O potser no…

L’última vegada que vaig fer tiramisú (no vos he explicat com se fa? Alguna vegada ho faré) a la terrina de mascarpone em va eixir la recepta d’un pastís de formatge. Semblava senzill, així que vaig comprar els ingredients i dissabte vaig fer la prova. Vos ho explique per si voleu intentar-ho.

Necessitareu 125 grams de mantega, 150 de galetes, 150 de sucre, 500 de mascarpone, 250 de formatge fresc, 4 ous, dos cullerades de farina i un poc de vainilla. Ah, se m’oblidava la melmelada de nabius (arándanos)

Començarem fent la base. Cal desfer les galetes, jo vaig utilitzar galetes maria d’una marca blanca. Les vaig trossejar i després amb una mà de morter les vaig acabar de desfer. Després fonem la mantega. Bé, no tota perquè amb una poca haurem d’untar el motllo. Jo no havia fos mai mantega però vaig suposar que com la xocolata s’hauria de fer al bany de maria. Després mesclem les galetes desfetes i la mantega i fem una pasta que estenem per tota la base del motllo pressionant bé (per açò vaig tornar a utilitzar la mà de morter i va quedar bé).

Anem a la segona fase. Batem els ous amb el sucre fins que queda com una crema. Després afegim el mascarpone i el formatge fresc i continuem mesclant. I ja per acabar introduïm la farina i la vainilla (jo no vaig encontrar vainilla al super, així que el meu va ser sense). Tota aquesta mescla la dipositem al motllo sobre la base que havíem fet abans i tot al forn 40 minuts a 180 graus.

Vos he de confessar que jo als 30 minuts de forn no ho vaig veure clar i ja ho vaig traure, però haguera pogut estar un poc més. Abans de servir li fiqueu per damunt la melmelada si vos bé de gust. El resultat bo, però no aconsellable després de menjar paella. És un postre contundent, quasi millor si el mengeu sol per berenar.

Ja veieu que és senzill, si ho proveu ja em contareu el resultat.

Etiquetes: mascarpone, pastís de formatge, tiramisú

Els nostres polítics juguen a fer-nos fàstic. Critiquen a Chávez i són iguals que ell, populistes, i segueixen la mateixa tàctica, crear-se enemics i erigir-se en el líder que els salvarà de l’enemic. I com el sistema electoral és el que hi ha i qui el pot canviar ja li va bé com està, doncs tenim el que tenim.

Al que anàvem. Ací l’enemic és Catalunya, qualsevol cosa que allà es fa és una atac contra l’espanyolitat, però no una espanyolitat qualsevol sinó l’espanyolitat amb majúscules i amb ‘ñ’. Ara a Catalunya es debat la prohibició de les corregudes de bous. I es debat perquè ha hagut una iniciativa popular que ha arreplegat les signatures necessàries per fer arribar una proposta de llei al parlament. Doncs això no és un debat enriquidor, no, és un atac dels radicals catalans contra els espanyols i no s’haguera d’hagut ni prendre en consideració perquè ja sabeu que les manifestacions populars només s’han de tenir en compte segons d’on vinguen i el que diguen.

Perquè si hi ha dos fets que defineixen l’espanyolitat (amb majúscules i ‘ñ’) són la llengua comuna i les corregudes de bous. I tots aquells que practiquen snow-board, es fan  liftings, segueixen tractaments anti-aging, s’apunten a cursets de coaching o management, tots aquells estan molt preocupats pels atacs dels catalans a la seua volguda llengua. Jo com ni sóc català, ni el castellà (perdó l’espanyol, vull dir, el español) és la meua llengua, no em fique en aquestes polèmiques (mentida, ja ho vaig fer, però hui no és el tema).

I ara els catalans ataquen els espanyols volent prohibir les corregudes de bous (jo pensava que de moment ho estaven debatent, però sembla que debatre ja és una ofensa). I s’ha de fer alguna cosa. Perquè a tots els espanyols els agraden les corregudes de bous, només cal veure els índex d’audiència televisiva, crec que la Sexta l’any que ve deixarà de fer futbol per començar a fer bous. I Hugo Chávez, vull dir Esperanza Aguirre (perdoneu, no sé com he fet aquesta associació) ha decidit que el que cal fer és declarar les corregudes de bous Bé d’Interés Cultural. I ací no anem a ser menys perquè si a Madrid són anti-catalans nosaltres ho som més, i si els madrilenys són espanyols els valencians encara més, perquè per ser un bon valencià s’ha de ser anti-català i espanyol com el que més (infeliç de mi pensava que per ser valencià calia ser valencià, però estava equivocat). Així que nosaltres també declararem les corregudes de bous BIC i igual canviem la carn de conill a la paella per la de bou.

