Si algú coneix un poc Vila-real i no és excessivament jove a hores d’ara ja sabrà de què em sorprenc. La Clínica La Luz no pot estar deteriorada simplement perquè fa molts anys que va estar enderrocada. Al seu lloc, cantoner amb la cèquia i el Cami Cedre, ara hi ha un bloc de pisos que tots coneixereu per l’estat d’abandonament dels seus baixos. I la foto? Doncs la foto era de la casa també cantonera amb la cèquia i el Camí Cedre però de la part de la Glorieta, la casa de Pasqual Fontdemora, l’etern president del Villarreal C.F. (que per cert, i torne a repetir una vegada més, encara no ha rebut un homenatge com mereixia per part de l’entitat que ara presideix Fernando Roig). La casa està molt bé i si no l’han llevada, com van fer amb La Huerta, formava part del catàleg (cataleguet més bé) d’edificis protegits. Però no, no era La Clínica La Luz, senyors del Mediterráneo. Una cagada més, i grossa, en el seu historial.

He buscat la notícia en l’edició digital per enllaçar-la però no l’he trobada, però a vila-real.net algú ha penjat una imatge i la comenta, i al fotolog de vila-real.com podeu veure la veritable Clínica La Luz, edifici, com molts, lamentablement desaparegut.

Res, que estrene ordinador amb connexió inalàmbrica incorporada, ja només queda esperar contractar un suministrador d’Internet per a la nova casa si no és que algun veí tinga la xarxa lliure i jo me’n puga aprofitar…

Ara ja queda ben poc.

I és que el futbol sense passió ja no és futbol. Si ho mirem objetivament és un esport bastant avorrit de veure, en la majoria de partits quasi no es veuen gols, se la passen uns als altres fins que la perden i tornen a començar i si ja deixem de banda els equips de primera línia (ací som uns privilegiats) només es veuen balonades i poca cosa més. Però quan hi ha passió tot canvia fins i tot pots gaudir amb un partit de regional i ja no diguem amb la Champions i equips de la categoria del Villarreal i el Liverpool. Tot i això he de reconèixer que a la primera part, ahir, vam viure moments d’excel·lent futbol. Això sí, a la segona part em costava molt mantenir els ulls obert (el gos dels veïns de maset també va tenir la seua part de culpa, que la nit anterior no em va deixar dormir amb els seus plors).

I bé per altra banda vam poder veure l’ampliació del Madrigal. Realment poca cosa vaig veure des de la meua ubicació al fons nord. Vull dir de l’ampliació cap amun no de l’ampliació cap endins. M’estic referint a que han reduït a la meitat les boques d’entrada i sortida a les grades (segurament a Javi Mata se li ha oblidat fer referència a açò en el se programa). Han guanyat seients, igual que en van guanyar ja abans ficant cadires als passadissos, però sempre a costa de la seguretat dels que anem al futbol perquè si ara cap més gent i els llocs per eixir són més estrets doncs 2+2=4. Tot siga per guanyar més diners, i que no passe res.

Jo farà uns vint-i-cinc anys seguits que vaig al Madrigal quasi cada volta que hi ha partit. Els primers anys entrant debades i sempre amb por del que et tallava les entrades, perquè jo als dotze anys ja era igual d’alt que ho sóc ara. Després un parell d’anys amb “passe a favor” per ser jugador del futbol base (sense qualitat i sense afició), més tard i fins ara amb el meu abonament. Tinc una acció que vaig comprar quan ningú no les va voler i Fontdemora va haver-se de fer càrrec de quasi totes. I el que més lamente és que l’any que el club va decidir mantenir els números dels abonats (abans no es mantenia l’antiguitat, cada any es numeraven segons l’ordre de renovació) jo, per estarlviar-me uns diners vaig treure l’abonament a nom d’un treballador de Pamesa (tenien descompte) i de poder tenir el dos-cents o tres-cents tinc sobre el mil quatre-cents.

He viscut dos ascensos a 2ª B, un a 2ª A i dos a 1ª. He viscut festes per arribar a dos mil abonats. He viscut moments anguniosos com després del descens de 2ª B quan ningú no volia fer-se càrrec de l’equip, i com quan ens jugàvem el descens de 2ª A amb el Castelló i Fontdemora va fer màgia, de l’unica forma que sabia, i el Castelló no va voler fer-ne. He viscut moments d’eufòria al costat de la ràdio a l’ascens a 2ª A, a la plaça major al primer ascens a 1ª (que ningú no esperava). Sempre pensava que no tornaria a viure res semblant. He conegut la tribuna de teulada d’uralita i seients de formigó. He conegut la grada amb aluminosi, on al principi ens podíem gitar perquè érem quatre i després no hi cabíem. He vist partits de copa històrics com contra la Real Sociedad d’Arconada, que després va ser campiona, i he entrat a veure els últims cinc minuts d’un partit que vam ser eliminats (amb Navarro de porter visitant). He vist aturar penals a Clemot i eliminar al València de don Alfredo, i he vist com Arroyo ens deixava al carrer. He vist a Riquelme fallar un penal que ens deixava sense opció d’arribar a la final de la Champions i com ens empataven en els últims cinc minuts després d’anar guanyant 3-0 en un partit de tercera.

