O potser no…

Títol: Què farem, què direm?
Autor: Pep Coll (1949)
Any: 1991
Idioma original: Català

Editorial: Cruïlla
Col·lecció: Gran Angular
Any de l’edició: 1992
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-7629-604-5

No coneixia res de Pep Coll quan vaig comprar el llibre, realment ara no recorde el motiu de la compra més enllà de que m’havia quedat sense llibres per llegir en català. Supose que m’atraruria l’argument llegit a algun lloc o simplement veure de descobrir autors nous.

Es tracta d’una novel·la infantil-juvenil i supose que l’hauria de jutjar tenint en compte això. És clar que si et dirigeixes a un públic de dotze, tretze anys no pots utilitzar l’estil d’un Saramago, però, sincerament, és que la qualitat literària de l’obra és mínima (al meu parer, clar). La novel·la em semba poc treballada, em pareix que es pot millorar molt tornant-la a llegir un parell de vegades i reescrivint el que faça falta abans de decidir-se a publicar-la, o potser és tot el que pot donar-nos Pep Coll, no ho sé, no he llegit res més seu. No obstant li van donar un premi, el Gran Angular que no sé quin prestigi tindrà però a mi em sonava el nom.

El que més em desagrada de tot és el to moralista-educador que pren en certes ocasions. És una cosa que no puc suportar, la moralina mesclada en la literatura. Pep Coll ha fet que la narradora de la història siga la protagonista, una xiqueta de tretze anys, però si la narradora és una xiqueta de tretze anys ho ha de ser amb totes les conseqüències, si el narrador és un personatge és un personatge, i ha de tenir la seua personalitat pròpia i no parèixer un ninot de ventriloc que només mou la boca però la veu és la de l’autor.

En definitiva, anem un poc a l’argument. La història gira al voltant d’un mite dels pirineus, els minairons, Es tracta d’uns éssers minúsculs que viuen dins d’un canut d’agulles i que fan tot el que els mana el posseidor del canut. Doncs la protagonista es fa amb el canut dels minairons, i… ja podeu imaginar.

Si teniu poc més de deu anys potser vos agradarà, i si en teniu més igual vos agrada també. Com diu el títol del bloc “no creguet tot el que vos diguen, ni tan sols açò…”. O potser no…

Etiquetes: Gran Angular, José Saramago, minairons, Pep Coll, Què farem què direm?

Títol: Pedro Páramo y El Llano en LLamas
Autor: Juan Rulfo (1917-1986)
Any: 1955
Idioma original: Castellà

Editorial: Planeta
Col·lecció: Popular
Any de l’edició: 1985
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 84-320-2118-0

En poc de temps he llegit practicament l’obra completa de Juan Rulfo. A poc seguidors de la literatura castellana que sigueu coneixereu que Pedro Páramo és l’única novel·la publicada per Juan Rulfo. Tot i això ha estat catalogada per molts com una de les millors expressions d’aquesta literatura. Dura, va ser l’apel·latiu que vaig escoltar a Almudena Grandes quan la recomanava en un espai literari de la cadena Ser farà, crec, més de dos anys. I efectivament ho és. Si teniu tendència a les depressions més val que vos estalvieu llegir-la.

Els protagonistes de Pedro Páramo són els morts.  Però no els morts com a records que tenen els vius, no. Els morts en tota la seua cruesa, que es mesclen amb els vius i que fan que el llindar entre la vida i la mort siga molt estret (potser no ho és?). Un fill de Pedro Páramo va a buscar-lo després de la mort de sa mare. Comala és un poble mort, no desert, desert no ho és, mort. Els morts van teixint la història de Pedro Páramo, poc a poc, una puntada ací una puntada allà, fins que el fill, que pareixia que era el protagonista mor i encara que aguanta un poc més en la història des de la seua tomba, es dilueix en l’interior de la novel·la.

Dura, crua i breu. Excel·lent. Ni un gram de palla. Tot és magre. Com les grans obres mestres, l’obrigues per la pàgina que vulgues i agafes la línia que agafes encontres una frase que et fa reflexionar. Provem si és veritat:

-¿Qué es lo que quiere que le mire?

-¿No me ve el pecado? ¿No ve esas manchas moradas como de jiote que me llenan de arriba abajo? Y eso es sólo por fuera: por dentro estoy hecha un mar de lodo.

Les imatges es succeeixen sense fre, la següent més expressiva que la primera i l’anterior encara més que la darrera. Uns personatges, eixuts com la terra on habiten, no tenen lloc en el seu cos per a sentiments. Pedro Páramo és la llavor de la mort i al final acaba germinant en ell mateix.