Jo, personalment, si prohibiren els bous a Catalunya què voleu que vos diga, em sembla que m’afectaria ben poc, perquè ni sóc català ni vaig a Catalunya a veure corregudes de bous. Bé, ni a Catalunya ni a cap lloc perquè ni m’agraden en plaça, ni pel carrer, ni embolats. Em fan patir i no els trobe sentit. Però bé, ja entrarem un altre dia en aquest debat, que és llarg.

Etiquetes: BIC, bous, Catalunya, Esperanza Aguirre, Hugo Chávez, Madrid, Sexta

No m’agraden els correus cadena, sempre acaben a la paperera del meu administrador de correu i la majoria de vegades sense llegir. I odie aquells que amenacen amb desgràcies si no continues la cadena. De ser ver jo seria la persona més desgraciada del món, i no ho sóc, vos ho assegure. Però fa poc em va arribar una cadena i la vaig continuar. No va arribar per correu sinó amb forma de coca de nous i poma. Una temptació massa gran.

La cosa tenia la seua gràcia. Em van passar un gotet amb massa i durant deu dies l’havia d’anar preparant i el dia desè es coïa la coca. Són deu dies però has de fer ben poca cosa. El primer dia afegir un got de sucre i un de farina. El segon mesclar-ho tot. El tercer i quart no fer res. El cinqué afegir un altre got de farina i sucre i un de llet. El sisé mesclar-ho. El seté, huité i nové no fer res. I per fi el desè separar tres gotets i donar-ho a tres persones. I amb la resta, que ve a ser el mateix que t’havien donat al principi, afegir dos gots de farina, un d’oli de gira-sol, un de sucre, un de llet, un ple de nous, una poma a trocets, dos ous, un sobre de llevat, un poquet de sal, un poquet de canella i un poc de vainilla. Es mescla tot i al forn quaranta minuts a cent huitanta graus.

Això és tot. Ho vam fer i la coca estava bona.

Si busqueu per Internet encontrareu moltíssimes referències a aquesta coca, inclús en vaig veure una que quasi deia que era un invent del dimoni que volia acabar amb l’església. És que normalment quan te la passen et diuen que és una recepta d’unes monges o d’un frare, cosa que a mi m’importava ben poc. Jo he continuat la cadena, no perquè em digueren que em passaria una desgràcia sinó perquè em pareixia simpàtic.

Ara em queda provar a fer-la només amb els ingredients de l’últim dia i si ix bé m’hauré lliurat també d’aquesta cadena.

Abans de res donar l’enhorabona als encarregats de fer la sel·lecció d’obres de l’abonament de teatre d’enguany. Si l’any passat la qualitat em va parèixer en general molt baixa, enguany és tot el contrari. Fins ara hem assistit a tres representacions i crec que ja hem amortitzat el preu de l’abonament, en les tres hem eixit contents i satisfets. Que continue…

Dissabte va ser un dia intens, primer una bona obra de teatre, de pressa cap a casa per a fer-me un entrepà i cap al camp de futbol on em vaig tornar a il·lusionar. Dissabte rodó.

A l’Auditori ens esperava Noviembre de David Mamet, que segurament vos sonarà pels seus guions de cinema (El carter sempre truca dues vegades, El Veredicte, Els Intocables, Hannibal,…). L’obra la dirigeix José Pascual i la protagonitza Santiago Ramos, actor amb innombrables obres de teatre, films i treballs a televisió i que potser, encara que injustament, recordareu pel seu paper a Aquí no hay quien viva. També apareixen quatre actors que jo no coneixia: Ana Labordeta, que pel que veig és filla de José Antonio Labordeta, vaja sorpresa; Cipriano Lodosa, no he encontrat massa referències; Jesús Alcaide, que no em sonava però té infinitat d’actuacions com a secundari a televisió i cinema; i Rodrigo Poisón, Pancho en Sin tetas no hay paraíso, personatge que no recorde.

