(Publicat originàriament a forogroguet el 10 de desembre de 2006)
No vaig anar a l’estrena però vaig anar el dia després. Tot un honor que una companyia vila-realenca faça teatre de tan gran qualitat i l’estrene al nostre poble. Potser el nostre poble, lamentablement, no pot tenir obres d’aquestes característiques dos dies en cartellera, molt pobra l’assistència de públic divendres.
La companyia Mutis pel Fòrum, amb Enric Esteve, Estela Martínez i Sergio Caballero com a actors i Francesc Cerro de director ens van presentar Dies Viscuts. Estic acostumat a veure Sergio de protagonista i ací és dels tres qui té un paper més breu i potser també qui menys em va agradar dels tres actors. Estela va fer una gran actuació i Enric va tenir un moment sublim que em va deixar molt tocat, però va ser una ferida d’efecte retardat.
En general l’obra em va parèixer molt plana, però de sobte apareix l’escena que vos comentava abans que quasi em va fer apuntar una llagrimeta als ulls, després tot era un laberint sense eixida, qualsevol final era necessàriament dramàtic. Al final un lleuger consol impossible em va tornar a fer emocionar.
Però ahí no havia acabat tot, vaig eixir al carrer amb una sensació estranya de desassossec. I camí de casa vaig esclatar, els meus nervis es van col·lapsar i va sorgir l’angúnia i el plor. La meua ment no parava de pegar-li voltes a l’escena d’Enric (Vicent) i no encontrava sol·lució, m’enfonsava en un cercle viciós, no hi havia escapament. No sé el que sentia, incomprensió per la seua actitud però al mateix temps compassió i no veure cap possibilitat de reaccionar d’una forma molt diferent a la seua. No m’havia succeït mai, he plorat en representacions de teatre però no mai havia plorat quinze minuts després d’acabada una representació i més tenint en compte que mentre va transcórrer l’obra les llàgrimes només havien apuntat.
