de les excursions opocionals. Per exemple per la gòndola cobraven 36 euros per persona (sis persones per gòndola). Nosaltres ens vam preocupar de preguntar un poc i haguérem pogut llogar-ne una per nosaltres dos sols per només 70. També és d’extranyar que per una visita guiada et cobren 41 euros quan l’entrada al museu només en valia 13. ¿28 euros multiplicats per tots els que van contractar l’excursió (més de vint persones) és el que cobrava el guia per hora i mitja de feina?. I del menjar… ja continuaré parlant.

Per hui ja està bé un altre dia més.

Etiquetes: Asís, Barcelona, Capri, Condor, Florència, Itàlia, Mediterrània, Milà, Nàpols, Padua, Pisa, Pompeia, Roma, Siena, Venecia, Verona

He de reconèixer que sent certa atracció per les inversions en borsa. No sóc un entès, conec el concepte general, què es la borsa, què són les accions, però no sé res d’anàlisis complicats, gràfiques i articles derivats. Internet facilita moltes coses i una d’elles és invertir en borsa. Qualsevol banc en línia et dona l’opció, és molt fàcil compres i vens de forma instantània, massa fàcil potser, si algú s’ho pren com un joc pot ser perillós.

Jo, fa ja un temps vaig invertir, molt poc, crec que uns tres-cents euros per provar i vaig guanyar uns dinerets, ja podeu imaginar que amb el nivell d’inversió ben pocs podien ser. Ara tenia la possibilitat, tenia uns dinerets i les accions estaven baixes, em va parèixer una bona oportunitat. Els meus resultats ara? Doncs hui he recuperat un poc, en no arriba a 3 mesos vaig perdent quasi un 11%. Preocupat? Doncs no. La meua inversió la vaig plantejar a llarg termini. No vaig a comprar i vendre impulsivament (millor dit, no tinc pensat ni comprar ni vendre), no vaig a invertir la majoria dels meus estalvis. Paciència, de moment ja he cobrat dividends, a poc que la cosa s’estabilitze deixaré de perdre i en uns anys si no guanye em pareix que esta serà la menor de les meues preocupacions perquè voldrà dir que la situació econòmica continua sent desastrosa…

No cal posar-se nerviós…

Etiquetes: Borsa

El pitjor d’estar uns dies per la lluna, encara que siga de mel, és que quan tornes a la crua realitat (o baixes, millor caus) les coses  continuen igual, o potser pitjor… Si alguna vegada Armstrong hi va estar supose que patiria el mateix síndrome. D’Itàlia ja parlarem, dels detalls de la majorista amb els novençans també, i les més de mil dues-centes fotos supose que algun dia les veureu (les que es puguen veure), al menys les carpetes ja han estat creades.

Quan vam arribar a Barna, encara empastifats de mel, la primera paraula que vam escoltar a televisió va estar ETA, supose que sabreu millor que jo el que va passar. I des que ens vam instal·lar a l’ermita, encara que no siga la de carrasqueta, només sent parlar de crisi. Ja he comentat alguna vegada que per alguns, el meu cas, la crisi suposa treballar més hores i cobrar el mateix (perquè com les empreses han de despatxar gent que és necessària…), altres ho tenen pitjor, potser…

Tot i la crisi, alguns, de moment, som uns privilegiats i ens podem permetre mantenir un domini (amb servei d’hostatge a Internet inclós) i inclús contractem serveis d’Internet a casa. Wi-fi evidentment. Pels llocs on es planten carpes quan es casen els rojos només tenim dues possibilitats, Telefónica i ONO, si no tens línia de telèfon ja instalada com era el nostre cas. Si compares preus doncs caus als braços dels cap-i-cua. Jo no necessite un servei de gran qualitat però hi ha certes coses que em trauen un poc de les casetes. Anem amb annecdotes?

