O potser no…

Sóc soci de la Caixa Rural des de fa molts anys i client quasi des que vaig néixer. He sentit moltes critiques a la Caixa i jo no he fet massa cas. A mi em dona igual si no em regalen mai un bolígraf ni un calendari, en tinc de sobra, jo només vull que em donen bon servei. Fins ara treballava amb la Caixa perquè encara que no m’oferien massa bons productes tampoc em cobraven comissions abusives que és el que em fa fugir dels bancs tradicionals. No tinc la hipoteca amb ells, altres bancs m’oferien molt millors condicions. Tinc diners en altres bancs que m’ofereixen més interessos. Però la Caixa Rural em dona una targeta de dèbit que no em cobra comissions i m’ofereix la possibilitat de disposar dels meus diners a molts caixers de tot l’estat sense despeses. Això és una de les raons per les quals el meu compte operatiu, el de moure diners el continue mantenint allí.

L’altra raó era que no em cobraven per fer transferències per Internet. Però això ja s’ha acabat, hui per fer una transferència de poc més de 7 euros em volien cobrar 1 euro. L’he feta des d’un altre banc, un banc que també em va oferir uns avantatges per domiciliar la nòmina que eren massa bons per dir que no.

Fa unes setmanes li vaig obrir una llibreta a la meua filla a la Caixa Rural. Tenia uns diners rodant per casa, no eren molts però tampoc m’agrada tenir-los a casa. Les condicions que em van donar van ser 0 comission però 0 interessos. Ja estic en procés de traslladar els diners a un altre lloc. Són diners que no es van a tocar en molt de temps, si no passa res, i 0 interessos és ben poc, molt poc.

Espere que el proper pas no siga cobrar-me per la targeta o per treure diners del caixer. Aleshores ja no em quedaran arguments. i em veuré obligat a abandonar la caixa del meu poble.

Etiquetes: Caixa Rural, Vila-real

Degut a la meua immodèstia sempre he classificat els escriptors en tres categories. Els que he pensat que jo ho podria fer millor, els que he pensat que jo podria arribar a escriure com ells i els que he pensat que mai no podria arribar al seu nivell. Aquests últims són els que considere realment bons i en aquest grup catalogava Miguel Delibes.

En els últims anys he llegit Saramago, Auster, Vargas Llosa, abans García Márquez i fa un poc més de temps Delibes. Ara és el moment de tornar-lo a recuperar, tinc en la prestatgeria El camino i crec que, després de massa temps sense llegir cap novel·la, serà la que em farà retornar a la lectura.

Quan vaig conèixer Delibes? No recorde, supose que començaria a sentir parlar d’ell després de la pel·lícula La guerra de papá, adaptació de la seua novel·la El principe destronado. Jo crec que no la vaig veure en aquell moment però aquell xiquet, Lolo, es va fer famós. I aquesta va ser la primera obra de Delibes que vaig llegir uns anys després i em va semblar extraordinària, genial. Innocent i contundent al mateix temps i, vista amb perspectiva, tot un tractat de psicologia infantil. Després, mentre vaig ser soci de Círculo de Lectores, vaig llegir Las guerras de nuestros antepasados, Cartas de amor de un sexagenario voluptuoso, El tesoro, 377-A madera de heroe i El disputado voto del señor Cayo. Aquesta última reflexa el millor Delibes, o al menys el millor Delibes que jo he llegit. Un argument aparentment senzill dins d’una novel·la rodona, armoniosa i escrita amb una cura extrema i amb una riquesa lèxica inigualable. Una novel·la de consum lent, per rellegir  cada frase i per assaborir cada paraula.

L’última obra seua que vaig llegir va ser la seua última gran novel·la, El hereje. Em va decebre un tant però això no li resta cap mèrit. Altres obres seues em van parèixer encara més fluixes i segur que algunes de les que no he llegit em semblaran immillorables quan ho faça.

Delibes no escriurà més, però el continuaré llegint, el continuarem llegint, el continuaran llegint quan nosaltres tampoc ja no escriurem.