Però ara, cada vegada més, em manca la il·lussió. Fa ja anys que tinc altres prioritats i puc deixar d’anar a un partit per anar a fer altres coses. Em dolen els diners gastats en futbol i de fons sud cobert vaig passar a preferència lateral, d’alli a fons sud descobert i ara ja hi sóc a fons nord. Tinc sentiments contradictoris, no veig gens clares les ampliacions del Madrigal, no sé d’on ixen els diners. No entenc com fer una escola costa cinc o deu anys i fer una grada tres mesos. No entenc com a mi van tardar quatre mesos en donar-me una llicència d’obra menor i Roig pensa les obres hui i les fa demà. No entenc que els jugadors siguen mercaderies i no persones, però tampoc entenc que siguen xiquets malcriats amb el cap buit i les butxaques plenes. No crec que un president de futbol siga un deu, ni en la infalibilitat seua ni en la del papa.

Però continue anant al futbol i encara que em costa més em continue emocionant. Pense que açò algun dia pegarà un pet i per altra banda dic “que nos quiten lo bailao”. El que ja no faig es creure que el que veig no ho tornaré, ni tan sol que no ho veuré superat. No m’agraden les formes però sóc conscient que sense eixes formes no estaríem on estem.

Són les meues contradiccions, o potser les de tots.

La notícia ens la conten més o menys així. Sòria que és una de les capitals més oblidades s’ha convertit en la pionera a Espanya del desenvolupament tecnològic perquè ha estat la primera en dur a efecte l’esparada apagada analògica. Ara allí ja només poden veure televisió digital.

La segona part de la notícia és certa, és la primera capital, però no és la primera zona d’Espanya perquè els que segeuixen habitualment les notícies supose que no hauran oblidat que fa no molt de temps es va fer ja un experiment semblant en un poblet perdut, crec que de la província de Lleó. Inclús recorde algun programa especial des d’allí, igual que ara s’han fet des de Sòria. Però el que és totalment mentida és que Sòria siga pionera en cap tipus de desenvolupament tecnològic per aquest fet. Què té més ara Sòria que no tinga Vila-real? A Sòria es pot veure la TDT? Sí? A Vila-real també. A Sòria es pot veure la televisió analògica? No? A Vila-real sí.

Aleshores quin és l’avantatge de Sòria. Només un, la publicitat que ha rebut. Els experiments es fan amb gasosa, ens han dit sempre. Doncs Sòria ha estat la gasosa que han utilitzat per aquest experiment, una capital poc poblada on la quantitat de gent que es quedarà sense poder veure televisió serà escasa. I abans de la gasosa havien utilitzat aigua de l’aixeta, aquell poblet perdut. I a canvi d’això què obtenen? Com he dit publicitat (i potser alguna subvenció, això no ho sé).

I ahí està la manipulació, ens venen com a gran notícia una annècdota, busquem informació i ens donen publicitat maquillada. I açò només és un exemple, alguna televisió propera n’és experta en aquestos fets.

Dijous passat vam estrenar la temporada de cinema a l’Ermita. No sé si va ser perquè era la primera sessió o per la remodelació de l’escala però la meua esquena va patir menys que altres anys. L’ubicació de la pantalla també em va agradar, ubicar-la sense ocupar esglaons fa guanyar lloc i cap molta més gent. Sobre la pel·lícula bé caldrà dir alguna cosa? Una americanada més sense massa trellat, “La búsqueda 2″, on actors de renom (Nicolas Cage, Helen Mirren,…) es dediquen a fer caixa.

I ahir diumenge vam pujar, quan ja no feia massa sol, passejant pel camí l’Ermita i en arribar ens va sorprendre el gran ambient. Pareix bona idea això del ball. I la fira del passeig botànic molt millorada respecte l’any passat. Este xicot s’està guanyant a la gent. No queda més que tornar a felicitar Héctor Folgado.

Calor en fa i molta, qui ho anava a dir fa un parell de setmanes (potser vint dies). Afortunadament encara ens queden els masets. Jo el tinc a Almassora i vos podeu riure de l’urbanització del Madrigal. El meu està en zona urbana, però d’urbana només té el nom i el impostos, els serveis i les obres d’urbanització potser els meus nets les veuran començar (acabar ja ho dubte).