El Llano en Llamas és un recull de contes. Al meu parer no arriben a abastir la qualitat de Pedro Páramo però també són un gran reflex d’una societat que sobreviu al desert mexicà, en una terra inhòspita. Els homicidis són una cosa comuna arreu de tots els relats i en molts casos són narrats pels seus autors com una cosa normal, havia de passar, era inevitable. És el que hi ha, ells no són responsables, ho és la terra on els ha tocat viure.

Animeu-vos. Mereix la pena. Pedro Páramo són poc més de cent pàgines en una edició de butxaca, l’esforç no és massa gran. Ara, potser jo vos recomanaria començar llegint El Llano en Llamas i si li agafeu el gustet no ho dubteu, continueu amb Pedro Páramo.

Etiquetes: Almudena Grandes, El Llano en LLamas, Juan Rulfo, Pedro Páramo, Ser

Feia temps que volíem anar a Madrid amb un propòsit ben clar, visitar el Museu del Prado. Jo vaig anar fa un temps aprofitant un partit del Villarreal contra el Madrid que va caure en Pasqua i se’m van quedar algunes sales per veure. La meua novia també havia estat però no va poder dedicar-li més d’hora i mitja, un temps molt insuficient. Així que aprofitant un divendres que podíem agafar lliure els dos vam decidir fer una escapadeta.

El medi de transport ni me’l vaig plantejar, no se’m passa pel cap anar a Madrid en cotxe així que vaig buscar bitllets de tren. La sorpresa va ser molt grata, si compres per Internet amb temps el tren pot resultar molt econòmic. A nosaltres ens va costar poc més de huitanta euros els dos anar i tornar, i encara es pot aconseguir més barat. També vaig comprar anticipadament les entrades al Prado per evitar cues. El cas de les entrades és curiós, són més cares si les compres anticipades i val el mateix si compres l’entrada general que si compres l’entrada per a exposicions temporals que inclou també visita a l’exposició permanent. Quan vam anar l’exposició temporal era de Goya i era pecat no anar a veure-la. Però… em vaig equivocar i vaig agafar entrades només per a l’exposició permanent. Vaig cridar immediatament per veure si ho podia sol·lucionar, total el preu era el mateix. Doncs no va haver manera, no me les van canviar. L’opció era anar a partir de les sis que l’entrada era debades.

Una vegada allí divendres per la vesprada, les entrades eren per dissabte, vam decidir gastar-nos uns pocs més diners i entrar amb temps el mateix divendres a veure l’exposició de Goya. No ens vam penedir. Només amb l’exposició de Goya vam dedicar un poc més de quatre hores. Després d’això només quedava anar a l’hostal (del que ja vaig parlar fa uns dies) i descansar.

Al matí següent vam tornar. Van ser quatre hores més aquesta vegada dedicada al renaixement (escola francesa, escola italiana i pintors holandesos i flamencs), i com no, Velázquez. Et podries quedar hores mirant els quadres de Velázquez. Per finalitzar detingudament Murillo i de passada el que vam poder d’escola espanyola i un poc de segle XV perquè ja es feia temps de dinar.

La vesprada la vam dedicar a caminar pel Retiro. Això sí que és un parc. Vam rodar tot el perímetre i el vam creuar pel mig. A la nit no em sentia els peus. Vam veure el llac de les barquetes que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, el nou bosc de xiprers en homenatge a les víctimes del 11M, i ens va deixar meravellats el Palacio de Cristal.

Al Retiro, amés estava la fira del llibre, però a l’hora que vam anar estaven totes les casetes tancades (més de tres-centes), no vam tenir sort. I ja, passant per Cibeles i per Neptuno, a descansar perquè ja no ens sentíem els peus

I diumenge pel matí, plaça major, palau reial i dinar i cap a casa. Un cap de setmana intens però ben aprofitat, i amb anècdotes com l’hostal i la xinesa que recordarem sempre.

Punxeu ací si voleu veure totes les fotos del viatge

Etiquetes: Goya, Madrid, Museo del Prado, Retiro, Velázquez

Com molts treballe en una empresa taulellera. Hui m’he despertat amb la notícia de que s’havia desconvocat la vaga que estava programada per dilluns vinent. Vaga de la qual no he tingut més notícia que per la premsa. No conec com estarà el món sindical en altres empreses del sector però sí en la meua. Jo treballe ja deu anys en la mateixa empresa, i no ho recorde ben bé però crec que en aquest temps han hagut tres eleccions sindicals. Jo no he votat en cap d’elles per una simple raó, ningú no ha vingut a demanar-me el vot ni a explicar-me què anava a fer si resultava elegit. Potser jo sóc dels que puc alçar el dit, qui no ha sentit d’empreses que li diuen al treballador a qui ha de votar (o directament li donen el sobre amb la papereta)? No he tingut mai cap problema per no anar a votar, ningú no m’ha dit res, ni cap alt directiu m’ha “animat” a fer-ho (cosa que sé que li ha passat a algun company).

