El sí de las niñas
dissabte, 17 març, 2007 per Escèptic
(Publicat originàriament a forogroguet el 17 de març de 2007)
Ahir vam tornar a teatre a l’Auditori. Vaig poder comprovar que l’abonament enguany ha tingut èxit perquè em donaven entrada en la fila quinze. Al final vam agafar amfiteatre i crec que vam encertar, no havia vist mai res des d’allí i potser la visió és molt millor que des de baix. No hi havia massa gent, crec que ni tan sols van anar gran part dels que tenen abonament, i és una llàstima perquè cinc euros no són diners. Potser Madalena i Falles van influir.
Ahir tocava un clàssic. El sí de las niñas, de Leandro Fernández de Moratín. Una obra de principis del XIX però amb un tema molt feminista per a l’època. No sé si l’havia vista abans, potser alguna part per la tele perquè l’argument em sonava. Una joveneta de setze anys que ha estat educada per unes ties en un convent de monges, és duta a Madrid a casar-se amb un home molt més gran que ella, voltant la seixantena. L’home està il·lusionat amb el casament però no veu a la xiqueta massa convençuda i no les acaba de tenir totes. Intenta obtenir la seua opinió per veure si ella realment vol casar-se, però sempre s’encontra amb la interferència de la mare amb l’argument de que està molt ben educada i farà el que la mare diga. La xiqueta està enamorada d’un xic més jove. Tota l’obra és una lluita entre la voluntat pròpia i l’obligació d’obeir els pares o tutors.
El fullet de l’obra deia que en la seua època va causar molta polèmica pel tema tractat i no és d’estranyar. Es tracta d’una crítica a l’educació consistent en anul·lar la voluntat pròpia de les xiquetes obligant-les a seguir cegament els designis dels pares. L’autor es mostra en tot moment favorable al dret de triar les dones amb qui volen casar-se.
Es tracta d’una producció de Teatres de la Generalitat. La interpretació em va parèixer molt fluixa en línies generals, en alguns moments em donava la impressió d’estar veient teatre amateur. L’únic que per al meu gust va tenir una actuació destacada és l’actor principal (Manuel de Blas¿?) que feia de l’home gran (Don Diego) encara que moltes voltes em pareixia que sobreinterpretava massa.
En definitiva, que ací al poble no sé el que passa, o bé no es promociona com cal el que es fa o la gent no té ganes d’eixir de casa. Esta obra s’hauria d’haver promocionat entre la gent gran, era molt fàcil d’entendre, sense bots temporals ni de lloc, no era res que resultara difícil per a qui no està avesat. Una llàstima perquè cinc euros, com ja he dit, no són diners. Segur que si la mateixa obra la fan Els XIII ahir s’ompli l’auditori, cosa que no critique, i això demostra que el públic potencial està però per alguna raó no s’està arribant a ell.
