Feia temps, molt de temps, que no veiem una peli. Al cinema ja no sé quan va ser l’última vegada que vam anar però és que des que va néixer Paula ni tan sols a casa n’havíem vist. Dissabte vam decidir acabar amb això i de les que teníem per ací esperant vam decidir veure Australia. Només vos puc dir que no vaig reconèixer Nicole Kidman i que les últimes dues hores les vaig passar dormint.
La felicitat va arribar després. Paula estava dormint al braç de la meua dona quan em va despertar per dir-me que ja havia acabat la peli i volia gitar-se. Era la una de la matinada. Jo vaig començar a passar cadenes a la tele i vaig caure al canal 33. Anava a començar L’apartament de Billy Wilder. Es tractava de la versió original subtitulada. Paula va canviar de braç i jo vaig perdre la son. Em va enganxar com feia temps que no m’enganxava cap pel·lícula.
No, no l’havia vista. El film és de 1960 en blanc i negre, sabia de la seua existència però no recordava l’argument o potser no l’havia sabut mai. Jack Lemmon, aquell oficinista tímid i enamorat de l’ascensorista, una joveníssima Shirley McLaine, apareixia impotent al meu televisor per negar el gaudi del seu apartament als caps de la seua empresa i les seues amants. Només cabia un final i jo sabia quin era però això no impedeix emocionar-se davant una història tan senzilla, sense cap efecte especial, amb pocs actors i decorats. I més tenint a Paula al braç, dormint innocent, feliç, com jo i com estaven destinats a ser-ho aquells dos de la tele. A poc del final una interrupció per preparar un biberó i després un altre perquè Paula va decidir que aquella nit per primera vegada anava a menjar el que no havia menjat mai.
No és necessita més per ser feliç.