Etiquetes: 377-A madera de heroe, Cartas de amor de un sexagenario voluptuoso, El camino, El disputado voto del señor Cayo, El hereje, El principe destronado, El tesoro, Gabriel García Márquez, José Saramago, La guerra de papá, Las guerras de nuestros antepasados, Mario Vargas Llosa, Miguel Delibes, Paul Auster

L’última vegada que vaig fer tiramisú (no vos he explicat com se fa? Alguna vegada ho faré) a la terrina de mascarpone em va eixir la recepta d’un pastís de formatge. Semblava senzill, així que vaig comprar els ingredients i dissabte vaig fer la prova. Vos ho explique per si voleu intentar-ho.

Necessitareu 125 grams de mantega, 150 de galetes, 150 de sucre, 500 de mascarpone, 250 de formatge fresc, 4 ous, dos cullerades de farina i un poc de vainilla. Ah, se m’oblidava la melmelada de nabius (arándanos)

Començarem fent la base. Cal desfer les galetes, jo vaig utilitzar galetes maria d’una marca blanca. Les vaig trossejar i després amb una mà de morter les vaig acabar de desfer. Després fonem la mantega. Bé, no tota perquè amb una poca haurem d’untar el motllo. Jo no havia fos mai mantega però vaig suposar que com la xocolata s’hauria de fer al bany de maria. Després mesclem les galetes desfetes i la mantega i fem una pasta que estenem per tota la base del motllo pressionant bé (per açò vaig tornar a utilitzar la mà de morter i va quedar bé).

Anem a la segona fase. Batem els ous amb el sucre fins que queda com una crema. Després afegim el mascarpone i el formatge fresc i continuem mesclant. I ja per acabar introduïm la farina i la vainilla (jo no vaig encontrar vainilla al super, així que el meu va ser sense). Tota aquesta mescla la dipositem al motllo sobre la base que havíem fet abans i tot al forn 40 minuts a 180 graus.

Vos he de confessar que jo als 30 minuts de forn no ho vaig veure clar i ja ho vaig traure, però haguera pogut estar un poc més. Abans de servir li fiqueu per damunt la melmelada si vos bé de gust. El resultat bo, però no aconsellable després de menjar paella. És un postre contundent, quasi millor si el mengeu sol per berenar.

Ja veieu que és senzill, si ho proveu ja em contareu el resultat.

Etiquetes: mascarpone, pastís de formatge, tiramisú

Els nostres polítics juguen a fer-nos fàstic. Critiquen a Chávez i són iguals que ell, populistes, i segueixen la mateixa tàctica, crear-se enemics i erigir-se en el líder que els salvarà de l’enemic. I com el sistema electoral és el que hi ha i qui el pot canviar ja li va bé com està, doncs tenim el que tenim.

Al que anàvem. Ací l’enemic és Catalunya, qualsevol cosa que allà es fa és una atac contra l’espanyolitat, però no una espanyolitat qualsevol sinó l’espanyolitat amb majúscules i amb ‘ñ’. Ara a Catalunya es debat la prohibició de les corregudes de bous. I es debat perquè ha hagut una iniciativa popular que ha arreplegat les signatures necessàries per fer arribar una proposta de llei al parlament. Doncs això no és un debat enriquidor, no, és un atac dels radicals catalans contra els espanyols i no s’haguera d’hagut ni prendre en consideració perquè ja sabeu que les manifestacions populars només s’han de tenir en compte segons d’on vinguen i el que diguen.

Perquè si hi ha dos fets que defineixen l’espanyolitat (amb majúscules i ‘ñ’) són la llengua comuna i les corregudes de bous. I tots aquells que practiquen snow-board, es fan  liftings, segueixen tractaments anti-aging, s’apunten a cursets de coaching o management, tots aquells estan molt preocupats pels atacs dels catalans a la seua volguda llengua. Jo com ni sóc català, ni el castellà (perdó l’espanyol, vull dir, el español) és la meua llengua, no em fique en aquestes polèmiques (mentida, ja ho vaig fer, però hui no és el tema).

I ara els catalans ataquen els espanyols volent prohibir les corregudes de bous (jo pensava que de moment ho estaven debatent, però sembla que debatre ja és una ofensa). I s’ha de fer alguna cosa. Perquè a tots els espanyols els agraden les corregudes de bous, només cal veure els índex d’audiència televisiva, crec que la Sexta l’any que ve deixarà de fer futbol per començar a fer bous. I Hugo Chávez, vull dir Esperanza Aguirre (perdoneu, no sé com he fet aquesta associació) ha decidit que el que cal fer és declarar les corregudes de bous Bé d’Interés Cultural. I ací no anem a ser menys perquè si a Madrid són anti-catalans nosaltres ho som més, i si els madrilenys són espanyols els valencians encara més, perquè per ser un bon valencià s’ha de ser anti-català i espanyol com el que més (infeliç de mi pensava que per ser valencià calia ser valencià, però estava equivocat). Així que nosaltres també declararem les corregudes de bous BIC i igual canviem la carn de conill a la paella per la de bou.

