O potser no…

Divendres vam acabar la nostra campanya de teatre a Vila-real. Dic la nostra perquè encara queda una última obra inclosa en l’abonament, encara que ja hem decidit no anar. A finals d’abril ve la famosa Cañizares de Camera Café (Esperanza Pedreño) amb l’obra Valeria y los pájaros, es tracta d’un monòleg i no ens abelleix massa.

Doncs com anava dient divendres vam anar a l’Auditori. Fa uns divendres, quan anava de camí cap a l’Auditori per veure el Metodo Grönholm, em vaig encontrar amb els pares de Sergio Caballero. Parlàvem de que no quedaven entrades i sa mare dubtava si a l’obra del seu fill també s’ompliria. Jo no tenia cap dubte, no quedaven entrades estava clar que anava a omplir-se. Doncs no va ser així, em vaig equivocar, molts seients es van quedar buits, es veu que molta gent amb abonament per les raons que siguen va decidir no anar. Però la cosa no va quedar ahí, molta gent de la que va acudir va abandonar la sala en el transcurs de la representació, alguns als cinc minuts de començada.

Jo no vaig a dir que l’obra siga dolenta, un drama de Jean Genet que s’està representant des del 1933, ni que els actors no facen un bon paper, el seu esforç va ser innegable, però és un muntatge que no arriba al gran públic. Atrevit, arriscat, o potser simplement absurdament novedós. No em negareu que buscar a dos homes per fer el paper de dues criades (dones), si més no, massa convencional no ho és. No es tractava de transvestisme ni res d’aixó, anaven vestits d’homes però feien el paper de dones, sense afeninaments ridículs ni res d’això, actuant amb tota normalitat. La posada en escena també era moderna, grans panells on apareixien imatges i ombres, una veu en off, un gran espai buit per on es movien sense parar els dos personatges.

No he dit que l’obra siga dolenta, però no em va agradar. D’un gran drama a un drama grotesc hi ha un pas. Em va parèixer tot molt exagerat, rebolcar-se per terra, arrapar-se, cridar, em pareix que no cal tot això per fer arribar al públic sentiments dramàtics. Com també em pareix absurd ficar a dos homes a fer paper de dones, jo no li trobe cap sentit, supose que el director voldria fer alguna cosa diferent, però calia? No ho vaig a negar, els ulls se’m van tancar algunes vegades i vaig estar a punt d’adormir-me, i quan els obria i mirava a dreta i esquerra comprovava que no era l’únic, la situació era comuna. Es tractava d’una obra dura, difícil de digerir, que estic segur que tindrà un públic, minoritari, entusiasta, però per a la majoria, a les onze de la nit i en divendres després de estar treballant tot el dia resultava difícil no pegar una cabotadeta.

I això és tot. Com a balanç final de la temporada només dir que trobe a faltar alguna representació en valencià. No vull que tot siga en valencià, ni tan sols aspire al cincuanta per cent. Sóc conscient que la producció en castellà és molt superior a la feta en la nostra llengua, però és que no n’han fet ni una, ni una sola. Tant costava? En quant a les obres, ha hagut de tot, en relació qualitat preu jo estic satisfet, i això que no tinc l’abonament, encara que no estic segur de que molts dels que el tenen pensen el mateix. Dur famosos ha tingut com a conseqüència un gran èxit de públic, però això també fa que el públic no habitual de teatre s’adone que el teatre no és només comèdia i sainet, i que anar a veure un actor que apareix en una comèdia de televisió no vol dir que l’obra siga bona i molt menys que vages a riure. Segur que el regidor tindrà moltes crítiques, crítiques que no apareixeran als diaris ni molt menys als blocs d’internet, crítiques que li arribaran directament a l’orella. Ja veurem com reaccionarà Héctor i què li deixaran fer l’any que ve. Des d’ací, ànim, la línia em pareix bona, jo només demane alguna en valencià, encara que només en siga una.

Etiquetes: Camera Café, Esperanza Pedreño, Héctor Folgado, Jean Genet, Las Sirvientas, Metodo Grönholm, Sergio Caballero, Valeria y los pájaros