Els meus llibres (XXIV) Pedro Páramo - El Llano en Llamas
dissabte, 21 juny, 2008 per Escèptic
Títol: Pedro Páramo y El Llano en LLamas
Autor: Juan Rulfo (1917-1986)
Any: 1955
Idioma original: Castellà
Editorial: Planeta
Col·lecció: Popular
Any de l’edició: 1985
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 84-320-2118-0
En poc de temps he llegit practicament l’obra completa de Juan Rulfo. A poc seguidors de la literatura castellana que sigueu coneixereu que Pedro Páramo és l’única novel·la publicada per Juan Rulfo. Tot i això ha estat catalogada per molts com una de les millors expressions d’aquesta literatura. Dura, va ser l’apel·latiu que vaig escoltar a Almudena Grandes quan la recomanava en un espai literari de la cadena Ser farà, crec, més de dos anys. I efectivament ho és. Si teniu tendència a les depressions més val que vos estalvieu llegir-la.
Els protagonistes de Pedro Páramo són els morts. Però no els morts com a records que tenen els vius, no. Els morts en tota la seua cruesa, que es mesclen amb els vius i que fan que el llindar entre la vida i la mort siga molt estret (potser no ho és?). Un fill de Pedro Páramo va a buscar-lo després de la mort de sa mare. Comala és un poble mort, no desert, desert no ho és, mort. Els morts van teixint la història de Pedro Páramo, poc a poc, una puntada ací una puntada allà, fins que el fill, que pareixia que era el protagonista mor i encara que aguanta un poc més en la història des de la seua tomba, es dilueix en l’interior de la novel·la.
Dura, crua i breu. Excel·lent. Ni un gram de palla. Tot és magre. Com les grans obres mestres, l’obrigues per la pàgina que vulgues i agafes la línia que agafes encontres una frase que et fa reflexionar. Provem si és veritat:
-¿Qué es lo que quiere que le mire?
-¿No me ve el pecado? ¿No ve esas manchas moradas como de jiote que me llenan de arriba abajo? Y eso es sólo por fuera: por dentro estoy hecha un mar de lodo.
Les imatges es succeeixen sense fre, la següent més expressiva que la primera i l’anterior encara més que la darrera. Uns personatges, eixuts com la terra on habiten, no tenen lloc en el seu cos per a sentiments. Pedro Páramo és la llavor de la mort i al final acaba germinant en ell mateix.
El Llano en Llamas és un recull de contes. Al meu parer no arriben a abastir la qualitat de Pedro Páramo però també són un gran reflex d’una societat que sobreviu al desert mexicà, en una terra inhòspita. Els homicidis són una cosa comuna arreu de tots els relats i en molts casos són narrats pels seus autors com una cosa normal, havia de passar, era inevitable. És el que hi ha, ells no són responsables, ho és la terra on els ha tocat viure.
Animeu-vos. Mereix la pena. Pedro Páramo són poc més de cent pàgines en una edició de butxaca, l’esforç no és massa gran. Ara, potser jo vos recomanaria començar llegint El Llano en Llamas i si li agafeu el gustet no ho dubteu, continueu amb Pedro Páramo.