Tornant a la vaga ha suposat llevar-me un pes de damunt l’anunci de la desconvocatòria. Perquè fer vaga en la meua empresa suposa entrar abans de l’hora habitual per camins que donen al magatzem, deixar el cotxe fora de la vista, no poder eixir a dinar i anar-te’n a casa més tard del que és normal. Això sí, les hores extres les paguen al mateix preu que la resta de dies, a 0 euros. Perquè jo treballe en l’administració d’una empresa ceràmica i tenen per costum no pagar hores, cosa que sembla ser pràctica habitual en l’administració de les empreses (al menys les d’aquesta zona).

Clar, també pots fer vaga, ningú no t’ho pot impedir. Però com segurament seràs l’únic que farà vaga en tota l’empresa i cap dels teus companys et recolzarà és molt probable que els teus dies a l’empresa estiguen comptats. Encara que potser que si no fas vaga també, perquè és evident que el sector no va bé. No es pot negar, les empreses més importants estan tancant forns i tirant gent al carrer. Es parla de reestructuració? Doncs jo ja fa un temps que estic vivint-la. Reestructuració vol dir estalviar per on siga, unificar les administracions dels grups, eliminar centres de producció llunyans, unificar compres, mirar la rendibilitat i desfer-se de l’excés d’equipatge. Si la feina la pot fer una persona, encara que haja d’estar un parell d’hores més cada dia (com no les paguen…) no cal tenir-ne dues. A nosaltres ens ho han dit clar, és més important l’empresa que la gent que se’n va al carrer (que pregunten als que se’n van al carrer el que els importa la salvació de l’empresa), els canvis van a afectar a tots i no es garanteix que no es vaja a despatxar gent. Així que si últimament no t’han canviat de lloc de treball, no estigues molt tranquil, i si t’han canviat tampoc.

Com podeu imaginar l’ambient de treball no és l’ideal. Davant aquesta situació es plantegen dues alternatives, treballar com un boig i sense discutir res pensant que així no seràs tu el que sobrarà, o pensar que no val la pena esforçar-se més del que és normal perquè al final de la jugada l’agraïment siga que et criden al despatx del cap de personal i no per a anunciar-te un augment de sou precisament (que per cert molts el tenen congelat encara que el conveni diga que ha de pujar tant i quant).

A mi personalment motivació me’n falta. A voltes pense si no serà una estratègia de l’empresa desmotivar al personal per veure si algú se’n va de forma voluntària i així estalviar-se indemnitzacions.

Afortunadament en aquesta vida tot passa i tot torna, o potser no…

Etiquetes: ceràmica, vaga

La xinesa ens esperava al capdamunt del muntacàrregues, on tot just si cabíem les maletes i nosaltres. Vam haver de trucar dues vegades perquè ens obrira. A la dreta la seua habitació-cuina, desendreçada. A l’esquerra un pati de llums on romanien estesos els llençols tapats per un plàstic per protegir-los de la pluja. Una xica jove ens espera al saló presidit per una televisió LCD de moltes polzades, pareix que ve a rebre’ns i ens encomanem a ella, però el seu propòsit només és demanar sabó a la xinesa. Sé tienen reserva, chief no dejó lista reserva, yo llamo chief. Va ser la vegada que més propers vam estar de l’encarregat, propietari o el que fora, només ens separava un aparell de telèfon pel qual parlava aquella dona menuda, per mi xinesa però que després vam acordar que era de procedència indefinida.

L’habitació número 1 no devia el seu nom a la categoria sinó a la seua posició, la primera junt a la recepció. Recepció on no ens van rebre ni ens van acomiadar perquè amb maletes només podies pujar i baixar pel muntacàrregues que et conduïa a la porta del darrera. Res a veure amb les fotos, l’habitació pintada amb tons pastel, espaiosa i grans finestrals si de veres existia no era la nostra. Ens havíem de conformar amb unes parets color rosa xiclet (o color puticlub com ella va dir), una finestra que abans hauria estat un balconet i un minúscul bany que de cap de les maneres havia estat reformat feia no arribava a quatre mesos com prometia la publicitat.

