De l’oratge ja parlen a molts llocs i que fa fred tots ja ho sabem. Així que no vaig a parlar del temps sinó que vaig a continuar amb el reality que vaig començar fa unes setmanes i que no vaig concloure. El programa ja avorria i vaig decidir canviar de cadena. La incertesa de qui anava fora es va resoldre però en forma d’ERE. Ens van anunciar que en compte d’unes quantes persones del nostre departament se n’anaven al carrer una setantena de tots els departaments. I així estem, molts ja saben que els toca però no saben quan. Tot depén del temps que tarde en resoldre’s l’expedient. Com imagineu l’alegria és gran.
I que té a veure açò amb el títol? Doncs ben poc si no fora per la congelació d’ànims. El títol ve perquè l’empresa ha decidit pagar-me les hores que faig obligatòriament de més, els cafés que no em faig, les hores que amés regale perquè s’acumula la feina. Sí, ha decidit pagar-me-ho tot anunciant-me que enguany em congela el sou. Així, passant-se el conveni per…, sí, per ahí. Alguns tenen molt clar com motivar els treballadors. Segur que aconseguiran augmentar el meu rendiment amb mesures com aquesta. Ens repeteixen que la situació està molt malament, que les vendes han caigut, que tots hem d’esforçar-nos més… Jo no recorde haver anat a l’empresa l’any passat a contar-los que l’augment de sou (que tampoc va ser el que marcava el conveni) se n’anava en l’increment del gasoil, per no parlar de la hipoteca, no cal que em conten ara les seues penes.
Doncs bé, això, que cada vegada hi ha millor ambient i estem tots més motivats. L’augment de productivitat és un fet, no hi ha dubte.
Ay Rei!… que ja vas baixant del planeta Oggo!. I mès que no siga!
Al planeta Oggo enviaria jo algú sense bitllet de tornada…
Ah, la productivitat… Eixe sant greal empresarial que al nostre entorn només s’obté despatxant treballadors i explotant a aquells que resten per poder contar-ho.
El cas és que quan jo era jove (MODE “Abuelo Cebolleta” ON) i estudiava la massificada titulació d’empresarials ja ens deien alguns professors de tendències keynesianes i altres, (no tants), de clàssiques, que per a millorar la productivitat no hi ha cosa millor com ara invertir en tecnologia, disposar d’una coherent organització d’empresa, mantindre una adequada gestió de recursos humans, realitzar millores en les condicions laborals, establir un pla de seguretat i higiene en el treball, donar formació continua als empleats, etc. Es cert que els més liberals insistien en la possibilitat que deixaren a les empreses llibertat absoluta per a adaptar les plantilles segons les necessitats coyunturals d’aquestes. Però no era l’única mesura que proposaven. El tema dels sistemes de qualitat en producte i processos tampoc va tardar massa en deixar la seua influència en la productivitat. “Amos”, que els doctes en la matèria no es quedaven únicament en enunciar Productivitat = Producció obtinguda / Recursos empleats.
Bé doncs, el que diem, sí, segurament mitjançant la política que va a emprendre l’empresa basada en la reducció de costes laborals s’incrementarà “mayormente” la productivitat de mala gana i mala llet, a més de potenciar la insatisfacció i el cabreig general dels senyors treballadors (segons terminologia superlopeciana). A la fi, la recepta més barata per a solucionar els problemes que generaran les baixes és treballar més hores sense retribució i si de pas se congelen els salaris l’exit està garantit. És una cosa així com: “Cap a l’excelència creant misèria: l’excremència”.
Respecte a l’altra productivitat dubte molt que la milloren si no va acompanyada d’altres mesures més consistents.
Cambrer! una ronda de paciència escèptica per a tots, que estem que ho petem.
Salut i bon any.
Ja ho deia Marx:
“Partiendo de la Nada, llegaremos a las Más Altas Cotas de la Miséria”
(facciò Groucho)
Bé, ja se m’ha passat el cabreig. Continue congelat, continue treballant hores extres sense cobrar-les, però ja menys cabrejat. Han guanyat ells. Fins i tot els que estan en la llista de l’ERE continuen treballant més hores de les que els corresponen i, evidentment, també sense cobrar-les. Han guanyat ells, al menys fins que arribe el moment que la situació no puga salvar-se ni treballant les vint-i-quatre hores del dia.