O potser no…

Em note ofegat, però ja no sé si es culpa de la calor, dels nervis o d’algú que s’entesta en pensar que jo tinc la culpa del preu del petroli.

Calor en fa i molta, qui ho anava a dir fa un parell de setmanes (potser vint dies). Afortunadament encara ens queden els masets. Jo el tinc a Almassora i vos podeu riure de l’urbanització del Madrigal. El meu està en zona urbana, però d’urbana només té el nom i el impostos, els serveis i les obres d’urbanització potser els meus nets les veuran començar (acabar ja ho dubte).

Nervis tampoc me’n falten. Una setmana de vacances amb boda a dos mesos vista és un no parar. Això sí, està tot més o menys controlat, per a última hora espere que només quede el tema de les taules que també deu ser un mal de cap dels bons (no només has d’agrupar la gent per tipus de família i amics, sinó que també has de pensar en qui està renyit amb qui…).

I per acabar-ho d’adobar tenim al Trichet que no té altre pensament al cap que pujar els tipus d’interés. Se veu que no hi ha altra forma de baixar l’IPC. Petroli a més de 140 dólars, això es pot arreglar passant els interessos del 4 al 4,25?

Res, per a no ofegar-se l’única opció és nedar. Això farem.

Etiquetes: calor, Crisi, interessos, IPC, Trichet

Jo, que professe veneració per la democràcia, tinc un absolut respecte per la llibertat d’expressió. Per la llibertat d’expressió de tots, inclús d’aquells que no volen la democràcia i per tant no serien tan tolerants amb mi com jo amb ells. Dit açò també he de dir que no sóc de lluir banderes, ni tan sols la del Villarreal, i em considere nacionalista, això sí, molt tebi, d’aquells que molesten a tots.

No cal dir que m’agrada el futbol, però amb els anys em faig selecte. Abans era un consumidor compulsiu, ara quasi no veig futbol per televisió i cada vegada m’apassione menys, encara que qui em coneix sap que puc arribar a transformar-me en alguns partits. M’he declarat nacionalista, potser d’una forma exagerada, perquè no reclame independències ni crec ser superior a cap altra persona o nació. Tan sols vull que em respecten com sóc, que comprenguen la meua diferència i que em deixen exercir-la, que jo no sóc així per anar contra ningú, jo no tinc la culpa d’haver nascut valencià i de parlar una llengua diferent a la generalitzada arreu l’estat. El meu dret a ser diferent no és superior al dels altres a ser iguals, però tampoc inferior i menys a ma casa.

El meu estat és Espanya i per tant tinc dret a alegrar-me de les victòries de la sel·lecció. No penjar una bandera al balcó no vol dir que no me n’alegre i si la penjara crec que tan donaria que penjara la de l’estat, com l’oficial de la Comunitat (europea, valenciana o de veïns), o la quatribarrada. Em sent representat per totes per igual, vull dir, gens, perquè a mi no em representen els símbols per més colors cridaners que tinguen, i les banderes només són un troç de roba de coloraines. Tot i això les respecte com a símbols que pretenen ser integradors, sempre hi ha qui els necessita, com necessiten una monarquia simbòlica o un deu a qui venerar. Ja m’agradaria a mi ser així, pensar que hi ha algú que em protegeix i que si alguna vegada vol despatxar-me, tancar-me a la presó o matar-me, ho fa pel meu bé.

Tot i això, encara que ho tolere i no seria capaç de prohibir-ho, no puc entendre que fan els bous pintats damunt d’una bandera espanyola. Què representen? I menys puc entendre què fa una bandera preconstitucional penjada d’un balcó just a sobre de la delegació d’Hisenda a l’Avinguda de la Mediterrània. Quin sentit té? Integrador segur que no. Demostrar que són més espanyols? Espanyol se és o no se és, però és impossible ser molt o poc, altra cosa és sentir-se. És més espanyol qui està a favor d’un règim intolerant? Penjar una bandera preconstitucional no vol dir alegria per un equip de futbol, vol dir que no accepta que els demés expressem la nostra opinió diferent, ni tan sols que pensem diferent. En un règim com aquell desitjat per aquesta persona que jo tolere, jo tindria problemes inclús per escriure açò, per dir que respecte la seua opinió però que no la puc entendre.