El llit moll i de les mides mínimes reglamentàries per a ser considerat de matrimoni va servir per a intentar dormir mentre escoltàvem les entrades i eixides dels hostes, les sirenes de les ambulàncies que corrien per la Gran Via i el telèfon que sonava junt a l’ordinador i la impressora d’aquella recepció òrfena que és de suposar que el chief utilitzaria si alguna vegada s’arrimava per allí i que nosaltres fèiem servir de trànsit cap a Madrid mentre la xinesa des d’una butaca front la gegantina televisió no contestava les nostres salutacions. La segona nit el cansament va esmorteir els sons.

Etiquetes: Madrid

Això és la constant de la meua boda. Partim de la base de que ja no som uns xiquets, jo moltes vegades dic que nosaltres ja no tindrem fills sinó que directament tindrem nets. Però des que vam decidir que volíem donar el pas (bé, això feia temps que ho teníem clar, més bé vam decidir la data) pas que donem pas que obtenim el mateix comentari, fareu tard, no vos encanteu, ja no encontrareu res… Quan vam dir la data i que anàvem a buscar església i local per a la celebració, ui… això s’ha de mirar amb més d’un any, ho tindreu difícil. En pocs dies teníem data, església confirmada i restaurant reservat. Vam haver d’avançar una setmana del que en un principi teníem previst però això és tot. Després els vestits… ja els teniu mirats? No, ja anirem… No vos encanteu, eh, que això s’ha de mirar amb temps… Per fi ens decidim, tant a mi com a ella (no, no vam anar junts, cadascú pel seu costat, no cal trencar tradicions) només entrar a la botiga ens diuen el mateix… un poc tard… jo en quinze minuts vaig estar arreglat, ella fiquem que una horeta… El capellà també l’havíem de buscar, en teníem un pensat i quan vam parlar amb ell també ens va dir que era tard que tenia dos compromisos el mateix dia… dos dies després ja teníem capellà… Ara hi ha un amic que cada vegada que ens veu ens pregunta per les invitacions… no tindreu temps de repartir-les (això fa quasi un més)… I per no parlar de les obres de la casa, mireu açò, mireu allò,… Si el principal ja ho tenim tot, les ganes de casar-nos, que ara pareix que u no es pot casar si no té fins el més mínim detall. Fa uns anys, no molts, una amiga de la meua novia es casava i un parell de setmanes abans estava tota nerviosa perquè no tenia la tele i els pomets d’unes portes…, em pareix que tampoc és això. Uns amics (amics en aquells temps, o potser només coneguts) quan es van casar tenien fins i tot el raspall de dents del xiquet, del futur xiquet que no estava ni en projecte. Ara ja estan separats, això sí, el xiquet el tenen, el raspall supose que ja no.

Mentre no fem tard el dia de la boda… o, al menys, no massa tard…

Etiquetes: boda

Si l’altre dia comentava que havia comprat a l’ebay una edició en hebreu de Platero y yo, hui m’ha arribat, aquesta vegada des d’Argentina un altre Platero. Es tracta d’una edició de 1939 amb unes precioses il·lustracions a tres colors. L’interior està molt ben conservat encara que les tapes estan un poc menjades per les arnes.

Que m’arribara el llibre ho esperava però no que junt amb ell vinguera un disc. Sí, un LP d’aquells de vinil que potser els més joves, aquells que ja pensen que el CD és una antiguitat, ni saben el que és. És un disc de Walter Yonsky, cantant del que jo no sabia res i ara que he buscat per internet m’he assabentat que va tenir una mort tràgica. El disc, de 1971, es titula Walter Yonsky canta y cuenta “Platero y yo” de Juan Ramón Jiménez, i és exactament això fragments narrats i fragments musicats i cantats de Platero y yo. Una obra realment curiosa i que m’ha fet molta il·lusió. Vos deixe una imatge que he encontrat i que durarà mentre no l’eliminen de la web on s’encontra.

El món d’Internet encara té part d’aquell esperit que regnava fa una eternitat de temps com ara deu anys. Encara té la capacitat de sorprendre. Un món on no existeixen les fronteres i on l’Argentina és com si estigués a l’altre pany del carrer. No cal dir el que passa, ha passat i em va passar amb els argentins a forogroguet. I ara, de sobte, compre un llibre (en realitat és el tercer) i la relació normal d’ací tens els diners, ací tens el llibre, es converteix en un ací tens el llibre i amés aquest disc que crec que et farà gràcia perquè ja m’has comprat tres plateros diferents. I amés miraculosament el vinil ha arribat sencer i l’he pogut escoltar en la meua cadena de música on feia anys que no feia servir el tocadiscs.