Crec que tinc Internet des de dilluns, la meua memòria no ha millorat de casat. Dijous, que era festa, aquella que celebra canal 9 i alguna gent del cap i casal, vaig aprofitar per maneguejar un poc. Jo tenia instal·lat al nou ordinador un aquells serveis de protecció antivirus-i-no-sé-quantes-coses-més megafantàstic però que només te’l deixen trenta dies a ple rendiment, després si el vols paga. I com pagar per aquestes coses no és una de les meues aficions, doncs vaig fer un ERE i vaig despatxar empleats que volien cobrar molt. I com ONO t’ofereix una cosa que anomenen Centinela i que només és que un antivirus i un tallafocs, i damunt és debades doncs vaig dir, ho aprofitarem.

Vaig instal·lar el Centinela, em va fer una revisió dels arxius, es va actualitzar i després… Després em deia que com feia més de trenta dies que no l’havia utilitzat (jo? si l’acabava d’instal·lar…) havia de comprovar la suscripció (doncs que ho faça, que ho faça). I tots els serveis, antivirus i tallafocs que era el que jo volia, estaven desactivats. Clar, la immediata era activar-los, però resulta que el programeta quan ho intentava em contestava qeu tenia més Centineles que llicències… (?????) Això ja era de bojos… Però ONO té un servei d’atenció al client. Servei que has de pagar perquè has de cridar a un 902, encara que només et cobren els cinc primers minuts (inclosa la musiqueta, la publicitat, i el marque 1 marque 2 marque 3… (moltes gràcies).

Vaig cridar. ONO és una empresa integradora només contesten màquines i treballadors sudamericans. Em va atendre una xica que em va donar la impressió que no sabia molt bé de que anava la cosa. Em va fer desinstal·lar-ho tot amb la promesa que m’enviaria per correu (electrònic, és clar) la versió bona del programeta. El correu no em va arribar mai, potser algun dia ho farà. La idea de gastar-me més diners cridant a l’atenció al client no em feia massa gràcia i amb poques esperances vaig omplir un formulari que apareix a la pàgina web i vaig enviar un correu. I a la nit em van cridar, però no per contestar-me a les meues peticions sinó per fer-me una enquesta, però ja que tenia l’ocasió doncs la vaig aprofitar. El xic, Fabian, va tenir molta paciència, es va connectar per via remota fins i tot, va instal·lar el ditxós centinela amb mi. En total vam estar parlant per telèfon quasi una hora i al final vam arribar al mateix punt que habia arribat abans jo solet, el mateix problema però amb una altra promesa, al dia següent la llicència estaria funcionant.

Ho haureu endevinat. Al dia següent tot continuava igual però no vaig tenir temps de cridar. Dissabte vaig comprovar que havia rebut dos correus, contestant a les meues dues peticions. El primer em deia que atenent a la meua petició m’havien desactivat tots els serveis de Centinela. El segon que atenent a les meues peticions m’anaven a activar el programeta dels c…. (en què quedem????) i que m’enviaven un correu d’activació (correu que va patir la mateixa sort que el primer que em van prometre, no l’he vist mai). Tenia dos opcions passar d’ONO i buscar-me la vida, perquè a tot açò continuava sense funcionar, o tornava a cridar al 902 per a gastar-me cinquanta-quatre cèntims més. Vaig cridar. Aquesta volta, em va atendre un altre xic sudamericà (això no vol dir res, supose que cobraran poc) em va fer desinstal·lar el programeta d’una forma estranya (després vaig haver-lo d’eliminar des de l’opció normal de Windows) i em va preguntar quin Windows tenia, cosa que ja havia fet Fabian. I ahí és quan ja em van donar la sol·lució definitiva, o la no sol·lució, perquè el que em van dir era que el Centinela aquell no és compatible amb Windows Vista. Més ulls de sorpresa però ens ho creurem i ja està, i a utilitzar AVG que és el que sempre m’ha fet bon paper.

I això és tot, ja sé amb qui estic jugant i a què juguem (bé, ja ho sabia, però ho he tornat a comprovar), ONO no és una empresa massa seriosa, però bé, em fa el paper… I un altre dia més, o potser no…

Etiquetes: Canal 9, Carrasqueta, Centinela, ETA, Itàlia, Neil Armstrong, ONO, telefónica