Volia alçar-me a les nou, però m’he despertat a les set i ja no he pogut dormir. He estat pegant voltes pel llit, he escoltat la ràdio. Per cert, ara no em despertaré amb la ràdio? Haure’m de buscar una sol·lució. I com encara és prompte per dutxar-me, vestir-me i a casa no hi ha ningú (ja sabeu, perruqueries i totes estes històries) he decidit escriure la meua darrera entrada de fadrí.
La meua experiència dels preparatius no ha estat dolenta del tot. Nosaltres ens ho havíem agafat amb calma, potser amb massa calma. La casa no està enllestida fins l’últim detall però segur que està molt millor que les cases on els nostres pares es van ficar a viure. Però com en les famílies cadascú pensa d’una manera doncs els nervis acaben esclatant, la tensió s’acumula i els dies abans de la boda són els pitjors. Si no t’has ficat nerviós els teus familiars més directes t’ho fan estar.
Després va estar el mal pensament del nostre amic Santi. És terrible que dos dies abans del moment que has estat preparant durant tant de temps et cride un familiar i et diga que fa vint-i-quatre hores que no saben res d’ell, que no ha aparegut a dormir per casa i que el dia anterior pel matí va anar a treballar i per la vesprada no va tornar. És immpossible pensar res de bo. Comences a cridar a tots els àmics, els telèfons bullen, ningú no sap res. Amés tu estàs duent detalls al restaurant, ultimant la composició de les taules, acabant de netejar la casa… un disbarat. Per la nit et criden confirmant el que tots no volíem, l’han encontrat mort. De correguda crides per anul·lar la rondalla que dos mesos abans havies preparat per a la nòvia i escampes la notícia pels amics. Després t’arriben més notícies, només han trobat el cotxe, però saps que no hi ha esperança i només t’alces al dia següent t’ho confirmen.
Tu no pots parar, has de continuar preparant coses encara que estigues afonat. Per sort els amics estan ahí i t’intente convèncer que ell ho ha decidit així, que ha triat el pitjor moment per dur a terme el que segurament moltes voltes hauria pensat però que hem de continuar avant i que hem d’actuar com si res no haguera passat. Però sí que ha passat. I arriba un moment que et convencen i et reuneixes amb tots per la nit, fas un poc de festa, rius (encara que tots estàvem pensant el mateix i ho sabíem) i, encara que sense rondalla (la dec i se farà, un dia o altre se farà) deixes anar la tensió de tots els últims dies i agafes forces per un dia que ha d’estar de festa i farem tot el possible per a que així siga.
Gràcies a tots. No estem solts i tu tampoc ho estaves, Santi. Lamentablement el teu fort no era escoltar. Però farem el que tu mil voltes ens vas dir, ens divertirem encara que tu no estigues. Va de bo, va per tu.
Malgrat tot, que tingueu una bona boda: sigueu feliços! (Et felicite també per la teua valentia, en aquests moments tan delicats i trascendents de la teua vida, de reflexionar en veu alta).
Només coneixia Santi de vista però, l’estiu passat, vaig parlar amb ell i un amic seu (antic alumne del P.Nácher) asseguts a una tauleta de l’Antic. Me va causar molt bona impressió, malgrat la seua timidesa i, és per això, que m’he sorprés desagradablement quan aquest matí m’han confirmat que es tractava d’ell i, naturalment, em sap greu…
Quan aquestes coses les protagonitzen persones conegudes sempre tracten de buscar explicacions sense saber si, realment, n’hi havia.
Que descanse en pau!
Gràcies Toni, tot va anar bé. Vam tenir un gran recolzament per part dels amics que mai no agrairem de forma suficient. Ells van anar de soterrar a les 11 i de boda a les 12:30, nosaltres ens vam poder oblidar de tot i vam aconseguir que el dia fora quasi normal. Tot va anar molt bé. Ahir vaig tornar de viatge i hui ja estic enfrontant-me, poc a poc, a la realitat.