Novembre és el mes de les el·leccions presidencials als Estats Units. Al despatx oval el president i el seu home de confiança analitzen les notícies que arriben respecte a les eleccions. Les enquestes són contràries i fins i tot el partit ha deixat de finançar la campanya electoral. El president vol continuar governant però el seu assessor li aconsella que venga uns quants indults per no anar-se’n a casa amb les butxaques buides. És el dia també en què per tradició el president indulta dos titos i per això s’encontra allí el president de l’associació d’amics dels titos i derivat. Aleshores el president té una idea, fer xantatge el president de l’associació. Si no li dona la quantitat que necessita pel finançament de la seua campanya llegirà un discurs a la nació on ficarà en dubte la tradició de menjar tito el dia d’acció de gràcies. Aleshores entra en joc l’ajudant que li escriu els discursos, lesbiana que ve de la Xina d’adoptar un fill i que pretén que el president legalitze el matrimoni homosexual a canvi del discurs. I per si no era poc hi ha un cap indi que vol construir un casino en terres protegides. Un embolic de disbarats que esperem que es pareguen poc a la realitat, encara que… em tem que s’assemblen més del que voldríem.

Etiquetes: Ana Labordeta, Aquí no hay quien viva, Cipriano Lodosa, David Mamet, El carter sempre truca dues vegades, El veredicte, Els intocables, Hannibal, Jesús Alcaide, José Antonio Labordeta, José Pascual, Noviembre, Rodrigo Poisón, Santiago Ramos, Sin Tetas no hay paraíso

Diumenge tornava Sergio Caballero a Vila-real, com cada any. Uns anys amb més èxit, uns altres amb menys. L’any passat em queixava del poc públic però afortunadament enguany no puc dir el mateix. L’Auditori estava ple i estic convençut que la gent no es va penedir d’haver-hi anat.

Albena Teatre ens presentava Mans Quietes!, dirigida per Carles Alberola. Això és quasi el mateix que dir diversió assegurada. L’obra de Piti Español transcorre en una classe de primària, però els protagonistes no són els xiquets sinó un parell de professors i tres pares. L’obra du a l’extrem actituds molt comunes hui en dia i que, com tot, quan s’exagera resulta absurd, ridícul. El llenguatge no sexista, la sobreprotecció dels fills, el purisme lingüístic, el feminisme, la competitivitat… Absurd però no per això menys real. Tots vam riure però segur que tots hem viscut alguna situació pareguda i segons com no ens va parèixer gens graciosa.

Amés de Sergio Caballero, van actuar Verònica Andrés, Inés Díaz, Imma Sancho, si sou seguidors de l’Alqueria Blanca és Paqui la del bar, i Juanfran Aznar. Aquest últim és el que tenia el paper més curt i el que pareixia que estava més verd en açò del teatre, els altres van estar genials.

Van ser 90 minuts molt divertits. Vam riure molt però no puc deixar de banda que tot el que vam veure és molt real. Enguany sembla que estem tenint més sort amb la programació. I demà a per la tercera.

Etiquetes: Albena Teatre, Carles Alberola, Imma Sancho, Inés Díaz, Juanfran Aznar, l'Alqueria Blanca, Mans quietes!, Piti Español, Sergio Caballero, Verònica Andrés

Estimat senyor,

he rebut hui la seua carta on m’anuncia la posada en funcionament del Centre de Salut ‘Dolores Cano Royo’ i que m’han assignat un nou metge. Moltes gràcies però arriba un poc tard. La notícia em va arribar, como a tots els que jo conec, de sorpresa. La majoria s’han assabentat al anar a demanar torn al seu metge de costum i jo com a conseqüència d’això. Tota la meua família havia canviat de metge i jo suposava que també em podia tocar, així que vam preguntar i vam constatar el que imaginàvem.

Em demana comprensió per les molèsties del canvi tot esperant prestar-me un millor servei. Jo comprenc les molèsties, el que no acabe d’entendre és que m’arribe l’avís quan jo ja he fet dues visites al metge i una al servei d’extraccions. ¿Vol dir que després de tants anys de retard en la inauguració els ha pillat de sorpresa i no han tingut temps d’avisar els afectats abans del canvi? I pel que respecta a la millora del servei, això sí, ara tinc un metge com cal i no com el que tenia abans que ni tenia cadira per seure el pacient i no prenia nota de res per la qual cosa l’actual metge no té registrat el meu historial mèdic. Ja li anticipe que no vaig a fer us de la possibilitat de sol·licitar canvi de metge, encara que no entenc que no puga exercir l’opció fins d’ací tres mesos.

