Poema a quatre mans (amb Carles, per a ella)
diumenge, 21 maig, 2006 per Escèptic
Publicat originàriament a forogroguet el 21 de maig de 2006
Vull creure
en un oblit etern
de nits de secà mar endins,
amb barca vella i sense vela,
ni timó ni vent;
sols la força de les ones
que m’empenye lluny,
lluny,
ben lluny…
cap als capvespres
de color taronja,
allà on s’uneixen
tots els déus blaus
del cel i del fons marí:
molt lluny,
………………..ben lluny,
………………………………….més lluny…
Vull ser
a la part d’endins dels teus ulls,
beure de les teues llàgrimes sense nèixer.
Llit que arreplega el teu cos,
llençols que l’acaronen,
inconscient,
oblidat,
meu.
Suor que viatja pel teu coll infinit,
abric,
badall,
teu.
Ser tu,
amb tu,
prop, ben prop, més prop…
Açò només pretén ser un xicotet homenatge a un conegut-desconegut que en un moment donat ens va obrir la seua casa i amés em va regalar un poemari amb sabor a llavis blancs i clavillats. He aprofitat part d’un poema seu (Dolcíssims vaixells vers l’horitzó) per escriure una ràpida i modesta rèplica que espere que no desmeresca massa el seu treball (i si ho fa al menys que compte la intenció).
La primera part, la que acaba més lluny… és part del poemari Pinzellades de blau de Carles Renau i Bort.