Jo, personalment, si prohibiren els bous a Catalunya què voleu que vos diga, em sembla que m’afectaria ben poc, perquè ni sóc català ni vaig a Catalunya a veure corregudes de bous. Bé, ni a Catalunya ni a cap lloc perquè ni m’agraden en plaça, ni pel carrer, ni embolats. Em fan patir i no els trobe sentit. Però bé, ja entrarem un altre dia en aquest debat, que és llarg.

Etiquetes: BIC, bous, Catalunya, Esperanza Aguirre, Hugo Chávez, Madrid, Sexta

No m’agraden els correus cadena, sempre acaben a la paperera del meu administrador de correu i la majoria de vegades sense llegir. I odie aquells que amenacen amb desgràcies si no continues la cadena. De ser ver jo seria la persona més desgraciada del món, i no ho sóc, vos ho assegure. Però fa poc em va arribar una cadena i la vaig continuar. No va arribar per correu sinó amb forma de coca de nous i poma. Una temptació massa gran.

La cosa tenia la seua gràcia. Em van passar un gotet amb massa i durant deu dies l’havia d’anar preparant i el dia desè es coïa la coca. Són deu dies però has de fer ben poca cosa. El primer dia afegir un got de sucre i un de farina. El segon mesclar-ho tot. El tercer i quart no fer res. El cinqué afegir un altre got de farina i sucre i un de llet. El sisé mesclar-ho. El seté, huité i nové no fer res. I per fi el desè separar tres gotets i donar-ho a tres persones. I amb la resta, que ve a ser el mateix que t’havien donat al principi, afegir dos gots de farina, un d’oli de gira-sol, un de sucre, un de llet, un ple de nous, una poma a trocets, dos ous, un sobre de llevat, un poquet de sal, un poquet de canella i un poc de vainilla. Es mescla tot i al forn quaranta minuts a cent huitanta graus.

Això és tot. Ho vam fer i la coca estava bona.

Si busqueu per Internet encontrareu moltíssimes referències a aquesta coca, inclús en vaig veure una que quasi deia que era un invent del dimoni que volia acabar amb l’església. És que normalment quan te la passen et diuen que és una recepta d’unes monges o d’un frare, cosa que a mi m’importava ben poc. Jo he continuat la cadena, no perquè em digueren que em passaria una desgràcia sinó perquè em pareixia simpàtic.

Ara em queda provar a fer-la només amb els ingredients de l’últim dia i si ix bé m’hauré lliurat també d’aquesta cadena.

Abans de res donar l’enhorabona als encarregats de fer la sel·lecció d’obres de l’abonament de teatre d’enguany. Si l’any passat la qualitat em va parèixer en general molt baixa, enguany és tot el contrari. Fins ara hem assistit a tres representacions i crec que ja hem amortitzat el preu de l’abonament, en les tres hem eixit contents i satisfets. Que continue…

Dissabte va ser un dia intens, primer una bona obra de teatre, de pressa cap a casa per a fer-me un entrepà i cap al camp de futbol on em vaig tornar a il·lusionar. Dissabte rodó.

A l’Auditori ens esperava Noviembre de David Mamet, que segurament vos sonarà pels seus guions de cinema (El carter sempre truca dues vegades, El Veredicte, Els Intocables, Hannibal,…). L’obra la dirigeix José Pascual i la protagonitza Santiago Ramos, actor amb innombrables obres de teatre, films i treballs a televisió i que potser, encara que injustament, recordareu pel seu paper a Aquí no hay quien viva. També apareixen quatre actors que jo no coneixia: Ana Labordeta, que pel que veig és filla de José Antonio Labordeta, vaja sorpresa; Cipriano Lodosa, no he encontrat massa referències; Jesús Alcaide, que no em sonava però té infinitat d’actuacions com a secundari a televisió i cinema; i Rodrigo Poisón, Pancho en Sin tetas no hay paraíso, personatge que no recorde.

