La llum de les imatges
diumenge, 06 novembre, 2005 per Escèptic
( Publicat originàriament a forogroguet el 6 de novembre de 2005)
Una amiga que vivia a Sant Mateu ens va comentar ja l’any passat que el projecte La Llum de les Imatges enguany estava allí i la meua nòvia i jo vam fer el propòsit de visitar-ho.
1a. Etapa
A Pasqua per qüestions meues de feina se’ns van trencar tots els plans que haviem fet, voliem visitar el Pirineu aragonés, i un d’aquells dies que no saps on anar, crec que era dilluns de Pasqua, vam decidir anar a Peníscola. Sempre és interessant passejar per Peníscola, encara que seria més bonic sense la massificació turística, aquells carrerons que envolten la fortalesa, es respira història, peix, mar i bohèmia. Allí vam trobar que Peníscola era seu de la Llum de les Imatges i va ser la nostra primera trobada amb aquesta sèrie d’exposicions. L’exposició de Peníscola és menudeta al voltant de la figura de Pere de Luna (Benet XIII), com no, completada amb un audiovisual de totes les seus. Un bon reclam a un lloc turístic perquè la gent faça una visiteta a llocs de l’interior.
2a. Etapa
A l’agost vam continuar, era la nostra intenció primigènia, però com tenim la mala costum d’anar en dillus als llocs i clar, els dilluns és el dia que tanquen exposicions i museus, vam haver de tornar un altre dia (a veure si ja aprenem que no és la primera volta que ens passa).
Vam començar per Sant Pau a Albocàsser. Si aneu i no teniu massa por al colesterol és imprescindible esmorzar a la Perdigana, just enfront de l’Ermita de Sant Pau a l’altre costat de carretera, junt a la gasolinera. A Sant Pau tenen uns tallers didàctics per a visites escolars. Amés es pot visitar l’esglesieta i l’antic alberg on es poden veure restes de pintures murals i el que podriem denominar grafitis d’èpoques passades. És un lloc ideal per passar una tarda si tens xiquets menuts, hi ha una pinada que fa que tot el paratge siga molt agradable.
Vam fer camí cap a Sant Mateu i com no haviem passat mai per Tírig doncs vam decidir agafar la carretera que passa per allí, i això ens va dur una grata sorpresa. La carretera és dolenta però volteja el barranc de la Valltorta, un paissatge impressionant que ens queda anotat en la llibreta d’assumptes pendents. Pendent passejar i visitar el museu i les pintures rupestres a la Valltorta.
Sant Mateu és la seu principal del projecte, allí encontrareu el gros de l’exposició repartit en quatre edificis, principalment a l’esglèsia Arxiprestal, encara que també hi ha una bona mostra a l’esglèsia de Sant Pere. Trobareu una bona mostra de retaules, pintures i obres d’orfebreria religiosa principalment de la contornada però també daltres comarques no pertanyents al bisbat de Tortosa, sinó al de Sogorb. Hi ha diverses peces procedents de Vila-real. Tot magnífic però vaig eixir amb la sensació de què lexposició no tenia un fil conductor clar i que potser intentava ser políticament correcta sense deixar de banda ni Tortosa ni Castelló. Realment no sé què mintentaven explicar, els lligams entre les diferents parts de lexposició pareixien forçats. Cal destacar la gran llavor de restauració duta a terme tant en patrimoni arquitectònic com en pintures, escultures i inclús vestits litúrgics.
Per la tarda ens vam arrimar a Traiguera, a l’Ermita de la Mare de Deu de la Font de la Salut. Apart de la quantitat de mosques que hi havia allí a finals dagost, vaig constatar que les ermites no són sols ermites sinó que en moltes d’elles et pots trobar albergs per peregrins (ja ho vam veure a Sant Pau, ho hem vist ací i ho veurem a la Mare de Deu de la Font de Castellfort). Projectaven un audiovisual de peregrinacions que es duen a terme en les comarques les Useres - Sant Joan, Catí - Castellfort, Portell - Castellfort, Morella - La Vallivana, amés de més peces religioses. Junt a l’Ermita hi ha un restaurant amb molt bona pinta, si algú va ja em dirà si és recomanable.
3a. Etapa
L’últim dissabte d’octubre hem acabat el recorregut (d’aquesta etapa teniu fotos, no vaig oblidar la càmera com em passa quasi sempre). Esmorzaret a Sant Mateu de camí cap a la Tinença. Pas obligat per la Sènia. Si necessiteu mobles aprofiteu que diuen que estan molt més econòmics que per ací, a nosaltres encara no ens ha arribat eixa feina, així que vam passar de llarg.