Etiquetes: banderes, Espanya, futbol, Nacionalisme, Villarreal C.F.

Podria parlar dels tres jugadors del Villarreal que juguen amb la sel·lecció espanyola o dels tres gols que li ha fet Espanya a Russia. Però també podria parlar de les tres persones que hui pel matí treballaven amb mi i que per la vesprada ja no ho feien i que segurament ben poques ganes hauran tingut de futbol. Fa un parell de dies comentava que les bales passaven lluny i que les baixes no eren de la meua companyia, hui quan he volgut adonar-me’n tenia dos morts (es) al costat i al tercer (a) l’he vist caure als meus peus. És dur i injust, els depredadors sempre cacen els exemplars més joves o els més vells. A les empreses és just el mateix. Qui comença és qui més possibilitats té d’anar-se´n, no perquè treballe millor o pitjor sinó perquè és més barat.

A l’instant les llàgrimes es multiplicaven. A l’hora ja hi havia qui inclús reia. I tots, tots, estaven convençuts de que a partir d’ara els tocaria treballar més. I ho faran (farem) sense queixar-se ni reclamar hores extres no pagades.

Etiquetes: Crisi, Espanya, Russia, Villarreal C.F.

Em trobe estrany. Estic a poc menys d’una setmana d’agafar uns dies, només una setmana, de vacances, i em fa por. Em fa por la tornada perquè sé que vaig a encontrar-me una acumulació de feina que no me la vaig a acabar. Les necessite les vacances i sé que si no les agafe no vaig a sol·lucionar res, com a molt posposaré el problema. Hui he regalat hora i mitja a l’empresa i no he fet res del que tenia pensat fer en eixe temps. Les suposades ajudes em lleven més temps que me’n donen i queden tres dies, només tres dies. Després ve el pitjor moment per mi per agafar vacances, l’inici de mes, i més tenint en compte que qui m’ha de substituir practicament no coneix la feina, i qui la coneix té massa feina per substituir-me. Que siga el que deu vulga perquè l’altra opció es voluntariament plantar-me al mes d’octubre amb les vacances sense encetar, i això sí que no. Respirem fons i a veure què passa, per on rebenta…

Perquè pareix que tot està a punt de rebentar. Sé d’un parell de taulelleres de les més importants que han presentat expedients de regulació d’ocupació que afecten a més de cent treballadors. Cal alleugerar pes, de moment les bales passen llunyanes i els soldats morts no són de la nostra companyia però estem a punt d’entrar a primera línia de batalla. Resignació, potser la mort siga alliberadora.

I és que m’he alliberat d’alguna cosa que no em feia gaudir del joc de la sel·lecció. Potser m’hauré tornat nacionalista espanyol com tots els que se consideren no nacionalistes? Mira que contra Itàlia vaig fer força i tot i vaig pegar un mig crit ofegat quan van marcar l’últim penal. No he arribat als extrems de quan era més jove amb els gols de Maceda a Alemanya o Señor a Malta, però ja feia temps que no em passava. Igual té part de culpa un brasiler morenet que pareix que no és tant espanyol com els que escriuen als diaris i per això havia de deixar el seu lloc als que demostraren ser “cristianos viejos”. Potser. I potser em faig major (sense potser) i ja res no em pilla de nou i em reserve les emocions només per a les grans ocasions. I enguany toca Champions.

Etiquetes: Alemanya, Antonio Maceda, Champions, Crisi, Itàlia, Juan Señor, Malta, Marcos Senna, Nacionalisme, taulelleres

Títol: Què farem, què direm?
Autor: Pep Coll (1949)
Any: 1991
Idioma original: Català

Editorial: Cruïlla
Col·lecció: Gran Angular
Any de l’edició: 1992
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 84-7629-604-5

No coneixia res de Pep Coll quan vaig comprar el llibre, realment ara no recorde el motiu de la compra més enllà de que m’havia quedat sense llibres per llegir en català. Supose que m’atraruria l’argument llegit a algun lloc o simplement veure de descobrir autors nous.

