(Publicat originàriament a forogroguet el 17 d’agost de 2006)
Títol: Societat Limitada
Autor: Ferran Torrent (1951)
Any: 2002
Idioma original: Català
Editorial: Bromera
Col·lecció: L’eclèctica (87)
Any de l’edició: 2003
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-7660-679-6
Feia molt de temps que no llegia Ferran Torrent, segurament des dels meus primers anys d’universitat, quan vaig haver d’endinsar-me pel meu compte en la literatura catalana. Aleshores em vaig relacionar per una temporadeta amb el detectiu Butxana i el periodiste-exboxejador Hèctor Barerra, i tot aquell món de suburbis, de garrafó i de prostitució de caritat. Només em queda a la meua biblioteca particular “Un negre amb un saxo”, la resta els vaig deixar a un molt bon amic d’aquella època que ja fa com any i mig que no veig i que fa molt més temps que ha deixat d’interessar-se per les seues antigues amistats. No cal dir que no me’ls ha tornat. Tampoc li’ls pense demanar, seria un cop més dur per mi saber que els ha perdut o que no sap on els té.
Vaig deixar de llegir Ferran Torrent perquè era un tipus de literatura que no m’acabava d’omplir, si algú em ve seguint (que ja comence a dubtar-ho) s’haurà adonat que no faig molta referència a novel·la policíaca.
El millor del llibre és com va arribar a mi. Un personatge misteriós me’l va deixar en el fons d’una paperera i em va comunicar que anara a arreplegar-lo. Això va ser per reis.
El llibre és un entramat de grups polítics extraparlamentaris, empresaris amb poca cultura, assessors amb molt de poder, baixos instints, aspiracions difícils d’aconseguir i un poc de màfia i prostitució per acabar-ho d’adobar. Es fa referència a persones i institucions molt concretes, encara que canviant lleugerament el nom, tot dins d’un àmbit estrictament valencià.
Per mi no aporta res de nou. Estratègies polítiques i actuacions empresarials més que sabudes. Els mateixos temes que ja vaig llegir fa com quinze anys, periodisme, política i prostitució. Si cap, ara, amb menys capacitat de sorpresa. Potser un exemple més de l’immobilisme valencià (estic segur que açò no li agradaria llegir-ho a l’autor :cuñao: )
Em quede amb una resposta d’un jove de Sueca, Tito, personatge de la novel·la, i amb la lletra d’un grup de música, Gramoxín, tan radical com impossible.
La cançò de Gramoxín:
A ta puta mare l’han vista
en el barrank de Masssanasssa
xuplant-li-la a un moro
amb un piu com una karkasssa
La resposta de Tito:
¿Maricon jo? Sóc de Sueca, tio. De la Ribera Baixa. Allí, si a una tia li cauen vint duros a terra, els ha de traure a patades del poble.
Segur que el que he destacat serà del gust del nostre amic yellowman :bleh:
Que el llibre no siga del tot del meu gust no vol dir que no estiga agraït pel regal 
(em pareix que de l’altre també hauré de fer la crònica jo, la passió per la lectura pareix que no és cosa genètica).
