De la porta estant sent cridar uns xiquets que ja no hi juguen. De la porta estant veu passar un matxo que ja no llaura. De la porta estant prega per una pluja que ja poca falta fa a uns camps erms.
De la porta estant, amb la seua cadira de boga, corcada com les cases mortes, inanimades, que l’envolten, un regalim de vida li val tot just per embolicar-se una cigarreta que ja cap mal no li pot fer.
I quan es pon el sol, com cada nit, alça al cel un ulls que ja no serveixen per a conèixer i em pregunta, què s’han fet els estels?
Què s’han fet els estels, tio Pep? Què n’hem fet dels estels?…