I moltes gràcies per l’enganxina amb el nom del metge i les dades del Centre de Salut. Encara que ho haguera agraït més si el nom del carrer i el nom del meu poble estiguessen ben escrits. El meu poble no es diu Villarreal/Vila-real, sinó simplement Vila-real, la Conselleria de Sanitat ho hauria de saber això. I el carrer no es diu Martin l’Huma, sinó Martí l’Humà rei de València. Es veu que anem curts d’història pròpia, o potser només de llengua pròpia, o tal volta d’ambdues coses.

Sense més es despideix,

L’escèptic

Etiquetes: Departament de Salut La plana, Dolores Cano Royo, Javier Peñarrocha Nebot, Martí l'Humà, Vila-real

Fa un temps es sentia parlar molt de les snap movies, pel·lícules on es podia veure violència, bé simulada bé real, i inclús tortures que acabaven en la mort del protagonista. Tesis, la pel·lícula que va donar a conèixer Alejandro Amenábar tractava precisament d’això.

Ahir, a les notícies de la nit de Tele5, vam tenir un exemple aplicat als informatius. Van obrir amb violència real retratada amb tota la seua cruesa. A Nigèria, uns soldats tenen estesos a terra en mig d’una plaça uns presumptes terroristes islàmics i allí mateix els executen disparant les seues armes. Així, sense advertències, ens ho mostren. Jo no vaig gosar mirar. Cal tot això? Això és informació o es tracta simplement d’una snap movie? De morbo, de sang i fetge dut a l’extrem…

Ningú no gosaria obrir un informatiu amb escenes de sexe explícit i si ho feren segur que difuminarien les evidències. I mostrar sexe explícit és pitjor que mostrar assassinats en directe? Jo tinc clar el que triaria si em donaren a elegir.

Etiquetes: Alejandro Amenábar, Nigèria, snap movie, Tele 5, Tesis

Era agost i tenia vacances quan vaig començar a llegir el nº 8 de La Lluna en un Cove i el vaig acabar diumenge passat. Vora sis mesos amb la revista a la tauleta de nit i jo mai no encontrava el moment per acabar-la. Total no són ni huitanta fulls, però des que va nàixer la xiqueta no encontre moment per llegir. A partir d’ara espere que la cosa comence a canviar, encara no m’atrevesc amb una novel·la però els números següents de la revista sí que tinc intenció d’anar llegint-los. Això sí, espere que siguen millors que aquest.

Aquest número m’ha paregut molt pobre. No ja sols perquè incloga els guanyadors del 5é Premi Llibresebrencs.org, que també. Un premi de joves autors d’un àmbit tan reduït és molt difícil que aporte obres de gran qualitat. És molt lloable la intenció però em sembla que aquesta revista no és el lloc on publicar els relats premiats en concursos d’aquesta mena.

I de la resta de contes, bé, caldrà seguir la costum i comentar-ne tres. Així que triaré Vora el riu de Jordi Montagut que, si més no, em fa volar la imaginació pensant en reencarnacions poètiques i espais idíl·lics.

Déu adorava fer rodar un calidoscopi, de Laia Cardona, té el seu allò. Un amor obsessiu, l’atracció per aquell àngel que només és la disfressa del dimoni en persona, i un déu que no ho sembla però que pareix que ho és o, al menys, aconsegueix ser-ho. Però la història em dóna la impressió que no acaba d’encaixar, no acaba d’encaixar al meu cap, em costa d’encontrar la coherència de tot plegat. Ja sabeu, només és l’opinió que no ha estat capaç de llegir aquesta revista en sis mesos…

I per finalitzar, una vegada més Liudòvic Mikhaïl, amb un relat ben dut però que el títol el malmet, Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill. Després de llegir el títol ja no queda lloc per a la sorpresa.

I ara supose que no caldrà esperar sis mesos més per al comentari del nº 9.

Etiquetes: Déu adorava fer rodar un calidoscopi, Jordi Montagut, la lluna en un cove, Laia Cardona, Liudovic Mikhaïl, llibresebrencs.org, Tallar un arbre cremar un llibre matar un fill, Vora el riu

L’altre dia em van sobtar unes imatges del judici a Arnaldo Otegui. Crec que se l’acusava d’homenatjar un terrorista d’ETA, cosa que, per més fàstic que em done, no puc deixar de pensar que és un delicte d’opinió. L’advocada d’aquest senyor volia fer patent que el seu client estava en vaga de fam i no se li va acudir altra cosa que demanar permís a la presidenta, la senyora Ángela Murillo, per què l’acusat beguera aigua. La petició era sorprenent però que la magistrada contestara’como si quiere beber vino’ em va sobtar encara més. Per altra banda la presidenta demana Otegui si condemna el terrorisme, ell es nega a contestar i la senyora Murillo afirma que ja sabia que no anava a contestar.

