Móvil - Familia
dilluns, 18 febrer, 2008 per Escèptic
(Publicat originàriament a forogroguet el 18 de febrer de 2008)
No, no vaig a comentar les últimes ofertes de mòbils, ni criticar a les companyies de telefonia. Tampoc vaig a parlar de la desestructuració de la família, ni a penjar fotos dels meus cosins. Això ho deixarem per a un altre dia, o potser no.
El que realment vaig a fer és parlar de teatre i cinema.
Continuant en la temporada de teatre a Vila-real divendres vam anar a veure Móvil. A mi em va costar no adormir-me, hi ha qui no ho va aconseguir. També va haver, pocs, qui se’n va anar a casa abans d’acabar la representació. L’obra pretenia un plantejament original, quatre persones que es van alternant dalt d’un escenari i que pràcticament només es comuniquen mitjançant el mòbil. Però tenir quatre personatges per a no tenir quasi diàlegs, sinó monòlegs eterns em pareix malbaratar els recursos.
Realment no sé si es tractava d’una tragèdia o d’una comèdia. La situació de còmica no tenia res, dues mares es salven pels pels d’un atemptat terrorista a un aeroport. Les dues tenen una relació difícil amb els seus fills. Una (disculpeu, no recorde el nom dels personatges) és una dona depresiva (Maria Barranco) abandonada pel seu marit. L’altra és una executiva vídua. Les dues tenen un temperament obsessivament possessiu envers els seus fills. La filla de la primera (Marina Sanjosé -no pot negar que és filla d’Ana Belén) també té problemes de parella. El fill de la segona, ple de crapicis, tampoc pot mantenir una relació estable de parella.
Els monòlegs llarguíssims, crits, sorolls, situacions que recordaven al teatre de l’absurd, tragèdia que no arribava mai a commoure. Tot plegat feia un conjunt que no acabaves de saber on volia dur-te, potser només pretenia curar l’insomni. No em va agradar gens.
Un apunt fora de l’obra. L’auditori estava ple, però pareix que ací per omplir no tenim suficient gent amb certa costum teatral. No pot ser que la gent arribe tard, si el teatre és a les onze no es pot arribar a les onze i quart. No pot ser que la gent es dedique a parlar mentre altres actuen, i passa massa vegades. No pot ser que quan a l’obra es diguen paraules una mica pujades de to s’escolte un remor de gent escandalitzada, per favor que som adults. No potser que quan un actor es quede en calçotets s’escolten xiuxiuejos i rialletes, per favor que no som adolescents.
Ah, les entrades per al Metodo Gronholm del catorze de març estan exhaurides, jo fa un parell de dies que tinc les meues. Però abans toca La Señorita Julia amb Maria Àdanez el dia vint-i-nou. Ahí vaig sobre segur, és una molt bona obra, jo ja la vaig veure fa uns anys al Teatre del Raval amb Sergio Caballero d’actor protagonista.
————————————-
I passem a dissabte. Ara que he aconseguit deslligar-me de la meua addicció a forogroguet he agafat la costum de veure una pel·lícula els dissabtes després de dinar (sempre que no tinc altres coses que fer, clar). Com la televisió de cable t’ofereix poder veure certes pel·lícules quan vulgues com si es tractara d’un DVD i com algunes són debades, doncs aprofite.
Ahir vaig triar Familia. És una pel·lícula que jo no era conscient de la seua existència. Potser en el seu temps la deguera sentir nomenar, però no havia quedat rastre en la meua memòria. Després m’he assabentat que el seu director, Fernando León de Aranoa, va guanyar un Goya per aquesta pel·lícula. Em va parèixer un plantejament molt original i amb un tempo molt ben dut. Em va encantar l’actuació de Juan Luis Galiardo, molt natural, un gran paper.
Tracta d’un home que viu sol i contracta una companyia d’actors per a que facen de la seua família el dia del seu aniversari. No es tracta de fer una representació, sinó de ser la seua família per un dia. La que fa de dona ha de ser la dona, els que fan de fills han de ser els fills, i el mateix l’àvia, el germà i la cunyada. Evidentment actuar no és el mateix que viure i apareix la tensió quan s’ha de ser qui no se és.
Si no l’heu vista jo vos la recomanaria.
