(Publicat originàriament a forogroguet el 25 de febrer de 2007)
Si algú espera veure una foto de George Clooney ho sent però el tema no va d’això.
Fa uns dies vaig haver de passar unes poques hores a urgències de l’Hospital La Plana. Res greu no vos preocupeu, només un xicotet esglai que ens va donar un familiar. Encara que vaig veure els boxes la major part del temps la vaig passar a la sala d’espera.
La meua primera impressió va ser pensar que la gent col·lapsa les urgències sense motiu, la majoria no aparentaven cap gravetat, algun refredat, algun mal d’esquena i moltes persones que jo no haguera dit que estaven malalts.
Al poc d’estar allí un home i una dona es reconeixen i comencen una conversa:
- Com està la teua dona? (havia entrat quasi inconscient un poc abans)
- Millor, no és res, només un atac d’ansietat. Ha menjat un poc i ja està recuperant-se. Com és que estàs per ací? (la dona duia els pantalons descordats i se li notava el ventre un poc unflat).
- Cada vegada que vaig al vàter faig un xorro de sang. Ja fa uns dies que notava unes taquetes però hui tot és sang.
Passa una estona més, ja ens han dit que ens podem anar a casa i estic esperant al carrer. Un home que jo havia vist a la sala d’espera ix i parla amb la dona:
- Estava parlant amb mon pare i de moment s’ha quedat.
- Què vols dir? Inconscient?
- Estava parlant amb ell normal. Estava enganxat a les màquines i s’ha quedat mort.
- Mort? Vols dir que s’ha quedat en coma?
- No. Mort. S’ha mort. Estava parlant amb mi i s’ha mort, no fa ni dos segons. Haurà estat una embòlia.
- Què em dius? I ell que no volia venir. Ja veus ahir, que només era un mal de ronyons. I venim i…
Entre perquè ja estava eixint el familiar i em creue amb el pare d’un xiquet amb qui també havia coincidit a la sala d’espera. El xiquet era molt bonic i jo no veia que tinguera res, reia, corria cap a les màquines de beguda i fins i tot se’n va anar amb una infermera que poc després li va fer un globus amb un guant de goma. Només li vaig sentir dir:
- Anem a passar la nit ací, li han encontrat unes taquetes…
I em pregunte. Val la pena? Val la pena passar-se els dies cabrejat amb el govern o amb l’actitud de l’oposició? Val la pena treballar més de 10 hores diàries i quasi no veure la dona ni els fills per més diners que cobres? Val la pena tenir unes raons amb algú en un camp de futbol només per uns colors o per culpa d’uns jugadors que en un dia guanyen més que tu en un any? Valen realment la pena moltes coses? Perquè no ens dediquem a gaudir en compte d’amargar-nos la vida? On-off, això és tot.
Si la gent passara de tant en tant per les urgències d’un hospital veuríem-viuríem la vida d’una altra manera. O potser no… Segurament no…
