(Publicat originàriament a forogroguet el 9 de març de 2006)
Fa ja uns anyets anavem uns quants amics per Castelló disposats a veure una pel·lícula. No em feu dir quants però aleshores no festejava ningú i ara jo sóc l’únic que no s’ha casat, i dels que s’han casat ja tots tenen xiquets, menys un que es va penedir del matrimoni. Doncs això, que vam fer cap al cine Azul a veure una que es deia la familia stupid o alguna cosa així. Pel·lícula més dolenta no he vist en la meua vida al cine.
Divendres em va venir a la memòria, perque vam anar al cine. Ara anem sols dos, i si abans tots érem mascles ara la cosa és paritària, dels dos just el 50% d’un sexe i l’altre 50% de l’altre. Que si la pantera rosa ens havien dit que no valia molt, que si les altres no ens abellien, vam fer cap a veure Casanova. Dolenta com ella sola, així que esteu avisats. Si aneu a veure-la després no em digueu res. Algunes escenes em recordaven les italianades de Bud Spencer. Neo, et trobe a faltar.
Dissabte va ser diferent. Vam veure dos concerts. Primer una gran senyora ens va bombardejar el cor i després una rockera ens va metrallar el cos. La primera era Luz Casal, la segona també.
No havia estat mai a l’Auditori de Castelló i he de reconèixer que em vaig quedar gratament sorprés. Fàcil accés, lloc per aparcar, grans espais al seu interior i una sala de concerts on tots els seients estan en graderia i des de tots els seients es veu perfectament.
La primera hora va cantar els últims temes que s’han fet famosos, lents, acaronadors, plens de sentiment. Quinze minuts de descans i després una hora més de rock, ritme i alegria (encara que de vegades tornava a furgar en la ferida que ens havia fet abans).
Realment magnífic.
Quiero ver
El rojo del amanecer
Un nuevo día brillará
Se llevará la soledad
