(Publicat originàriament a forogroguet el 1 d’abril de 2006)
Yo adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos van marcando mi retorno.
Volver. Dia de retorns, de retrobar-me amb Almodovar després de no veure l’anterior.
Son las mismas que alumbraron con sus pálidos reflejos hondas horas de dolor.
De tornar a anar al cine amb un amic amb el que feia molt de temps que no hi anava.
Y aunque no quise el regreso, siempre se vuelve al primer amor.
Un amic que tornava al cine després de molt de temps recuperant-se d’un accident.
La quieta calle, que en el eco dijo tuya es mi vida, tuyo es mi querer bajo el burlón mirar de las estrellas que con indiferencia hoy me ven volver.
Almodóvar ens mostra una Manxa desconeguda per mi mes enllà del que et pugues imaginar llegint el Quixot, una Manxa on el principal habitant és el vent.
Volver con la frente marchita las nieves del tiempo, platearon mi sien.
Un vent que torna boja a la gent, que la domina, la somet i la reclou en ella mateixa.
Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada que febril la mirada errante en la sombra te busca y te nombra.
I un Madrid marginal de famílies desestructurades, on les dones s’han de fer fortes davant marits que només serveixen per fer nosa.
Vivir,con el alma aferrada a un dulce recuerdo que lloro otra vez.
On conviuen treball, pobresa, immigració, prostitució però amb alegria.
Tengo miedo del encuentro con el pasado que vuelve a enfrentarse con mi vida.
S’ha de tirar endavant siga com siga amb l’ajut de la solidaritat de qui res no pot perdre.
Tengo miedo de las noches que pobladas de recuerdos encadenan mi llorar.
Els nous molins de vent, generadors elèctrics, separen un món de l’altre món.
Pero el viajero que huye, tarde o temprano detiene su andar.
Ja no queda ni rastre d’aquells gegants amb qui lluitava el boig lúcid.
Y aunque el olvido que todo destruye, haya matado mi vieja ilusión, queda escondida una esperanza humilde que es toda la fortuna de mi corazón.
Els problemes més grossos són companys amb qui s’ha de conviure. Qui no té algun d’aquests individus odiosos enganxats sempre al darrere?
Volver con la frente marchita las nieves del tiempo, platearon mi sien.
La sol·lució és sempre la mateixa, mirar sempre endavant, contra el passat res podem fer, no cal preocupar-se.
Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada que febril la mirada errante en la sombra te busca y te nombra.
I retrobar-se amb aquells qui estimes, la vida com deia Manrique és un riu i a nosaltres ens toca lluitar contra la corrent.
Vivir,con el alma aferrada a un dulce recuerdo que lloro otra vez.
I ara sense música vos conte un poc l’argument…
Raimunda (Penélope Cruz) i la seua germana Sole (Lola Dueñas) tornen per tots sants al poble per netejar la tomba dels seus pares, amb Paula (Yohana Cobo) la filla adolescent de la primera. Netegen la tomba dels seus pares morts fa uns anys en un incendi i aprofiten per visitar la tia Paula (Chus Lampreave), germana la mare morta, Irene (Carmen Maura).
La tia Paula, totalment desmemoriada, mig cega i amb grans dificultats de moviment viu sola i només té l’ajuda d’Agustina (Blanca Portillo) que es limita a visitar-la i comprar-li el pa tots els dies. Però misteriosament la tia Paula està perfectament atesa i inclús té preparats per a les seues nebodes uns lots de dolços típics que és pràcticament impossible que ella haja pogut cuinar i més impossible que haja anotat en un full enganxat a cada lot el nom de a qui va dirigit, perquè ella no recorda com es diuen les seues nebodes. La tia diu que és la seua germana qui cuina per ella.
Agustina també viu sola. És fadrina, sa mare, que en la seua joventut va ser l’única hippy del poble, tenia per costum desaparèixer per temporades però ara ja fa molt de temps que no és sap res d’ella, des de just el dia de la mort dels pares de Raimunda i Sole. Agustina té una germana que treballa a Madrid a la televisió, però té poca relació amb ella.
A partir d’ahí surgeixen complicacions, el marit de Raimunda desapareix per sempre, la tia Paula mor i Agustina té una greu enfermetat. I no conte res més.
Com ja he comentat a un altre lloc l’inici no em va agradar massa encara que després de la primera mitja hora la pel·lícula va agafant força i em va acabar agradant. De totes formes queden molts fils solts, no és una pel·lícula rodona. Però té aquell puntet d’humor, aquelles situacions surrealistes i no arriba , encara que ho intenta, a tenir la sensibilitat d’alguna altra obra d’Almodóvar.
Em costa molt estar d’acord amb el tractament com a coses normals de situacions molt greus que es poden comprendre però que a mi se’m fa impossible de justificar. Potser és un defecte d’un llicenciat en dret.
Hija mia, tú siempre has tenido esos pechos??? :carcajada:











