(Publicat originàriament a forogroguet el 28 d’octubre de 2006)
1.- El teatre
Nostalgia és l’obra de teatre de la companyia Teatro de la Resistencia que es va poder veure ahir a l’Auditori de Vila-real. Teatro de la Resistencia és un grup fincat a les nostres terres i format per Hadi i Ana Kurich, artistes exiliats de l’antiga Iugoslàvia a causa de la guerra. Han fet alguna que altra cosa ací al poble, jo els tenia classificats com a teatre de carrer o teatre infantil, però no mai havia vist una obra seua de forma completa ni tenia consciència de que també feien teatre de sala per a adults.
Ja feia uns mesos que no anàvem a teatre i ahir ens vam decidir. Amés vam tenir la companyia d’uns col·legues de la meua núvia, uns quants d’ells de Castelló. La llàstima és que com sol passar l’auditori estava mig buit i això que l’entrada valia uns misèrrims cinc euros. Però bé, és el que tenim, jo vos anime a que aneu a teatre, proveu.
L’obra. Una metgessa polonesa vinguda a Espanya a causa del seu matrimoni més de vint anys enrere amb un espanyol està fent un treball de camp sobre la nostàlgia amb estrangers que viuen a Espanya. Un exiliat iugoslau que fa cinc anys que viu ací acut a la seua crida però no s’adapta al pla de treball de l’experiment. Els dos estrangers estableixen un pacte i inicien una relació consistent en contar-se les seues experiències amb total sinceritat.
Per moments no em pareixia una obra de teatre sinó una conversa natural entre dues persones. Quan has passat més de mitja vida fora de la teua terra, d’on eres exactament? Problemes d’adaptació, sentir-te un estranger tant ací com allà. És un tema que no em ve de nou, ja l’havia llegit abans en una obra de Milan Kundera La Ignorancia (L’ignorance).
Em va parèixer molt ben interpretada. Una obra amb llargs diàlegs que no se’m va fer gens pesada i inclús em va arribar a emocionar.
Ara comença el cicle de teatre Reclam vos informaré i de segur que vos conte alguna obra.
2.- La meua
Esta setmana he sentit nostàlgia. Nostàlgia de quan el Villarreal jugava en tercera i anàvem a veure’l jugar fora setmana sí setmana no. Nostàlgia de quan jugàvem contra el Castelló en segona i podíem anar al camp i no passava res, absolutament res, ni tan sols teníem una zona separada de l’afició local.
També he sentit nostàlgia d’aquell antic (o no tant) fòrum de vila-real.net. De quan no existia l’associació forogroguet, de quan ni tan sols existia forogroguet, de quan jo no era ni moderador. Nostàlgia de converses amb Meterio, Carrasqueta, Pep, i algun que altre més. He sentit fins i tot nostàlgia de quan Raul Puchol tenia un blog, de quan em va dir que volia tenir una web, de quan tenia una il·lussió gran per escriure, de quan els polítics se li queixaven dels seus escrit i ell no donava importància. De les discussions entre yellowman i unocualquiera. De tenir temps per a participar.
He sentit nostàlgia del meu blog que tan oblidat tenia. últimament només comentaris de llibres (ara estic llegint la Divina Comèdia, per això tarda en eixir l’últim comentari, encara falta) i cap reflexió personal.
Respirem fons i endavant. Continuem. Maleit forogroguet que em lleves hores de son, jo que em gitava només sopar. Maleit forogroguet que em tens enganxat.
Algù s’apunta amb mi a forogroguetistes anònims i fem teràpia de grup? Ho fem? Potser no.
