Els meus llibres (XV) ¡Absalón, Absalón!
divendres, 25 maig, 2007 per Escèptic
(Publicat originàriament a forogroguet el 25 de maig de 2007)
Títol: ¡Absalón, Absalón!
Autor: William Faulkner (1897-1962)
Any: 1936
Idioma original: Anglès
Editorial: Alianza Editoria
Col·lecció: Biblioteca de Autor (0780)
Any de l’edició: 2004
Idioma de l’edició: Castellà
Traductora: Beatriz Florencia Nelson
ISBN: 84-206-5720-4
Después de esto, ocurrió lo siguiente: Absalón, hijo de David, tenía una hermana que era muy bella. Se llamaba Tamar. Ammón, hijo de David, se enamoró de ella.
(II Samuel 13, 1)
Les meues lectures de la bíblia queden molt llunyanes. Quan vaig acabar el llibre em vaig preguntar el perquè del títol. Efectivament, sí, tenia relació.
Encara que potser ho parega jo no sóc un devorador de llibres. Des de fa uns anys, i internet en general i el fòrum en particular tenen part de culpa, m’he d’obligar per anar llegint. Llegeixes coses que t’agraden més i coses que t’agraden menys (quan comence un llibre l’acabe encara que no m’agrade i mai no estic llegint dos al mateix temps), però t’agraden o no t’agraden són pocs els que et sorprenen. Aquest és un dels que m’ha sorprès.
Un lector habitual un dia o un altre s’ha d’encontrar amb Faulkner perquè les referències a aquest autor són abundants. En una novel·la no solen haver massa referències a autors o altres novel·les i quan se dona el cas t’entra la curiositat i més encara (o principalment) quan algun autor pel qual tens certa debilitat és qui et fa la presentació. Ja vaig llegir Alícia al país de les meravelles per aquest motiu, tota la vida pensant que era un conte per a xiquets i quan el vaig llegir em vaig adonar que no, tot i que no em va acabar d’agradar (podeu veure el meu comentari punxant sobre el títol). Doncs llegint Paul Auster ja fa temps em vaig encontrar Faulkner, no sabria dir en quin llibre i segur que me’l vaig també encontrar en altres llocs. Faulkner m’era presentat com un autor de referència i va començar a ser un assumpte pendent per mi, fins que allà per l’octubre de 2005 vaig comprar ¡Absalón, Absalón!, fa poc més d’un mes vaig començar a llegir-lo i fa un parell de dies el vaig acabar. Segurament no serà l’últim llibre que llegiré de Faulkner.
El llibre, en l’edició de butxaca que jo he llegit, té poc més de quatre-centes pàgines, doncs bé, segurament en poc més d’un parell es podria contar tota la història sense faltar cap detall d’importància. I ahí està el valor de Faulkner, no en la història, que també, sinó en la forma de contar-la. Quentin Compson és qui du el fil narratiu, primer amb diàleg amb la senyoreta Rosa Coldfield, després amb son pare i finalment amb un company d’universitat. Dos passes endavant i una endarrere l’autor va deixant detalls al llarg del transcurs de la narració que en un primer moment no acabem d’entendre i que més endavant en la novel·la, però potser més endarrere en la història, sens faran clars. Cada cosa al seu temps i moltes reflexions. Mireu, en un comentari meu no sé si ací al blog o pel fòrum, quan estava llegint la primera part de la novel·la, deia que Faulkner actualment seria criticat per la seua forma de tractar les dones i els negres (en la novel·la, clar, desconec la seua biografia) i que ho havíem de veure des d’una perspectiva històrica. Després de llegir la novel·la crec que no era tant políticament incorrecte (des d’un punt de vista actual) com creia.
Bé, vos comente un poc de què va la cosa. Thomas Sutpen, fill d’una família misèrrima, decideix de ben jove ser el patriarca d’una gran dinastia, convertir-se en un gran terratinent i crear una important saga familiar. Ho intenta fins tres vegades començant de zero i quasi ho aconsegueix, per al seu fi no hi ha impediments morals. Tot i això encontra impureses (mescla de sangs, possibilitat d’incest, manca d’un descendent baró…) que el fan fracassar, potser no als ulls dels altres però sí als seus i això el fa trencar amb tot i tornar a l’inici una i altra volta.
Si vos perdeu amb els salts temporals i els monòlegs interiors, no val la pena, no ho intenteu. Si no, endavant no vos penedireu.