Una vegada passes la Sènia i tornes a la província de Castelló l’entorn canvia, has entrat a la Tinença, la vegetació es fa abundant, has arribat a un altre món. Gran desil·lussió al passar pel pantà d’Ulldecona, encara no fa any i mig el seu aspecte era aquest
(falta la foto)
Ara està practicament sec. Ho lamente, no em vaig aturar a fer la foto. Comences a pujar per una carretera estreta fins que arribes al desviament que va a Fredes. La carretera que va a Fredes dona por, pareix que puge fins l’infinit, però nosaltres només l’hem d’agafar uns metres, de seguida encontrem l’entrada al Monestir de Santa Maria de Benifassà.
El de Benifassà va ser en el seus inicis, allà pel segle XIII, un monestir cistersenc. L’ordre del císter es caracteritzava per buscar llocs aïllats, amb aigua i terreny per cultivar (és que al pont de maig vaig fer la ruta del císter a Tarragona Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges). Ara viuen monges cartoixes, per això només està obert al públic dissabte i dimarts d’11 a 13 i dijous de 13 a 15. Només es pot visitar la part de fora, l’esglèsia la cisterna o locutori. El monestir ha estat reconstruit sobre l’antic que estava molt deteriorat després de l’exclaustració del segle XIX. La part més important del vell monestir la podem observar a l’àbsis de l’esglèsia.
Vaig trobar a faltar un audiovisual que explicara un poc la vida als monestirs. Potser a molta gent li sàpiga a poc la visita. Però ja que estavem per allí vam visitar el Ballestar i la Pobla de Benifassà. El Ballestar no té res de l’altre món però les casetes estan molt ben arreglades, moltes fan goig. La Pobla és més grandeta però no té tant d’encant, el poble està més descuidat, les cases més deixades. L’única cosa curiosa és que per allí ronda un tal Peter que té un parell de cases plenes de cares i escultures extranyes, amés d’un lloc que s’anuncia com el jardí de Peter que no vam veure però que supose que estarà ple d’obres de l’artista.
Vam continuar amunt fins Castell de Cabres. Vaja carretera, després ens queixem del que tenim per ací, alló pareix més un camí rural. De camí tot ple a banda i banda de cotxes aturats de boletaires. Castell de Cabres és més grandet del que m’esperava i causa bona impressió. El dinar casola i bo. Ens van ficar d’acompanyament un grapadet de bolets (no em pregunteu la classe) molt gustosos, millor que els rovellons.
I sense perdre massa temps després de dinar ens vam dirigir a Castellfort, última seu que ens quedava per visitar. No sabia si em seria fàcil encontrar les ermites que buscàvem. Vam agafar la carretera de Morella a Ares fins quan vam veure la indicació de Castellfort ens vam desviar i quan duiem una estona per la carretera vam veure un arc al mig de la carretera, vam passar i estàvem a l’Ermita de la Mare de Deu de la Font. Allí encontrareu exposades referències a les peregrinacions que ja vam veure a Traiguera. El més sorprenent és la sala de les pintures a l’alberg annex.
Tot seguit cap amunt per una carretera que cap el cotxe de miracle fins que abans d’arribar a Castellfort apareix l’Ermita de Sant Pere. Vistes impressionants, si algú té afició al parapente li entraran ganes de tirar-se. Des d’allí podreu veure Morella, baixeta i xicoteta. Allí hi ha una exposició de fotografies i diubuixos de paratges de la contornada, des de La Plana, fins Els Ports. L’únic problema és que si u no els coneix no hi ha res que indique on són, així que si t’agrada alguna cosa no saps com has d’anar perquè no saps on és.
Vam acabar el dia visitant Castellfort. No havia estat mai, la veritat és que és més gran del que m’imatginava.
En definitiva
Que açò de les llums de les imatges em pareix una gran iniciativa, una forma de donar una altra alternativa que no siga platja i més platja, que tot no siguen marinesdor ni mundoilusiones ni aeroports. Hem de descobrir llocs que tenim ben a prop i que no coneixem, no cal anar lluny per fer fotos de postal. L’únic però és el contingut de les exposicions, m’han paregut interessants però mancandes de coherència interna, em pareix que s’haurien pogut explicar moltes més coses de les que s’expliquen. Bé, no ho podem tenir tot.
