Els meus llibres (XVI) La mar no està mai sola
dissabte, 04 agost, 2007 per Escèptic
(Publicat originàriament a forogroguet el 4 d’agost de 2007)
Títol: La mar no està mai sola
Autor: Robert Saladrigas (1940)
Any: 1996
Idioma original: Català
Editorial: Proa (Enciclopèdia Catalana S.A.)
Col·lecció: Butxaca (40)
Any de l’edició: 2001
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-8437-244-8
El pitjor que li pot passar a una novel·la que pretenga ser realista és que done sensació d’inversemblant i, potser no en els fets, però si per la tècnica narrativa emprada La mar no està mai sola ho és. Robert Saladrigas ha volgut ser original però no ha sabut resoldre el plantejament tècnic de la novel·la. L’obra està escrita en la seua gran part en forma de diàleg del que només escoltem al protagonista, no als seus interlocutors per la qual cosa al lector li ha de faltar necessàriament la informació aportada per aquestos. L’autor resol el problema amb un enginy poc afortunat, fent repetir al protagonista algunes respostes d’ells per aconseguir fer més fàcil la lectura. Un exemple:
Artemi, sisplau! Dóno per descomptat que si no has vingut abans és perquè algun entrebanc t’ho ha impedit. ¿Una escapada imprevista tot just arribat del Bòsfor? ¿Com vas trobar la vella i enlluernadora Istanbul? ¿Canallesca i una mica tensa a causa del problema kurd? Canallesca. Tens raó. ¿Saps què? Sempre l’he vista com una puta atrotinada que, no obstant això, encara sap treure un profit excel·lent de les restes de la seva bellesa.
Feu una prova. Lleveu les frases subrallatdes del paràgraf. Què? Evidentment l’enginy aporta inversemblança i en molts casos, com aquest, és absolutament innecessari.
L’altra part de la novel·la són cartes que el protagonista escriu però que l’autor tampoc sap resoldre de forma correcta. És evident en la carta que li escriu a la seua filla on li conta detalls de la vida d’ella que la filla ha de conèixer perfectament, que ningú no se plantejaria d’escriure i que l’única funció és la mateixa que el que comentàvem abans, fer que el lector tinga una informació que d’altra banda no tindria.
Tot i això, he encontrat parts de l’obra que m’han agradat, senzillament perquè l’autor no s’ha vist en la necessitat d’utilitzar aquests trucs. En concret quan Jens Nysted, el protagonista, conta la seua vida al seu amic Artemi, cosa que no és més que un relat en primera persona.
Jens Nysted és un escriptor noruec malalt terminal de la sida. Durant els seus últims dies a un hospital de Barcelona fa un repàs de la seua vida, de les relacions amb la seua dona i la seua filla, de l’aparició de la que seria amant en un moment de crisi creativa, de la influència d’aquesta en la seua vida i la responsabilitat de la filla del trencament de la relació després de la mort de la seua dona. Es tracten amb profunditat problemes de relacions personals i problemes propis de creadors, del buit artístic i de l’impossibilitat d’escriure res per períodes prolongats (més de vint anys en el cas del protagonista) i de la creació com explosió artística com un procés de buidatge de l’autor que treu tot allò que té al seu interior quedant-se ell només amb un no-res, un buit absolut.
Evidentment l’obra està inspirada en autors europeus, una obra fosca, introspectiva i que amés es situa en gran part del temps a l’etern hivern noruec.
Vos adonareu, pel temps que fa de l’última ressenya, que m’ha costat molt de llegir. La meua costum d’acabar tot allò que comence a llegir, aquesta vegada, encara que he tingut temptacions d’abandonar, ha tingut la seua recompensa, he trobat alguna part realment interessant dins d’una novel·la, al meu parer, deficientment resolta.