Queda clar que el senyor Otegui recolza una banda de fanàtics que busquen excuses per matar qualsevol innocent. Però la justícia no pot semblar que no és imparcial i més davant d’aquesta gent. I aquesta senyora amb aquestes respostes el que deixa entreveure és que abans de començar el judici ella ja ha decidit que l’acusat és culpable. La justícia, com la dona del césar amb l’honestedat, amés de ser imparcial ho ha de semblar. No m’agrada i menys m’agrada que aparega en els mitjans de comunicació com una gesta, com una actitud a imitar. Els jutges han de ser imparcials encara que se’ls faça tot agre, és la seua feina.

Disculpeu, és que a mi m’agrada la teoria del dret, però la pràctica…

Etiquetes: Arnaldo Otegui, Ángela Murillo, ETA

Estem escoltant contínuament queixes sobre la política lingüística catalana. Hui en les notícies d’una televisió de nivell estatal han tret una manifestació de 200 persones en relació a aquest tema. Dubte que una manifestació de 200 persones per qualsevol altra qüestió tinga repercussió a nivell estatal (bé, potser sí si és en protesta de les sancions a Cristiano Ronaldo). Hi ha emissores de ràdio i televisió que trauen aquest tema a totes hora, aquelles que tiren foc i flama contra el nacionalisme i resulta que ells ho són i dels més radicals.

He de reconèixer que només conec la legislació catalana sobre matèria lingüística per les referències que he vist i escoltat a televisió i ràdio. I això és ben poca cosa perquè les informacions periodístiques només són una imatge aproximada de la realitat, poc més o menys reflecteixen la realitat de la mateixa forma que ho fa un dibuix d’un xiquet d’uns cinc anys.

Però sí que tinc una opinió del que a mi m’agradaria en política lingüística. Llibertat, llibertat i més llibertat. Jo no necessite que em parlen en la meua llengua, només demane que em deixen a mi parlar en la meua llengua. No sóc partidari de regular la llengua que s’ha d’utilitzar en l’atenció als clients en comerços. És evident que m’agrada més que em parlen en valencià, però si algú vol parlar-me en xinés que ho faça, igual si em ven coses interessants li compre i tot.

He dit que només demane que a mi em deixen parlar en la meua llengua. És evident que després m’he contradit. Si en un comerç no m’entenen jo no tindré llibertat per utilitzar la meua llengua però sí que tinc llibertat per no fer negocis amb ells. En aquells llocs on jo no puga triar, empreses privades monopolístiques (o amb escassa competència, com podrien ser les companyies elèctriques) o en qualsevol administració pública m’han de deixar parlar en la meua llengua. I això implica el requisit lingüístic en tota l’administració pública del territori on siga oficial la meua llengua. Si vull fer una denúncia a la policia nacional ho he de poder fer en la meua llengua, ja no demane que em parlen, només que m’entenguen, i això de vegades sembla difícil. No em val que algun funcionari m’entenga i quan jo parle valencià vagen a buscar-lo. No, això és discriminar-me, tots els funcionaris m’han d’entendre.

En el camp de l’educació el meu ideal també és la llibertat. Jo no crec que quan vinga un xiquet de Madrid se li haja d’eximir d’aprendre valencià, això no és llibertat, això seria un privilegi. S’han d’aprendre totes les llengües oficials i si ve algú de fora que no en coneix alguna o no en coneix cap, se li ha de donar un reforç per tal que com més aviat possible siga capaç de seguir les classes al mateix ritme que els companys. Però no sóc partidari de les línies en valencià i en castellà, els professors que s’expressen en la llengua oficial que més còmoda els siga (evidentment excepte en les matèries d’aprenentatge d’idiomes) i els alumnes igual. No m’agraden les separacions ni els guetos. I això val per a tot el territori, perquè el valencià és oficial a tota la Comunitat Valenciana i tots l’haurien d’entendre, inclús en les zones castellano-parlants.

Aquesta és la meua postura. Ni a favor d’uns ni a favor dels altres, així que em toca rebre dels dos costats. O potser no…

Etiquetes: català, Cristiano Ronaldo, llengua, València