Es tracta d’una novel·la infantil-juvenil i supose que l’hauria de jutjar tenint en compte això. És clar que si et dirigeixes a un públic de dotze, tretze anys no pots utilitzar l’estil d’un Saramago, però, sincerament, és que la qualitat literària de l’obra és mínima (al meu parer, clar). La novel·la em semba poc treballada, em pareix que es pot millorar molt tornant-la a llegir un parell de vegades i reescrivint el que faça falta abans de decidir-se a publicar-la, o potser és tot el que pot donar-nos Pep Coll, no ho sé, no he llegit res més seu. No obstant li van donar un premi, el Gran Angular que no sé quin prestigi tindrà però a mi em sonava el nom.

El que més em desagrada de tot és el to moralista-educador que pren en certes ocasions. És una cosa que no puc suportar, la moralina mesclada en la literatura. Pep Coll ha fet que la narradora de la història siga la protagonista, una xiqueta de tretze anys, però si la narradora és una xiqueta de tretze anys ho ha de ser amb totes les conseqüències, si el narrador és un personatge és un personatge, i ha de tenir la seua personalitat pròpia i no parèixer un ninot de ventriloc que només mou la boca però la veu és la de l’autor.

En definitiva, anem un poc a l’argument. La història gira al voltant d’un mite dels pirineus, els minairons, Es tracta d’uns éssers minúsculs que viuen dins d’un canut d’agulles i que fan tot el que els mana el posseidor del canut. Doncs la protagonista es fa amb el canut dels minairons, i… ja podeu imaginar.

Si teniu poc més de deu anys potser vos agradarà, i si en teniu més igual vos agrada també. Com diu el títol del bloc “no creguet tot el que vos diguen, ni tan sols açò…”. O potser no…

Etiquetes: Gran Angular, José Saramago, minairons, Pep Coll, Què farem què direm?

Títol: Pedro Páramo y El Llano en LLamas
Autor: Juan Rulfo (1917-1986)
Any: 1955
Idioma original: Castellà

Editorial: Planeta
Col·lecció: Popular
Any de l’edició: 1985
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 84-320-2118-0

En poc de temps he llegit practicament l’obra completa de Juan Rulfo. A poc seguidors de la literatura castellana que sigueu coneixereu que Pedro Páramo és l’única novel·la publicada per Juan Rulfo. Tot i això ha estat catalogada per molts com una de les millors expressions d’aquesta literatura. Dura, va ser l’apel·latiu que vaig escoltar a Almudena Grandes quan la recomanava en un espai literari de la cadena Ser farà, crec, més de dos anys. I efectivament ho és. Si teniu tendència a les depressions més val que vos estalvieu llegir-la.

Els protagonistes de Pedro Páramo són els morts.  Però no els morts com a records que tenen els vius, no. Els morts en tota la seua cruesa, que es mesclen amb els vius i que fan que el llindar entre la vida i la mort siga molt estret (potser no ho és?). Un fill de Pedro Páramo va a buscar-lo després de la mort de sa mare. Comala és un poble mort, no desert, desert no ho és, mort. Els morts van teixint la història de Pedro Páramo, poc a poc, una puntada ací una puntada allà, fins que el fill, que pareixia que era el protagonista mor i encara que aguanta un poc més en la història des de la seua tomba, es dilueix en l’interior de la novel·la.

Dura, crua i breu. Excel·lent. Ni un gram de palla. Tot és magre. Com les grans obres mestres, l’obrigues per la pàgina que vulgues i agafes la línia que agafes encontres una frase que et fa reflexionar. Provem si és veritat:

-¿Qué es lo que quiere que le mire?

-¿No me ve el pecado? ¿No ve esas manchas moradas como de jiote que me llenan de arriba abajo? Y eso es sólo por fuera: por dentro estoy hecha un mar de lodo.

