Records que es confonen amb la realitat
dimecres, 31 desembre, 2008 per Escèptic
Enguany m’està succeint una cosa que ja no és la primera vegada que m’ocorre. Els meus dos avis van morir el mateix any, quan jo en tenia díhuit, ja fa temps d’això. La mort primera, la del meu avi Lluís, la vaig superar bé. No va ser una mort sobtada perquè tenia problemes circulatoris al cervell que li afectaven en alguns moments a la seua conducta, però tampoc m’ho esperava. Tot i això ho vaig assumir.
La del meu avi Pepe, no. Jo m’estimava els dos però amb el meu avi Pepe vivia i eren moltes les hores que vam passar junts. El meu avi Pepe patia de càncer de bufeta. Estem parlant d’una època relativament propera, uns vint anys, però aquesta malaltia no es tractava de la mateixa forma que ara. El van fer patir molt, qui siga, no sé si els metges, la providència o qui siga. Recorde que el van operar moltíssimes vegades, accedint per la uretra li raspaven la bufeta i a marxar. Això li va provocar una incontinència urinària que podria fer tornar boig qualsevol, per les nits havia d’alçar-se constantment, no podia dormir una hora seguida. Quan ja no hi havia remei li van aplicar radioteràpia. Això va acabar amb ell.
A mi la seua mort em va pillar a Anglaterra. Vaig anar un mes a practicar l’anglès. Quan vaig marxar sabia, m’ho pensava, que no el tornaria a veure amb vida. No m’ho van dir, però quan vaig tornar el meu avi ja era mort i soterrat. D’anglès en vaig aprendre ben poc, i amés vaig odiar aquell país. Segurament van ser les circumstàncies, però no tinc ganes de tornar-hi. Anècdotes en tinc unes quantes, igual algun dia les contaré.
Doncs al que anàvem. Vaig estar molt de temps, molt de temps són anys, somiant que el meu avi era viu. Eren somnis que es confonien amb la realitat, era com si ho estigués vivint. Ell era allí i era lògic, tot molt lògic en els somnis. Quan despertava la cosa era diferent. No era que quan em despertara em quedara afonat, no era cap depressió ni que la manca del meu avi m’ofegara i no em deixara viure. No. Jo feia una vida normal però era com si en paral·lel jo visqués una altra vida on les circumstàncies eren diferents. Segurament jo no acabava de creure que ell no hi era. El meu subconscient no s’ho creia.
Ara em passa una cosa pareguda. El meu subconscient no es creu que Santi no hi és. Erem amics, sí, però tampoc estàvem tots els dies junts, ultimament ens vèiem molt poc. No somie amb ell, no és això, però allà on vaig el veig. Vull dir que crec veure’l. Vaig passejant i per l’altra vorera passa algú, el mire i dic, és Santi, però no, evidentment no és ell. Vaig a comprar i entre l’abalot de gent és mou ell, fins que m’adone que no pot ser. Passa un cotxe i ell és a dins…
El temps ho cura tot. Ja fa molt que no somie amb el meu avi. Açò també passarà, encara que un dia a l’any segur que em vindrà al cap.
Bon any a tots i disculpeu per aquests pensaments. Gràcies per la teràpia.
