O potser no…

He assistit ja a unes quantes bodes, la gran majoria religioses i només dues d’elles civils. Una boda civil pot ser un acte molt gelat, la lectura d’un parell d’articles del codi civil i poca cosa més, o es pot revestir amb música, poemes, discursos i convertir-se en un acte emocionant. La diferència entre una cerimònia civil i una religiosa és que a la segona t’ho donen tot fet i en la primera està tot per fer, has de ser tu qui busque i encaixe peces que formen un embolcall agradable d’una simple signatura de papers.

A les dues que he assistit ha hagut lectures, discursos i música, per sort sense caure en la cursileria ni allargar-se fins l’avorriment. Ahir era la meua segona experiència de boda civil, la primera a les cavallerisses de l’Ermita. Es respirava un ambient d’amistat, de complicitat. Tot molt familiar, molt poca gent i tanmateix molt diversa. Des de l’inici l’emoció ens va envoltar, la núvia ja va plorar només en veure que la coral, el seus companys, li cantava. Va ser difícil contenir les llàgrimes quan els amics, ni tan sols ells podien, en contaven anècdotes, contes de princeses i correus electrònics que podien haver estat enviats. Fins i tot la veu de l’oficiant va tremolar al final.

Clar, vaig pensar. Tots ací tenen una característica comuna, des dels nuvis, fins els amics i inclús l’oficiant. Tots són polifacètics, mestres-filòlegs-escriptors-músics i més coses tot barrejat en una mateixa persona. Les lletres, les arts, barrejades. Com no podia ser tan perfecte?

Però la pluridisciplinarietat només existia en aquelles persones? En definitiva no ho som tots? Efectivament. I de totes les nostres facetes, en alguna haurem de destacar, no? Més val. La faceta en la qual ells destacaven se’ns va fer visible, altres la tenen més oculta, o potser més difícil d’apreciar, o potser no valorada com cal. Jo, vull pensar, que en alguna cosa destacaré també, o potser… Llicenciat en dret sense haver exercit mai en el terreny legal, integrant d’un departament informàtic sense fer feina de tal ni tenir estudis, escriptor a la xarxa en una llengua que els que entren per casualitat no l’entenen (i són tan pocs els que no entren per casualitat…), futbolista que no ha passat d’infantils, lector inconstant i polemista fàcil de convèncer i insegur de la seua opinió… Potser la meua disciplina destacada és la contradicció, o potser no, potser tampoc això.

Etiquetes: boda, cavallerisses