Vaig o vinc?
dimarts, 24 juny, 2008 per Escèptic
Em trobe estrany. Estic a poc menys d’una setmana d’agafar uns dies, només una setmana, de vacances, i em fa por. Em fa por la tornada perquè sé que vaig a encontrar-me una acumulació de feina que no me la vaig a acabar. Les necessite les vacances i sé que si no les agafe no vaig a sol·lucionar res, com a molt posposaré el problema. Hui he regalat hora i mitja a l’empresa i no he fet res del que tenia pensat fer en eixe temps. Les suposades ajudes em lleven més temps que me’n donen i queden tres dies, només tres dies. Després ve el pitjor moment per mi per agafar vacances, l’inici de mes, i més tenint en compte que qui m’ha de substituir practicament no coneix la feina, i qui la coneix té massa feina per substituir-me. Que siga el que deu vulga perquè l’altra opció es voluntariament plantar-me al mes d’octubre amb les vacances sense encetar, i això sà que no. Respirem fons i a veure què passa, per on rebenta…
Perquè pareix que tot està a punt de rebentar. Sé d’un parell de taulelleres de les més importants que han presentat expedients de regulació d’ocupació que afecten a més de cent treballadors. Cal alleugerar pes, de moment les bales passen llunyanes i els soldats morts no són de la nostra companyia però estem a punt d’entrar a primera lÃnia de batalla. Resignació, potser la mort siga alliberadora.
I és que m’he alliberat d’alguna cosa que no em feia gaudir del joc de la sel·lecció. Potser m’hauré tornat nacionalista espanyol com tots els que se consideren no nacionalistes? Mira que contra Ità lia vaig fer força i tot i vaig pegar un mig crit ofegat quan van marcar l’últim penal. No he arribat als extrems de quan era més jove amb els gols de Maceda a Alemanya o Señor a Malta, però ja feia temps que no em passava. Igual té part de culpa un brasiler morenet que pareix que no és tant espanyol com els que escriuen als diaris i per això havia de deixar el seu lloc als que demostraren ser “cristianos viejos”. Potser. I potser em faig major (sense potser) i ja res no em pilla de nou i em reserve les emocions només per a les grans ocasions. I enguany toca Champions.
Si afirmes que els que se confessen com a “no nacionalistes” són, en realitat, nacionalistes espanyols (tots som nacionalistes d’algun lloc… els internacionalistes d’avui en dia són els ultraliberals de la globalització capitalista), pense que coincidim, almenys, en una cosa. Encara que no cal generalitzar, perquè sempre pot haver-hi alguna excepció puntual.
Però, sobre tot, coincidim en altres més important, com són l’aficció al futbol i el sentiment groc… i les aficions i els sentiments, potser, no saben d’ideologies i per això són tant subjectius i difÃcils d’explicar… però aquesta Eurocopa, almenys a Vila-real, està tenit un seguiment especial perquè, per tots els futvila-realencs, és un esdeveniment, tal vegada, irrepetible… o no!
No cal generalitzar, no, però… el comportament dels no-nacionalistes a Europa molt no-nacionalista no és…