Degut a la meua immodèstia sempre he classificat els escriptors en tres categories. Els que he pensat que jo ho podria fer millor, els que he pensat que jo podria arribar a escriure com ells i els que he pensat que mai no podria arribar al seu nivell. Aquests últims són els que considere realment bons i en aquest grup catalogava Miguel Delibes.
En els últims anys he llegit Saramago, Auster, Vargas Llosa, abans García Márquez i fa un poc més de temps Delibes. Ara és el moment de tornar-lo a recuperar, tinc en la prestatgeria El camino i crec que, després de massa temps sense llegir cap novel·la, serà la que em farà retornar a la lectura.
Quan vaig conèixer Delibes? No recorde, supose que començaria a sentir parlar d’ell després de la pel·lícula La guerra de papá, adaptació de la seua novel·la El principe destronado. Jo crec que no la vaig veure en aquell moment però aquell xiquet, Lolo, es va fer famós. I aquesta va ser la primera obra de Delibes que vaig llegir uns anys després i em va semblar extraordinària, genial. Innocent i contundent al mateix temps i, vista amb perspectiva, tot un tractat de psicologia infantil. Després, mentre vaig ser soci de Círculo de Lectores, vaig llegir Las guerras de nuestros antepasados, Cartas de amor de un sexagenario voluptuoso, El tesoro, 377-A madera de heroe i El disputado voto del señor Cayo. Aquesta última reflexa el millor Delibes, o al menys el millor Delibes que jo he llegit. Un argument aparentment senzill dins d’una novel·la rodona, armoniosa i escrita amb una cura extrema i amb una riquesa lèxica inigualable. Una novel·la de consum lent, per rellegir cada frase i per assaborir cada paraula.
L’última obra seua que vaig llegir va ser la seua última gran novel·la, El hereje. Em va decebre un tant però això no li resta cap mèrit. Altres obres seues em van parèixer encara més fluixes i segur que algunes de les que no he llegit em semblaran immillorables quan ho faça.
Delibes no escriurà més, però el continuaré llegint, el continuarem llegint, el continuaran llegint quan nosaltres tampoc ja no escriurem.
Leemos para saber que no estamos solos.