Novembre és el mes de les el·leccions presidencials als Estats Units. Al despatx oval el president i el seu home de confiança analitzen les notícies que arriben respecte a les eleccions. Les enquestes són contràries i fins i tot el partit ha deixat de finançar la campanya electoral. El president vol continuar governant però el seu assessor li aconsella que venga uns quants indults per no anar-se’n a casa amb les butxaques buides. És el dia també en què per tradició el president indulta dos titos i per això s’encontra allí el president de l’associació d’amics dels titos i derivat. Aleshores el president té una idea, fer xantatge el president de l’associació. Si no li dona la quantitat que necessita pel finançament de la seua campanya llegirà un discurs a la nació on ficarà en dubte la tradició de menjar tito el dia d’acció de gràcies. Aleshores entra en joc l’ajudant que li escriu els discursos, lesbiana que ve de la Xina d’adoptar un fill i que pretén que el president legalitze el matrimoni homosexual a canvi del discurs. I per si no era poc hi ha un cap indi que vol construir un casino en terres protegides. Un embolic de disbarats que esperem que es pareguen poc a la realitat, encara que… em tem que s’assemblen més del que voldríem.

Etiquetes: Ana Labordeta, Aquí no hay quien viva, Cipriano Lodosa, David Mamet, El carter sempre truca dues vegades, El veredicte, Els intocables, Hannibal, Jesús Alcaide, José Antonio Labordeta, José Pascual, Noviembre, Rodrigo Poisón, Santiago Ramos, Sin Tetas no hay paraíso

Diumenge tornava Sergio Caballero a Vila-real, com cada any. Uns anys amb més èxit, uns altres amb menys. L’any passat em queixava del poc públic però afortunadament enguany no puc dir el mateix. L’Auditori estava ple i estic convençut que la gent no es va penedir d’haver-hi anat.

Albena Teatre ens presentava Mans Quietes!, dirigida per Carles Alberola. Això és quasi el mateix que dir diversió assegurada. L’obra de Piti Español transcorre en una classe de primària, però els protagonistes no són els xiquets sinó un parell de professors i tres pares. L’obra du a l’extrem actituds molt comunes hui en dia i que, com tot, quan s’exagera resulta absurd, ridícul. El llenguatge no sexista, la sobreprotecció dels fills, el purisme lingüístic, el feminisme, la competitivitat… Absurd però no per això menys real. Tots vam riure però segur que tots hem viscut alguna situació pareguda i segons com no ens va parèixer gens graciosa.

Amés de Sergio Caballero, van actuar Verònica Andrés, Inés Díaz, Imma Sancho, si sou seguidors de l’Alqueria Blanca és Paqui la del bar, i Juanfran Aznar. Aquest últim és el que tenia el paper més curt i el que pareixia que estava més verd en açò del teatre, els altres van estar genials.

Van ser 90 minuts molt divertits. Vam riure molt però no puc deixar de banda que tot el que vam veure és molt real. Enguany sembla que estem tenint més sort amb la programació. I demà a per la tercera.

Etiquetes: Albena Teatre, Carles Alberola, Imma Sancho, Inés Díaz, Juanfran Aznar, l'Alqueria Blanca, Mans quietes!, Piti Español, Sergio Caballero, Verònica Andrés

Estimat senyor,

he rebut hui la seua carta on m’anuncia la posada en funcionament del Centre de Salut ‘Dolores Cano Royo’ i que m’han assignat un nou metge. Moltes gràcies però arriba un poc tard. La notícia em va arribar, como a tots els que jo conec, de sorpresa. La majoria s’han assabentat al anar a demanar torn al seu metge de costum i jo com a conseqüència d’això. Tota la meua família havia canviat de metge i jo suposava que també em podia tocar, així que vam preguntar i vam constatar el que imaginàvem.

Em demana comprensió per les molèsties del canvi tot esperant prestar-me un millor servei. Jo comprenc les molèsties, el que no acabe d’entendre és que m’arribe l’avís quan jo ja he fet dues visites al metge i una al servei d’extraccions. ¿Vol dir que després de tants anys de retard en la inauguració els ha pillat de sorpresa i no han tingut temps d’avisar els afectats abans del canvi? I pel que respecta a la millora del servei, això sí, ara tinc un metge com cal i no com el que tenia abans que ni tenia cadira per seure el pacient i no prenia nota de res per la qual cosa l’actual metge no té registrat el meu historial mèdic. Ja li anticipe que no vaig a fer us de la possibilitat de sol·licitar canvi de metge, encara que no entenc que no puga exercir l’opció fins d’ací tres mesos.

