O potser no…

Torna el futbol. Primer partit a casa i contra un mític, el Liverpool, i amés amb homenatge als guanyadors de l’Eurocopa, que, per cert, també la tenim ací. Tornem a la Champions, i aquesta vegada sense que cap Everton ens puga deixar fora, amb tres partits de lligueta segurs a casa. Falta no res per començar la lliga, amb més aspiracions que mai, amb més abonats que mai (no m’agrada dir soci a qui no ho és) i amb un camp més gran que mai.

Jo farà uns vint-i-cinc anys seguits que vaig al Madrigal quasi cada volta que hi ha partit. Els primers anys entrant debades i sempre amb por del que et tallava les entrades, perquè jo als dotze anys ja era igual d’alt que ho sóc ara. Després un parell d’anys amb “passe a favor” per ser jugador del futbol base (sense qualitat i sense afició), més tard i fins ara amb el meu abonament. Tinc una acció que vaig comprar quan ningú no les va voler i Fontdemora va haver-se de fer càrrec de quasi totes. I el que més lamente és que l’any que el club va decidir mantenir els números dels abonats (abans no es mantenia l’antiguitat, cada any es numeraven segons l’ordre de renovació) jo, per estarlviar-me uns diners vaig treure l’abonament a nom d’un treballador de Pamesa (tenien descompte) i de poder tenir el dos-cents o tres-cents tinc sobre el mil quatre-cents.

He viscut dos ascensos a 2ª B, un a 2ª A i dos a 1ª. He viscut festes per arribar a dos mil abonats. He viscut moments anguniosos com després del descens de 2ª B quan ningú no volia fer-se càrrec de l’equip, i com quan ens jugàvem el descens de 2ª A amb el Castelló i Fontdemora va fer màgia, de l’unica forma que sabia, i el Castelló no va voler fer-ne. He viscut moments d’eufòria al costat de la ràdio a l’ascens a 2ª A, a la plaça major al primer ascens a 1ª (que ningú no esperava). Sempre pensava que no tornaria a viure res semblant. He conegut la tribuna de teulada d’uralita i seients de formigó. He conegut la grada amb aluminosi, on al principi ens podíem gitar perquè érem quatre i després no hi cabíem. He vist partits de copa històrics com contra la Real Sociedad d’Arconada, que després va ser campiona, i he entrat a veure els últims cinc minuts d’un partit que vam ser eliminats (amb Navarro de porter visitant). He vist aturar penals a Clemot i eliminar al València de don Alfredo, i he vist com Arroyo ens deixava al carrer. He vist a Riquelme fallar un penal que ens deixava sense opció d’arribar a la final de la Champions i com ens empataven en els últims cinc minuts després d’anar guanyant 3-0 en un partit de tercera.

Però ara, cada vegada més, em manca la il·lussió. Fa ja anys que tinc altres prioritats i puc deixar d’anar a un partit per anar a fer altres coses. Em dolen els diners gastats en futbol i de fons sud cobert vaig passar a preferència lateral, d’alli a fons sud descobert i ara ja hi sóc a fons nord. Tinc sentiments contradictoris, no veig gens clares les ampliacions del Madrigal, no sé d’on ixen els diners. No entenc com fer una escola costa cinc o deu anys i fer una grada tres mesos. No entenc com a mi van tardar quatre mesos en donar-me una llicència d’obra menor i Roig pensa les obres hui i les fa demà. No entenc que els jugadors siguen mercaderies i no persones, però tampoc entenc que siguen xiquets malcriats amb el cap buit i les butxaques plenes. No crec que un president de futbol siga un deu, ni en la infalibilitat seua ni en la del papa.

Però continue anant al futbol i encara que em costa més em continue emocionant. Pense que açò algun dia pegarà un pet i per altra banda dic “que nos quiten lo bailao”. El que ja no faig es creure que el que veig no ho tornaré, ni tan sol que no ho veuré superat. No m’agraden les formes però sóc conscient que sense eixes formes no estaríem on estem.

Són les meues contradiccions, o potser les de tots.

Etiquetes: Alfredo Di Estefano, Carlos Arroyo, Fernando Roig, Juan Román Riquelme, Luis Miguel Arconada, Valencia C.F., Villarreal C.F.