Les imatges es succeeixen sense fre, la següent més expressiva que la primera i l’anterior encara més que la darrera. Uns personatges, eixuts com la terra on habiten, no tenen lloc en el seu cos per a sentiments. Pedro Páramo és la llavor de la mort i al final acaba germinant en ell mateix.

El Llano en Llamas és un recull de contes. Al meu parer no arriben a abastir la qualitat de Pedro Páramo però també són un gran reflex d’una societat que sobreviu al desert mexicà, en una terra inhòspita. Els homicidis són una cosa comuna arreu de tots els relats i en molts casos són narrats pels seus autors com una cosa normal, havia de passar, era inevitable. És el que hi ha, ells no són responsables, ho és la terra on els ha tocat viure.

Animeu-vos. Mereix la pena. Pedro Páramo són poc més de cent pàgines en una edició de butxaca, l’esforç no és massa gran. Ara, potser jo vos recomanaria començar llegint El Llano en Llamas i si li agafeu el gustet no ho dubteu, continueu amb Pedro Páramo.

Etiquetes: Almudena Grandes, El Llano en LLamas, Juan Rulfo, Pedro Páramo, Ser

Feia temps que volíem anar a Madrid amb un propòsit ben clar, visitar el Museu del Prado. Jo vaig anar fa un temps aprofitant un partit del Villarreal contra el Madrid que va caure en Pasqua i se’m van quedar algunes sales per veure. La meua novia també havia estat però no va poder dedicar-li més d’hora i mitja, un temps molt insuficient. Així que aprofitant un divendres que podíem agafar lliure els dos vam decidir fer una escapadeta.

El medi de transport ni me’l vaig plantejar, no se’m passa pel cap anar a Madrid en cotxe així que vaig buscar bitllets de tren. La sorpresa va ser molt grata, si compres per Internet amb temps el tren pot resultar molt econòmic. A nosaltres ens va costar poc més de huitanta euros els dos anar i tornar, i encara es pot aconseguir més barat. També vaig comprar anticipadament les entrades al Prado per evitar cues. El cas de les entrades és curiós, són més cares si les compres anticipades i val el mateix si compres l’entrada general que si compres l’entrada per a exposicions temporals que inclou també visita a l’exposició permanent. Quan vam anar l’exposició temporal era de Goya i era pecat no anar a veure-la. Però… em vaig equivocar i vaig agafar entrades només per a l’exposició permanent. Vaig cridar immediatament per veure si ho podia sol·lucionar, total el preu era el mateix. Doncs no va haver manera, no me les van canviar. L’opció era anar a partir de les sis que l’entrada era debades.

Una vegada allí divendres per la vesprada, les entrades eren per dissabte, vam decidir gastar-nos uns pocs més diners i entrar amb temps el mateix divendres a veure l’exposició de Goya. No ens vam penedir. Només amb l’exposició de Goya vam dedicar un poc més de quatre hores. Després d’això només quedava anar a l’hostal (del que ja vaig parlar fa uns dies) i descansar.

Al matí següent vam tornar. Van ser quatre hores més aquesta vegada dedicada al renaixement (escola francesa, escola italiana i pintors holandesos i flamencs), i com no, Velázquez. Et podries quedar hores mirant els quadres de Velázquez. Per finalitzar detingudament Murillo i de passada el que vam poder d’escola espanyola i un poc de segle XV perquè ja es feia temps de dinar.

La vesprada la vam dedicar a caminar pel Retiro. Això sí que és un parc. Vam rodar tot el perímetre i el vam creuar pel mig. A la nit no em sentia els peus. Vam veure el llac de les barquetes que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, el nou bosc de xiprers en homenatge a les víctimes del 11M, i ens va deixar meravellats el Palacio de Cristal.

Al Retiro, amés estava la fira del llibre, però a l’hora que vam anar estaven totes les casetes tancades (més de tres-centes), no vam tenir sort. I ja, passant per Cibeles i per Neptuno, a descansar perquè ja no ens sentíem els peus

I diumenge pel matí, plaça major, palau reial i dinar i cap a casa. Un cap de setmana intens però ben aprofitat, i amb anècdotes com l’hostal i la xinesa que recordarem sempre.