I moltes gràcies per l’enganxina amb el nom del metge i les dades del Centre de Salut. Encara que ho haguera agraït més si el nom del carrer i el nom del meu poble estiguessen ben escrits. El meu poble no es diu Villarreal/Vila-real, sinó simplement Vila-real, la Conselleria de Sanitat ho hauria de saber això. I el carrer no es diu Martin l’Huma, sinó Martí l’Humà rei de València. Es veu que anem curts d’història pròpia, o potser només de llengua pròpia, o tal volta d’ambdues coses.

Sense més es despideix,

L’escèptic

Etiquetes: Departament de Salut La plana, Dolores Cano Royo, Javier Peñarrocha Nebot, Martí l'Humà, Vila-real

Fa un temps es sentia parlar molt de les snap movies, pel·lícules on es podia veure violència, bé simulada bé real, i inclús tortures que acabaven en la mort del protagonista. Tesis, la pel·lícula que va donar a conèixer Alejandro Amenábar tractava precisament d’això.

Ahir, a les notícies de la nit de Tele5, vam tenir un exemple aplicat als informatius. Van obrir amb violència real retratada amb tota la seua cruesa. A Nigèria, uns soldats tenen estesos a terra en mig d’una plaça uns presumptes terroristes islàmics i allí mateix els executen disparant les seues armes. Així, sense advertències, ens ho mostren. Jo no vaig gosar mirar. Cal tot això? Això és informació o es tracta simplement d’una snap movie? De morbo, de sang i fetge dut a l’extrem…

Ningú no gosaria obrir un informatiu amb escenes de sexe explícit i si ho feren segur que difuminarien les evidències. I mostrar sexe explícit és pitjor que mostrar assassinats en directe? Jo tinc clar el que triaria si em donaren a elegir.

Etiquetes: Alejandro Amenábar, Nigèria, snap movie, Tele 5, Tesis

Era agost i tenia vacances quan vaig començar a llegir el nº 8 de La Lluna en un Cove i el vaig acabar diumenge passat. Vora sis mesos amb la revista a la tauleta de nit i jo mai no encontrava el moment per acabar-la. Total no són ni huitanta fulls, però des que va nàixer la xiqueta no encontre moment per llegir. A partir d’ara espere que la cosa comence a canviar, encara no m’atrevesc amb una novel·la però els números següents de la revista sí que tinc intenció d’anar llegint-los. Això sí, espere que siguen millors que aquest.

Aquest número m’ha paregut molt pobre. No ja sols perquè incloga els guanyadors del 5é Premi Llibresebrencs.org, que també. Un premi de joves autors d’un àmbit tan reduït és molt difícil que aporte obres de gran qualitat. És molt lloable la intenció però em sembla que aquesta revista no és el lloc on publicar els relats premiats en concursos d’aquesta mena.

I de la resta de contes, bé, caldrà seguir la costum i comentar-ne tres. Així que triaré Vora el riu de Jordi Montagut que, si més no, em fa volar la imaginació pensant en reencarnacions poètiques i espais idíl·lics.

Déu adorava fer rodar un calidoscopi, de Laia Cardona, té el seu allò. Un amor obsessiu, l’atracció per aquell àngel que només és la disfressa del dimoni en persona, i un déu que no ho sembla però que pareix que ho és o, al menys, aconsegueix ser-ho. Però la història em dóna la impressió que no acaba d’encaixar, no acaba d’encaixar al meu cap, em costa d’encontrar la coherència de tot plegat. Ja sabeu, només és l’opinió que no ha estat capaç de llegir aquesta revista en sis mesos…

I per finalitzar, una vegada més Liudòvic Mikhaïl, amb un relat ben dut però que el títol el malmet, Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill. Després de llegir el títol ja no queda lloc per a la sorpresa.

I ara supose que no caldrà esperar sis mesos més per al comentari del nº 9.

Etiquetes: Déu adorava fer rodar un calidoscopi, Jordi Montagut, la lluna en un cove, Laia Cardona, Liudovic Mikhaïl, llibresebrencs.org, Tallar un arbre cremar un llibre matar un fill, Vora el riu