Nervis tampoc me’n falten. Una setmana de vacances amb boda a dos mesos vista és un no parar. Això sí, està tot més o menys controlat, per a última hora espere que només quede el tema de les taules que també deu ser un mal de cap dels bons (no només has d’agrupar la gent per tipus de família i amics, sinó que també has de pensar en qui està renyit amb qui…).

I per acabar-ho d’adobar tenim al Trichet que no té altre pensament al cap que pujar els tipus d’interés. Se veu que no hi ha altra forma de baixar l’IPC. Petroli a més de 140 dólars, això es pot arreglar passant els interessos del 4 al 4,25?

Res, per a no ofegar-se l’única opció és nedar. Això farem.

No cal dir que m’agrada el futbol, però amb els anys em faig selecte. Abans era un consumidor compulsiu, ara quasi no veig futbol per televisió i cada vegada m’apassione menys, encara que qui em coneix sap que puc arribar a transformar-me en alguns partits. M’he declarat nacionalista, potser d’una forma exagerada, perquè no reclame independències ni crec ser superior a cap altra persona o nació. Tan sols vull que em respecten com sóc, que comprenguen la meua diferència i que em deixen exercir-la, que jo no sóc així per anar contra ningú, jo no tinc la culpa d’haver nascut valencià i de parlar una llengua diferent a la generalitzada arreu l’estat. El meu dret a ser diferent no és superior al dels altres a ser iguals, però tampoc inferior i menys a ma casa.

El meu estat és Espanya i per tant tinc dret a alegrar-me de les victòries de la sel·lecció. No penjar una bandera al balcó no vol dir que no me n’alegre i si la penjara crec que tan donaria que penjara la de l’estat, com l’oficial de la Comunitat (europea, valenciana o de veïns), o la quatribarrada. Em sent representat per totes per igual, vull dir, gens, perquè a mi no em representen els símbols per més colors cridaners que tinguen, i les banderes només són un troç de roba de coloraines. Tot i això les respecte com a símbols que pretenen ser integradors, sempre hi ha qui els necessita, com necessiten una monarquia simbòlica o un deu a qui venerar. Ja m’agradaria a mi ser així, pensar que hi ha algú que em protegeix i que si alguna vegada vol despatxar-me, tancar-me a la presó o matar-me, ho fa pel meu bé.

Tot i això, encara que ho tolere i no seria capaç de prohibir-ho, no puc entendre que fan els bous pintats damunt d’una bandera espanyola. Què representen? I menys puc entendre què fa una bandera preconstitucional penjada d’un balcó just a sobre de la delegació d’Hisenda a l’Avinguda de la Mediterrània. Quin sentit té? Integrador segur que no. Demostrar que són més espanyols? Espanyol se és o no se és, però és impossible ser molt o poc, altra cosa és sentir-se. És més espanyol qui està a favor d’un règim intolerant? Penjar una bandera preconstitucional no vol dir alegria per un equip de futbol, vol dir que no accepta que els demés expressem la nostra opinió diferent, ni tan sols que pensem diferent. En un règim com aquell desitjat per aquesta persona que jo tolere, jo tindria problemes inclús per escriure açò, per dir que respecte la seua opinió però que no la puc entendre.

A l’instant les llàgrimes es multiplicaven. A l’hora ja hi havia qui inclús reia. I tots, tots, estaven convençuts de que a partir d’ara els tocaria treballar més. I ho faran (farem) sense queixar-se ni reclamar hores extres no pagades.

Perquè pareix que tot està a punt de rebentar. Sé d’un parell de taulelleres de les més importants que han presentat expedients de regulació d’ocupació que afecten a més de cent treballadors. Cal alleugerar pes, de moment les bales passen llunyanes i els soldats morts no són de la nostra companyia però estem a punt d’entrar a primera línia de batalla. Resignació, potser la mort siga alliberadora.

I és que m’he alliberat d’alguna cosa que no em feia gaudir del joc de la sel·lecció. Potser m’hauré tornat nacionalista espanyol com tots els que se consideren no nacionalistes? Mira que contra Itàlia vaig fer força i tot i vaig pegar un mig crit ofegat quan van marcar l’últim penal. No he arribat als extrems de quan era més jove amb els gols de Maceda a Alemanya o Señor a Malta, però ja feia temps que no em passava. Igual té part de culpa un brasiler morenet que pareix que no és tant espanyol com els que escriuen als diaris i per això havia de deixar el seu lloc als que demostraren ser “cristianos viejos”. Potser. I potser em faig major (sense potser) i ja res no em pilla de nou i em reserve les emocions només per a les grans ocasions. I enguany toca Champions.