Punxeu ací si voleu veure totes les fotos del viatge

Etiquetes: Goya, Madrid, Museo del Prado, Retiro, Velázquez

Com molts treballe en una empresa taulellera. Hui m’he despertat amb la notícia de que s’havia desconvocat la vaga que estava programada per dilluns vinent. Vaga de la qual no he tingut més notícia que per la premsa. No conec com estarà el món sindical en altres empreses del sector però sí en la meua. Jo treballe ja deu anys en la mateixa empresa, i no ho recorde ben bé però crec que en aquest temps han hagut tres eleccions sindicals. Jo no he votat en cap d’elles per una simple raó, ningú no ha vingut a demanar-me el vot ni a explicar-me què anava a fer si resultava elegit. Potser jo sóc dels que puc alçar el dit, qui no ha sentit d’empreses que li diuen al treballador a qui ha de votar (o directament li donen el sobre amb la papereta)? No he tingut mai cap problema per no anar a votar, ningú no m’ha dit res, ni cap alt directiu m’ha “animat” a fer-ho (cosa que sé que li ha passat a algun company).

Tornant a la vaga ha suposat llevar-me un pes de damunt l’anunci de la desconvocatòria. Perquè fer vaga en la meua empresa suposa entrar abans de l’hora habitual per camins que donen al magatzem, deixar el cotxe fora de la vista, no poder eixir a dinar i anar-te’n a casa més tard del que és normal. Això sí, les hores extres les paguen al mateix preu que la resta de dies, a 0 euros. Perquè jo treballe en l’administració d’una empresa ceràmica i tenen per costum no pagar hores, cosa que sembla ser pràctica habitual en l’administració de les empreses (al menys les d’aquesta zona).

Clar, també pots fer vaga, ningú no t’ho pot impedir. Però com segurament seràs l’únic que farà vaga en tota l’empresa i cap dels teus companys et recolzarà és molt probable que els teus dies a l’empresa estiguen comptats. Encara que potser que si no fas vaga també, perquè és evident que el sector no va bé. No es pot negar, les empreses més importants estan tancant forns i tirant gent al carrer. Es parla de reestructuració? Doncs jo ja fa un temps que estic vivint-la. Reestructuració vol dir estalviar per on siga, unificar les administracions dels grups, eliminar centres de producció llunyans, unificar compres, mirar la rendibilitat i desfer-se de l’excés d’equipatge. Si la feina la pot fer una persona, encara que haja d’estar un parell d’hores més cada dia (com no les paguen…) no cal tenir-ne dues. A nosaltres ens ho han dit clar, és més important l’empresa que la gent que se’n va al carrer (que pregunten als que se’n van al carrer el que els importa la salvació de l’empresa), els canvis van a afectar a tots i no es garanteix que no es vaja a despatxar gent. Així que si últimament no t’han canviat de lloc de treball, no estigues molt tranquil, i si t’han canviat tampoc.

Com podeu imaginar l’ambient de treball no és l’ideal. Davant aquesta situació es plantegen dues alternatives, treballar com un boig i sense discutir res pensant que així no seràs tu el que sobrarà, o pensar que no val la pena esforçar-se més del que és normal perquè al final de la jugada l’agraïment siga que et criden al despatx del cap de personal i no per a anunciar-te un augment de sou precisament (que per cert molts el tenen congelat encara que el conveni diga que ha de pujar tant i quant).

A mi personalment motivació me’n falta. A voltes pense si no serà una estratègia de l’empresa desmotivar al personal per veure si algú se’n va de forma voluntària i així estalviar-se indemnitzacions.

