Un any més, enguany tocava Gaspar, per primera vegada, més fàcil tornar-me les celles de color castany que no blanques. Només que no tenia boca, només pel. Però millor així, més difícil de reconèixer. Encara que qui t’ha de reconèixer? Un xiquet de tres, quatre anys que tremola nerviós mentre t’acaricia l’armilla per assegurar-se que és de veres que ets allí.
El pitjor són les cotxeres, enguany quasi totes les visites. Deu o dotze criatures, algunes no tant criatures. Al tercer regal el centre d’atenció són els jocs, ja ningú no t’escolta, el tirorí de l’entrada es torna en un murmuri que quasi no es sent mentre te’n vas. I la casa on ningú no és mou, ni els xiquets s’apropen, dones regals, un darrere l’altre, set per un xiquet, huit per l’altre, i un per l’avi, per al pare, per a la mare, per l’àvia, l’oncle, l’altra àvia, els cosins que no han vingut, una màquina expenedora de regals, ja no més el rei. Però ara dec ser un personatge molt famós, un Julián Muñoz o una Belén Esteban, munts de càmeres de fotos i vídeo, hauré de cobrar drets d’imatge.
I la innocència. Existeix. Hi és. Jo l’he vista. Tots els anys. Llàstima que el vestit de rei no tinga butxaques, la recolliria, la cultivaria. L’any que ve ho hauré d’intentar que anem curts, molt curts.
Els que tenim alguna experiència al respecte, potser no tantes com tu, ho tenim clar: les cotxeres multitudinàries no combinen del tot amb l’ambient reial, màgic i familiar d’una casa o un pis… Jo també he arribat a pensar -dins d’un cotxera més pròpia d’altres coses-, i jo que faig ací, disfressat de rei, si estan tots passant de mi? No me n’aniré i ja s’ho acabaran de repartir entre ells? … i això que només he eixit dues vegades!
En canvi, l’ambient casolà i familiar és una delícia: jo vaig gaudir dels nebots i d’un rei baixat del poble de “Cantavieja”!
Existir, existe!. Tambien la vi.
Pero, ¿no la estaremos matando cada vez antes?.
Una duda.
Postdata:
Ese amigo mio es un freak irrecuperable que tan solo vocifera y su página es como los speaker’s corner de Hyde Park, está condenado como Casandra a no ser creído, dice él.
Supongo yo que le resulatará más barato que el frenopático.
Estos dies vaig de bòlit! Supose que el meu ordinador pensarà el mateix, però no sé qui és el culpable, si la màquina o jo mateix: m’explique.
Ahir te vaig fer dos comentaris, un al post del postre de carabassat i un altre a la crònica de reis, però una de dos: o va fallar la màquina (Bill Gates) o vaig fallar jo directament.
Simplement dir-te (repetir per mi) que seria interessant algun blog de cuina casolana vila-realenca tradicional (res de postres de Sant Pasqual i altres invents) fet per algun entés en la teoria i la pràctica. I sobre les cotxeres, jo tinc menys experiència (dos anys disfressat de monàrquic), però tens tota la raó del món: on hi haja una família amb els iaios, els pares i els fills (si de cas algun tio, perquè ara és el que me toca!) que s’aparten els grups d’amics amb fills que, encara, creuen que estan de plan de Pasqua o “Nochevieja” amb les novies: un desastre!
Bon any i perdona el retard!
Tranquil Toni, que els comentaris estaven però pendents de moderació. En teoria si t’aprove un comentari pots publicar tots els que vulgues, però ahir potser aniries disfressat perquè el programa no et va reconèixer.
Quins amics que tens, amic uno, quins amics que tens…
Me gustó tu crónica de los Reyes el año y pasado y me gusta la de este año. Es genial lo que cuentas, que cantidad de ilusión! me das envidia de verdad, a ver si algún año me hago Rey Mago, que me haría muchísima ilusión! Respecto a los regalos… tienes razón no se que está pasando que hasta los niños cada vez valoran menos lo que se les regala, sólo buscan la cantidad y la cantidad, una pena…
De rei, no sé, de moment tot són homes, però si vols eixir de patge acompanyant el rei només ho has de dir. La veritat és que és tota una experiència