Etiquetes: Argentina, forogroguet, Juan Ramón Jiménez, Platero y yo, Walter Yonsky

Massa publicitat potser, però a veure si així Inés ens fa una rebaixeta.

Estic en obres, per si no ho sabieu, bé ja practicament acabant. I quan compres un habitatge o, com en el meu cas, te’l construeixes o reconstrueixes, l’has d’omplir. Un dels més grans maldecaps són els mobles. Quan entres a una botiga de mobles l’hora i mitja no te la lleva ningú i això si tens sort que et puguen atendre ràpidament. I clar, quan vas a veure mobles no t’apropes normalment a un sol lloc, no es tracta d’una cosa que vas a canviar-te tots els anys, t’has d’assegurar.

Potser quan penseu en mobles penseu en La Sènia, nosaltres també hi vam anar, o penseu en tots aquestos magatzems que podeu encontrar anant de Vila-real a Castelló, ahí vam anar poc. Però supose que pocs pensareu en apropar-vos a Atzeneta. Doncs si algú ho fa s’encontrarà amb una botiga de mobles que segurament no s’espera, Espai Viu. Mobles de gran qualitat i disseny, encara que precisament disseny no és el que anàvem buscant nosaltres, i un tracte exquisit. N’he vist uns quants de magatzems i botigues de mobles i es nota la diferència quan el venedor sap d’allò que et parla, i Inés no només sap sinó que es nota que li agrada. És més barat a un altre lloc? Doncs supose que dependrà de quines coses, però jo no m’he penedit de comprar part dels meus mobles allí.

Etiquetes: Atzeneta, Espai Viu, La Sènia, mobles

Crec que podem donar per finalitzada la primera etapa. Allà pel desembre vaig obrir un bloc a la pàgina de wordpress però no va a començar a funcionar de veritat fins que en febrer vaig contractar el meu domini (opotserno.com) i un espai d’allotjament. Fins ara aquesta pàgina no ha estat més que un reflex del que ja estava escrit al meu bloc de forogroguet.com. Tot el que allí estava escrit ja ha estat copiat ací, i en les últimes entrades ja he utilitzat el procés invers, les he escrites primer ací per a després copiar-les allà. Aquesta serà la primera entrada que serà exclusiva d’opotserno.com i a partir d’ara la meua intenció és d’escriure més, algunes coses seran reflexades a forogroguet i altres no.

Quan vaig decidir participar activament a forogroguet ja vaig comentar que m’era difícil estar a dos llocs al mateix temps i vaig deixar molt de banda vila-real.com. Per la mateixa raó m’és difícil mantenir dos blocs, encara que siguen còpies l’un de l’altre. No és la meua intenció abandonar el bloc de forogroguet sinó que prenga una nova dimensió a opotserno.com i continuar traslladant allí còpies de les entrades que havien estat habituals: llibres, viatges i senderisme. Allí sé que tinc un reduït públic fidel, ací, encara que sé que tinc visites gràcies a vila-real.org i algun altre que el google el fa arribar quasi sense voler, dubte si tinc algun lector habitual. Quasi serà com parlar per mi mateix, cosa que també em motiva.

He donat l’eixida a la carrera, però en realitat no sé cap on he de córrer, ja veurem on farem cap. I tampoc vos cregueu que tinc molta confiança en mi, igual em pega per escriure que de moment no tinc res a dir i sempre encontreu el mateix. El temps dirà. De totes formes si no encontreu res per llegir, si és que algú em segueix, sempre podeu mirar fotos que ja hi ha un bon grapat i encara me’n falten per pujar.

O potser sí…, només per aquesta vegada

Etiquetes: forogroguet, vila-real.com, vila-real.org, wordpress

Per una vegada deixeu-me fer un poc de publicitat que pot ser beneficiosa per als que compreu en ebay.

Els que em seguiu sabeu que compre i venc alguna coseta a l’ebay. Farà cosa de poc més d’un mes vaig comprar una curiosa edició de Platero y yo en hebreu i quan anava a pagar em va aparèixer una publicitat sobre un lloc anomenat kick it back que prometia tornar-me una part del que gastava en ebay. Com per natura sóc curiós em vaig registrar. Des d’aleshores he comprat un parell de llibres més i m’han tornat ja 1,35$. No és molt però això que t’encontres, només has de tenir en compte de no entrar a l’ebay directament sinó a través de kick it back. Així que, per si vos interessa ací teniu l’enllaç.

Recupera diners de les tues compres en eBay

Etiquetes: ebay, kickitback, Platero y yo