Podria parlar dels tres jugadors del Villarreal que juguen amb la sel·lecció espanyola o dels tres gols que li ha fet Espanya a Russia. Però també podria parlar de les tres persones que hui pel matí treballaven amb mi i que per la vesprada ja no ho feien i que segurament ben poques ganes hauran tingut de futbol. Fa un parell de dies comentava que les bales passaven lluny i que les baixes no eren de la meua companyia, hui quan he volgut adonar-me’n tenia dos morts (es) al costat i al tercer (a) l’he vist caure als meus peus. És dur i injust, els depredadors sempre cacen els exemplars més joves o els més vells. A les empreses és just el mateix. Qui comença és qui més possibilitats té d’anar-se´n, no perquè treballe millor o pitjor sinó perquè és més barat.
A l’instant les llàgrimes es multiplicaven. A l’hora ja hi havia qui inclús reia. I tots, tots, estaven convençuts de que a partir d’ara els tocaria treballar més. I ho faran (farem) sense queixar-se ni reclamar hores extres no pagades.
Comenta als teus ex-companys que se busquen ajuda per a que:
-Primer, veure si l’acomiadament compleix les lleis, encara que l’empresari accepte improcedència hi han factors que significarien la seua nul·litat.
-Desprès que busquen ajuda i calculen be el que els deuen, ja que les empreses sempre juguen a “enganyar-se” quan fan les liquidacions, almenys que els traguen tots els “duros” que els toquen.
Res mes, ànims i a tirar endavant i esperem no ser els pròxims.
Jo, ara me’n vaig de vacances, igual quan torne no tinc ni taula…