Madrid, la xinesa
dimarts, 03 juny, 2008 per Escèptic
La xinesa ens esperava al capdamunt del muntacàrregues, on tot just si cabíem les maletes i nosaltres. Vam haver de trucar dues vegades perquè ens obrira. A la dreta la seua habitació-cuina, desendreçada. A l’esquerra un pati de llums on romanien estesos els llençols tapats per un plàstic per protegir-los de la pluja. Una xica jove ens espera al saló presidit per una televisió LCD de moltes polzades, pareix que ve a rebre’ns i ens encomanem a ella, però el seu propòsit només és demanar sabó a la xinesa. Sé tienen reserva, chief no dejó lista reserva, yo llamo chief. Va ser la vegada que més propers vam estar de l’encarregat, propietari o el que fora, només ens separava un aparell de telèfon pel qual parlava aquella dona menuda, per mi xinesa però que després vam acordar que era de procedència indefinida.
L’habitació número 1 no devia el seu nom a la categoria sinó a la seua posició, la primera junt a la recepció. Recepció on no ens van rebre ni ens van acomiadar perquè amb maletes només podies pujar i baixar pel muntacàrregues que et conduïa a la porta del darrera. Res a veure amb les fotos, l’habitació pintada amb tons pastel, espaiosa i grans finestrals si de veres existia no era la nostra. Ens havíem de conformar amb unes parets color rosa xiclet (o color puticlub com ella va dir), una finestra que abans hauria estat un balconet i un minúscul bany que de cap de les maneres havia estat reformat feia no arribava a quatre mesos com prometia la publicitat.
El llit moll i de les mides mínimes reglamentàries per a ser considerat de matrimoni va servir per a intentar dormir mentre escoltàvem les entrades i eixides dels hostes, les sirenes de les ambulàncies que corrien per la Gran Via i el telèfon que sonava junt a l’ordinador i la impressora d’aquella recepció òrfena que és de suposar que el chief utilitzaria si alguna vegada s’arrimava per allí i que nosaltres fèiem servir de trànsit cap a Madrid mentre la xinesa des d’una butaca front la gegantina televisió no contestava les nostres salutacions. La segona nit el cansament va esmorteir els sons.
