Els meus llibres (XXIII) Senyor de les mosques

Títol: Senyor de les mosques (Lord of the flies)
Autor: (1911-1993)
Any: 1954
Idioma original: Anglés

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Edició especial per a la
Any de l’edició: 1984
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-297-2086-3

Senyor de les mosques em du a la memòria l’època de l’institut. Recorde haver vist circular el llibre. Supose que seria un llibre de moda en aquell temps tenint en compte que Golding havia rebut el de literatura l’any 83 (l’edició que he llegit, especial per a La Caixa de Catalunya, és del 84). No sé si en algun grup va arribar a ser llibre de lectura obligatòria o, al menys, opcional. Jo no el vaig arribar a llegir. Tampoc no vaig veure la pel·lícula del 90.

Vaig a començar parlant de les traduccions, no de la traducció concreta sinó de les traduccions en general. Aquesta vegada el traductor és Manuel de Pedrolo, escriptor sobradament conegut per aquells que tenen un mínim coneixement de literatura catalana. En principi vaig pensar que era una garantia però he trobat que no. Com moltes altres ocasions m’he encontrat que no entenia coses que m’explicaven en la meua llengua. És un poc difícil de comprendre tot això. Entens les paraules però no entens el que t’estan dient. Traduir no hauria de ser només encontrar equivalents en una altra llengua a les paraules de la llengua original. Això realment seria una molt dolenta traducció i estic segur que no ha estat el cas de la traducció de Pedrolo. L’altre pas és adaptar les expressions, els modismes, les frases fetes a equivalents de l’idioma la que es tradueix. Però hi ha un tercer pas. Una llengua al darrere no du només unes paraules, sinó també una gent i una cultura, una forma, tal volta, de pensar diferent. Una excel·lent traducció hauria d’adaptar no només les paraules i els conjunts de paraules sinó també l’obra en el seu conjunt o aquelles parts concretes que més ho necessitaren a la cultura, a la gent que va dirigida. Seria, potser, una reescriptura de l’original. Segurament l’autor no reconeixeria la seua obra, no reconeixeria les seues paraules, però el lector veí de l’autor i el lector de milers de quilòmetres més enllà tindrien les mateixes sensacions una vegada acabada. o potser no, potser hauríem d’individualitzar més encara les obres i fer una traducció personalitzada perquè cada individu és un món. O potser ja està tot bé com està, que segurament és la veritat.

Ara, després de tot açò, estic segur que ja no hi haurà ningú, dels pocs que pugueu haver començat a llegir que continueu encuriosits de saber el que vaig a dir. Encara que sempre queda esperança perquè d’altra forma no continuaria escrivint. Senyor de les mosques és una al·legoria del món, de la societat. En un món en guerra un grup de xiquets que està essent evacuat apareix degut a un accident d’avió (és abandonat¿?) en una illa deserta. L’home, pur encara (bé, no del tot perquè encara que xiquets tenen records de la seva vida anterior), comença des de zero una nova etapa de socialització. Apareix un líder respectat per tots que comença a organitzar la nova societat amb un únic objectiu, ésser rescatats. Sota ell està el líder dels caçadors, el que podríem denominar un exercit, però que té una principal funció, mantenir un foc encés per alertar un possible vaixell que s’aprope a l’illa. Al costat del líder, que té carisma però no una gran capacitat de raonament, hi ha, en un segon pla, el “porquet”, un xiquet gros, covard, amb ulleres que és l’objectiu de les bromes de tots però que és l’únic que té el poder de fer servir la raó.

Tot pareix ideal, però, supose que tots haureu estat membres d’un grup, potser d’una penya, potser d’algun altre tipus d’associació, cultural, religiosa, lúdica… Al principi les ganes són moltes i pareix que anem a menjar-nos del món però després són quatre, i això si hi ha sort, els que s’encarreguen de tota la feina. Això és el primer problema. L’altre són els instints primaris, menjar i si és possible menjar carn. Els caçadors s’obliden prompte del foc i es dediquen a caçar.

La rivalitat entre els dos líders comença a fer-se evident. U ofereix diversió, carn i autoritat. L’altre només la raó. A poc que peguem una ullada pels nostres voltants sabrem qui recolzarà la majoria. Uns xiquets perduts (abandonats¿?) en una illa deserta fugint d’una guerra acaben organitzant una guerra igual de cruel i igual de mancada de raó que la dels seus pares.

La raó en el nostre món, com a la novel·la, està representada per un xiquet gros, covard, amb ulleres i amb una manca total de carisma. Si no estem constantment en guerra és poca cosa menys que un miracle.

Per finalitzar dos aspectes que em semblen curiosos. No hi ha cap xiqueta a l’illa i no es dona cap explicació a la novel·la. Són mínimes les referències al gènere femení en tot el llibre, potser algun record a les mares i alguna al·lusió  a xiquetes en to despectiu. Per altra part tots els xiquets són blancs, tampoc és cosa destacable perquè són anglesos, però si hi ha alguna referència als “negres” és també en to despectiu, tractant-los de salvatges (encara que al final el comportament de tots mereix el mateix qualificatiu).

Salvant aquest últim comentari que ens podria dur a elucubracions sobre la ideologia del actor, sense haver aprofundit gens en l’obra ni en la vida de l’autor, em pareix un novel·la de gran qualitat, tots i els problemes ja esmentats amb la traducció. Amés breu, no se vos farà gens pesada.

Entrades relacionades:

  • No s'han trobat entrades relacionades
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>