De la patagònia, capellans i personatges misteriosos
dissabte, 03 febrer, 2007 per Escèptic
(Publicat originàriament a forogroguet el 3 de febrer de 2007)
Alguns vos preguntareu, perquè ha rescatat este home de l’oblit al Padre Mundina? Va ara a dedicar-se a parlar de plantes? Doncs no. Per als més joves dir-vos que el Padre Mundina, fill de Vila-real, es va fer famós per les seues aparicions en la tele parlant de plantes. I la seua aparició ací no té altra explicació que el fet de ser el causant, encara que involuntari, de rialles i alguna que altra cara de sorpresa entre uns quants destacats membres del fòrum, i jo el primer.
Normalment els germans, a no ser que siguen bessons, no s’engendren al mateix temps. Primer s’engendra un (pregunteu als vostres pares com, que jo no estic ací per explicar aquestes coses), després d’uns mesos de gestació neix, i després s’engendra un altre que també neix passats uns altres tants mesos de gestació. Doncs amb Patagònia I i Patagònia II no sé si va ser eixe el procés, tan sols una persona ens ho podrà dir. Potser el naixement de la primera va fer engendrar-se la segona, o potser van engendrar-se ambdues al mateix temps, o tal volta els pares al principi buscaven només la primera filla i passat el temps van pensar, pobreta, tota sola, no li buscarem una germaneta? El cas és que la segona va arribar amb el seu corresponent pa baix del braç (i sense olor a aixella).
Era el 22 de desembre i no ens va tocar la loteria, però algú va escriure Un abrazo… y hasta la Patagonia. Aleshores quan anava a encarar a porta em vaig girar i el línier estava amb la bandereta alçada, m’havien pillat en fora de joc. Un dia després m’arriba Bè t’adelante que l’operació Patagonia II està en marxa. Aquesta vegada el fora de joc va ser només posicional, la jugada va continuar i al moment ja m’encontrava en posició correcta.
El 9 de gener, una vegada els reis havien ja passat per Almassora, el jurat m’envia informació privilegiada sobre els becats, em diu quin dia serà l’acte d’entrega de premis i jo m’he d’encarregar de que els convidats estiguen còmodes (perquè el capo ha de passar un temps llegint assaig i passant de novel·les).
Tranquil que jo m’encarregue de tot, vaig de sobrat. Però al moment doubtman fa la seua aparició i aquell turonet comença a convertir-se, si no en un Everest, si, al menys, en Penyagolosa, i en hivern com que les ganes de pujar-hi s’esvaeixen un poc. Sol·lució fàcil, tinc uns amics experts en actes protocol·laris que no fallen mai i segur que s’encarreguen de les catifes i les flors. Contacte i cap problema. Com és evident, faig sabedors de tot açò als meus consellers espirituals, però entre que uns estan en terres mores i altres intentant ficar una hora més als rellotges em donen la benedicció sense més problemes.
Va apropant-se el gran dia i hem d’anar concretant. A l’acte ve un membre de la reialesa i les televisions, que estan interessades en l’esdeveniment, per qüestions d’audiències fan avançar un dia l’acte principal. L’empresa encarregada del protocol creu convenient que l’àpat de reconeixement als premiats siga abans que l’encontre amb ses majestats. Els meus assessors i jo pensàvem que era millor fer-ho després però vam accedir i com el dia després els premiats encara estarien per ací es va plantejar dur-los a conèixer les nostres comarques i encontrar un restaurant a la seua altura.
Falten tres dies i els experts en protocol comencen a mostrar dubtes sobre les seues possibilitats per organitzar un acte de tal magnitud. Des de terres mores m’aconsellen que el millor és la producció pròpia i oblidar-nos d’empreses externes, i amés em donen el nom del restaurant més indicat per al dia després.
Falten dos dies. Sóc convidat a la reunió del consell d’administració de l’empresa que decideix no organitzar l’acte per problemes logístics. Amés el restaurant contactat té els salons plens. Doubtman torna a aparèixer convertit en The Great Doubtman (amb capa i tot). A altes hores de la nit The Great Doubtman es reuneix en secret amb els membres del jurat. La reunió és tensa. El jurat vol prendre decisions dràstiques però Doubtman no és capaç de veure res clar i espera el consell d’uns assessors que no arriben. Passen les hores i s’ha de prendré una determinació. Al final s’arriba a un consens, el jurat organitza l’acte del primer dia i es fa càrrec de les despeses i busca restaurant per al segon dia.
Dia D menys 1. No sabem l’hotel on es queden els guardonats. Com a la localitat hi ha poc on triar suposem que no podem errar i decidim que la Consellera de Relacions Públiques anirà a buscar-los.
Dia D. La Consellera va a buscar els premiats i els encontra. Els du a visitar l’estàtua del “soldado desaparecido” amb tan bona sort que apareix el desaparegut (la cosa comença a funcionar). Per aquells moments jo ja sé on es va a celebrar l’acte d’entrega de premis i cap a mig dia duc els convidats i premiats al local on va a celebrar-se. Tot està preparat, gràcies al Padre Mundina, i en ordre, totes les flors al seu lloc, les catifes sense cap arruga. Només cal esperar l’arribada del conseller Lateman. Tot un èxit, els premiats contents per la rebuda i els convidats contents perquè han estat realment convidats. Per la nit visita dels monarques i triomfa la república, dia històric.
Dia D+1. Els premiat són duts de visita institucional i s’adonen que la terra no és plana, sinó que més bé tira cap amunt. Paraules amb la premsa i al restaurant. Lloc acollidor el que el jurat ens ha preparat. Doubtman, Coltman i el Conseller de Terres Mores dinen amb els premiat. Tot exquisit per a tots menys per a un que es fa el despistat en els dos primers plats. El maitre ens pregunta qui ens ha recomanat el local i preferim no dir-li-ho, no ho entendria. Acabat el dinar apareix Lateman just a temps per a pagar. Ara és quan els premiats s’adonen que no és sols que la terra no siga plana, és que tampoc no és recta i algun d’ells va estar a punt, si no ho va fer, de tornar-li a la terra el que la terra li havia donat a ell un poc abans.
Fi de la història. Pròxim capítol “Família Nombrosa”