Afortunadament en aquesta vida tot passa i tot torna, o potser no…

Etiquetes: ceràmica, vaga

La xinesa ens esperava al capdamunt del muntacàrregues, on tot just si cabíem les maletes i nosaltres. Vam haver de trucar dues vegades perquè ens obrira. A la dreta la seua habitació-cuina, desendreçada. A l’esquerra un pati de llums on romanien estesos els llençols tapats per un plàstic per protegir-los de la pluja. Una xica jove ens espera al saló presidit per una televisió LCD de moltes polzades, pareix que ve a rebre’ns i ens encomanem a ella, però el seu propòsit només és demanar sabó a la xinesa. Sé tienen reserva, chief no dejó lista reserva, yo llamo chief. Va ser la vegada que més propers vam estar de l’encarregat, propietari o el que fora, només ens separava un aparell de telèfon pel qual parlava aquella dona menuda, per mi xinesa però que després vam acordar que era de procedència indefinida.

L’habitació número 1 no devia el seu nom a la categoria sinó a la seua posició, la primera junt a la recepció. Recepció on no ens van rebre ni ens van acomiadar perquè amb maletes només podies pujar i baixar pel muntacàrregues que et conduïa a la porta del darrera. Res a veure amb les fotos, l’habitació pintada amb tons pastel, espaiosa i grans finestrals si de veres existia no era la nostra. Ens havíem de conformar amb unes parets color rosa xiclet (o color puticlub com ella va dir), una finestra que abans hauria estat un balconet i un minúscul bany que de cap de les maneres havia estat reformat feia no arribava a quatre mesos com prometia la publicitat.

El llit moll i de les mides mínimes reglamentàries per a ser considerat de matrimoni va servir per a intentar dormir mentre escoltàvem les entrades i eixides dels hostes, les sirenes de les ambulàncies que corrien per la Gran Via i el telèfon que sonava junt a l’ordinador i la impressora d’aquella recepció òrfena que és de suposar que el chief utilitzaria si alguna vegada s’arrimava per allí i que nosaltres fèiem servir de trànsit cap a Madrid mentre la xinesa des d’una butaca front la gegantina televisió no contestava les nostres salutacions. La segona nit el cansament va esmorteir els sons.

Etiquetes: Madrid

Això és la constant de la meua boda. Partim de la base de que ja no som uns xiquets, jo moltes vegades dic que nosaltres ja no tindrem fills sinó que directament tindrem nets. Però des que vam decidir que volíem donar el pas (bé, això feia temps que ho teníem clar, més bé vam decidir la data) pas que donem pas que obtenim el mateix comentari, fareu tard, no vos encanteu, ja no encontrareu res… Quan vam dir la data i que anàvem a buscar església i local per a la celebració, ui… això s’ha de mirar amb més d’un any, ho tindreu difícil. En pocs dies teníem data, església confirmada i restaurant reservat. Vam haver d’avançar una setmana del que en un principi teníem previst però això és tot. Després els vestits… ja els teniu mirats? No, ja anirem… No vos encanteu, eh, que això s’ha de mirar amb temps… Per fi ens decidim, tant a mi com a ella (no, no vam anar junts, cadascú pel seu costat, no cal trencar tradicions) només entrar a la botiga ens diuen el mateix… un poc tard… jo en quinze minuts vaig estar arreglat, ella fiquem que una horeta… El capellà també l’havíem de buscar, en teníem un pensat i quan vam parlar amb ell també ens va dir que era tard que tenia dos compromisos el mateix dia… dos dies després ja teníem capellà… Ara hi ha un amic que cada vegada que ens veu ens pregunta per les invitacions… no tindreu temps de repartir-les (això fa quasi un més)… I per no parlar de les obres de la casa, mireu açò, mireu allò,… Si el principal ja ho tenim tot, les ganes de casar-nos, que ara pareix que u no es pot casar si no té fins el més mínim detall. Fa uns anys, no molts, una amiga de la meua novia es casava i un parell de setmanes abans estava tota nerviosa perquè no tenia la tele i els pomets d’unes portes…, em pareix que tampoc és això. Uns amics (amics en aquells temps, o potser només coneguts) quan es van casar tenien fins i tot el raspall de dents del xiquet, del futur xiquet que no estava ni en projecte. Ara ja estan separats, això sí, el xiquet el tenen, el raspall supose que ja no.

Mentre no fem tard el dia de la boda… o, al menys, no massa tard…

Etiquetes: boda