Ja està bé de crisi i de problemes laborals, no? Tornem al viatge que vaig començar i em vaig quedar en la segona jornada. Si seguim així quan acabaré de contar-lo enganxaré amb les bodes d’argent. Per cert les fotos de Venècia ja fa temps que les vaig pujar. Punxeu ací per veure-les.
De Lido de Jesolo no cal parlar massa. Ens vam alçar, vam comprovar que allò era poc més que un desert, turisme de costa en temporada baixíssima, això sí quan ens vam apropar a la cantonada de l’hotel vam veure que la mar estava allí mateixa. I això és tot, autobús i a buscar el lloc on s’agafava el vaixell. El matí era fred però tot i això vam pujar a la part de dalt, a l’aire lliure. Vam patir un poc però va valer la pena.
Jo, com tots, coneixia Venècia, qui no ha sentit parlar de Venècia. Però no sabia exactament què era Venècia, coneixia els canals però no era conscient de que es tractava d’un conjunt de més de cent illes i que el que coneixem com Venècia només és una part de tot el conjunt. Amb el vaixell ens van pegar una volta per unes quantes illes, entre les que destaca Lido per on es mouen els famosos, fins apropar-nos a la plaça de Sant Marc per a desembarcar.
Moltíssima gent, a la plaça sempre és hora punta. Vam començar les visites pel palau del Dux. Venècia, com la resta d’Itàlia, és art però art a montons i al palau vam començar a donar-nos compte. D’allí vam passar a la presó pel famós pont dels sospirs, ja sabeu la llegenda, el que passava sospirava perquè la llum que veia al passar del punt seria l’última que veuria en la seua vida. Per dins, el pont no és més que un pasadís, res destacable, que comunica el palau, on es jutjava, amb la presó. Visitada la presó puc assegurar que en aquella època no es buscava la rehabilitació del pres, comoditats ben poques.
Quan vam tornar a la plaça ja havia pujat la marea, una part ja tenia com un pam d’aigua, la part més propera a la basílica que era el que anàvem a visitar. La basílica sorprèn perquè el seu estil és oriental, res a veure amb les esglèsies que estem avesats a veure sinó que més semblant, encara que personalment no n’he vist cap, a les de l’est d’Europa. Si mireu les fotos vos fareu una idea. Per cert dins de l’esglèsia també hi ha filtracions d’aigua, també estava inundada en part.
Per dinar ens vam endinsar pels carrerons i vam decidir entrar a una pizzeria, quan més t’allunyes de la plaça de Sant Marc més barat. Vam dinar bé. I després el passeig amb gòndola. No estàvem massa convençuts i quan ens van ficar sis dins de la mateixa gòndola menys encara. De romàntic ben poc. Així que jo vos recomane que si aneu amb viatge organitzat passeu de contractar la gòndola i vos busqueu la vida pel vostre compte que pel mateix preu vos poden pegar la volteta, que no és massa llarga, a vosaltres sols. I si apureu fins a última hora de la tarda els preus van baixant.
I ja ho teníem tot fet. Lliure per nosaltres per voltar per carrerons, ponts i canals. I és quan vam començar a gaudir de veritat. A qualsevol racó un palau, a qualsevol carrer una esglèsia. Entrar ací, mirar allò, fotografiar algun pouet que t’anaves encontrant, pujar al pont de Rialto que creua el gran canal. I quan cau la nit… Quan va caure la nit, quan més bonica estava Venècia, quan t’abellia seure en algun café costara el que et costara, ens van fer marxar. No volíem, va ser trist però vam haver d’agafar el vaixell que ens portava cap a l’hotel que tant contrastava amb el que acabàvem de viure.
De nou una bona sorpresa. Molta gent ens havia dit que Venècia era menys del que s’esperava. Que feia olor… Nosaltres no vam notar les olors, potser vam tenir sort, i no ens va defraudar, gens ni miqueta. Si la crisi no acaba amb nosaltres alguna vegada m’agradaria passar la nit allí que aquesta vegada se m’ha quedat pendent.
