Els meus llibres (XIII) El malogrado
dijous, 15 febrer, 2007 per Escèptic
(Publicat originàriament a forogroguet el 15 de febrer de 2007)
Títol: El malogrado (Der Untergeher)
Autor: Thomas Bernhard (1931-1989)
Any: 1983
Idioma original: Alemany
Editorial: Alfaguara (Santillana)
Col·lecció:
Any de l’edició: 2006
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor: Miguel Sáenz
ISBN: 84-204-7000-7
Segon llibre que apareix a les meues mans en circumstàncies estranyes. Aquest la policia el va rescatar de darrere de la barra d’un bar junt amb un CD de Glenn Gould i me’l va fer arribar com a regal de reis. Ve dedicat amb un simple Skept.
Fins al dia de reis d’enguany no tinc consciència d’haver sentit parlar de Thomas Bernhard, ni de Glenn Gould ni de les Variacions Goldberg de Bach. A El malogrado ho tenim tot junt. Un personatge real, Glenn Gould, virtuós del piano, i la seua interpretació de les variacions Goldberg, es converteixen en l’eix sobre el qual gira la novel·la.
Després del suïcidi del seu amic Wertheimer, el narrador va repassant la vida tant de l’amic, com d’ell mateix com de Glenn Gould. Tot va començar, o tot va començar a acabar, quan el narrador i Wertheimer coincideixen amb Glenn Gould al Mozarteum (universitat austríaca de música). Quan escolten la interpretació que Glenn fa de les variacions Goldberg comencen a ser conscients que ells no arribaran mai a aquell nivell de virtuosisme. El narrador analitza la relació entre els tres personatges i profunditza en la personalitat de cadascun d’ells centrant-se principalment en Wertheimer, un personatge nascut per a ser infeliç que dedica gran part dels seus esforços a intentar aconseguir-ho.
No es tracta d’un llibre fàcil ni per la forma ni pel contingut.És un gran anàlisi de comportaments complexos, estem en la part més allunyada del que podríem denominar personatges plans, introspecció humana i cerca d’explicacions de conductes. Bernhard no utilitza punts i apart, de principi a fi de l’obra és tot el mateix paràgraf. L’acció a temps present en les primeres tres quartes parts de l’obra es podria resumir dient que el narrador entra a una fonda, no passa absolutament res més que els seus pensaments. I per a que siguem conscients de que això és així constantment diu “vaig pensar” o “vaig pensar en la fonda”. Al final hi ha un diàleg amb la patrona i una visita a la casa on Wertheimer va viure els seus últims anys, part que em pareix que perd força.
Realment ha estat un descobriment per a mi. Dins dels sentiments plens de tonalitats grises que em produeixen els pocs escriptors centreeuropeus que he llegit (potser efecte de les traduccions, o potser incrementats per les traduccions), Bernhard arriba a una profunditat que jo no havia conegut fins ara.
Una novel·la molt recomanable per a lectors experimentats, si no llegiu habitualment o preferiu acció més val que no ho intenteu.
Per cert, havia dit al principi que no era conscient d’haver sentit nomenar les variacions Goldberg fins que va arribar a les meues mans fa cosa de mes i mig el CD de Glenn Gould. Doncs els que són les coses, ahir vaig començar a llegir Purgatori de Joan Francesc Mira, tot aprofitant que encara tinc fresca la Divina Comèdia i la novel·la de Mira està inspirada en ella, i a la tercera o quarta pàgina apareix una referència a les variacions Goldberg. Casualitat? Potser…
