Els meus llibres (XXV) Què farem, què direm?
diumenge, 22 juny, 2008 per Escèptic
Títol: Què farem, què direm?
Autor: Pep Coll (1949)
Any: 1991
Idioma original: Català
Editorial: Cruïlla
Col·lecció: Gran Angular
Any de l’edició: 1992
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-7629-604-5
No coneixia res de Pep Coll quan vaig comprar el llibre, realment ara no recorde el motiu de la compra més enllà de que m’havia quedat sense llibres per llegir en català. Supose que m’atraruria l’argument llegit a algun lloc o simplement veure de descobrir autors nous.
Es tracta d’una novel·la infantil-juvenil i supose que l’hauria de jutjar tenint en compte això. És clar que si et dirigeixes a un públic de dotze, tretze anys no pots utilitzar l’estil d’un Saramago, però, sincerament, és que la qualitat literària de l’obra és mínima (al meu parer, clar). La novel·la em semba poc treballada, em pareix que es pot millorar molt tornant-la a llegir un parell de vegades i reescrivint el que faça falta abans de decidir-se a publicar-la, o potser és tot el que pot donar-nos Pep Coll, no ho sé, no he llegit res més seu. No obstant li van donar un premi, el Gran Angular que no sé quin prestigi tindrà però a mi em sonava el nom.
El que més em desagrada de tot és el to moralista-educador que pren en certes ocasions. És una cosa que no puc suportar, la moralina mesclada en la literatura. Pep Coll ha fet que la narradora de la història siga la protagonista, una xiqueta de tretze anys, però si la narradora és una xiqueta de tretze anys ho ha de ser amb totes les conseqüències, si el narrador és un personatge és un personatge, i ha de tenir la seua personalitat pròpia i no parèixer un ninot de ventriloc que només mou la boca però la veu és la de l’autor.
En definitiva, anem un poc a l’argument. La història gira al voltant d’un mite dels pirineus, els minairons, Es tracta d’uns éssers minúsculs que viuen dins d’un canut d’agulles i que fan tot el que els mana el posseidor del canut. Doncs la protagonista es fa amb el canut dels minairons, i… ja podeu imaginar.
Si teniu poc més de deu anys potser vos agradarà, i si en teniu més igual vos agrada també. Com diu el títol del bloc “no creguet tot el que vos diguen, ni tan sols açò…”. O potser no…
Jo sóc bastant jove (12 anys) i no és que tingui gaire “experiència literaria” i estic amb la critica del principi de página, la historia en si atrau (no molt, però atrau) i se’n podria treure molt més de suc d’una història així. Almenys podria tenir una mica d’humor i comèdia per fer-la més entretinguda, però no, no en té, i a mi la història m’ha semblat, francament, difícil d’acabar, i per una persona que conserva els cinc sentits intactes i no massa do de paciència com en una servidora, molt aburrida.
No gaire recomanable.
Vaja, després d’un temps escrivint al bloc són molt poques les ocasions que visitants inesperats em deixen la seua opinió. Escriure un bloc és com enviar una sonda espacial amb un missatge tot esperant trobar civilitzacions en altres galàxies. Un plaer rebre el teu comentari Cristina i més tenint en compte la teua edat perquè aporta una perspectiva molt interessant i inclús m’atreviria a dir madura.