AVE

. El món s’acaba, no sabem quan ens arribarà l’ a Castelló. Ja no podrem anar… on, no podrem anar? Fins ara per anar a , que és, supose, per l’únic lloc que jo l’utilitzaria, he agafat sempre l’Alaris. Si reserves amb temps pots encontrar molt bones tarifes, et deixa al centre de i t’estalvies d’agafar cotxe. L’Alaris el pots agafar de Castelló però jo sempre l’he agafat a València, hi ha molta més disponibilitat d’horaris i tenim una xarxa de rodalies molt bona. Supose que amb l’ succeiria el mateix, acabaria agafant-lo a València.

Per què s’ha d’aturar l’ a totes les capitals de província? No entenc l’obsessió. Jo el que vull és que arribe a València i que s’obriga d’una vegada per totes el corredor mediterrani, no necessite una estació de l’ a Castelló. Quan podrem anar de València a París amb alta velocitat, o a Roma. Vull estar comunicat amb Europa!!!

Per favor, tots els esforços reivindicatius a ampliar les rodalies fins Vinaròs. És mil vegades més necessari això que no una estació de l’ a Castelló.

Entrades relacionades:

Publicat dins de Pensaments | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Montanejos

He anat ja moltes vegades a Montanejos, unes per fer senderisme, altres només per passar el dia. Evidentment enguany, amb Paula, tocava només passar el dia. Però vam triar el pitjor dia de l’any per anar-hi. Buscàvem passar un dia fresquets al costat del riu i ens vam encontrar amb una ponentada que ni a l’ombra es podia estar.

Vam passejar un poc pel poble, granissat i gelat inclosos, vam comprar una piloteta per Paula, igual ix futbolista (potser el futbol femení dona diners quan siga gran), vam comprar un setrill de ceràmica, feia temps que n’anàvem buscant un, i ens vam dirigir a dinar al mateix lloc on solem anar sempre.

O potser on solíem perquè vam eixir decebuts. Ens va semblar car 57 euros per a dues persones per només menjar un assortiment d’ibèrics i unes xulletes de corder, amb cervesa, gasosa, aigua, només un postre, un tallat i un te de sobre. A mi que em cobren 12 euros per cap per les xulletes a la brasa no em sembla malament, no estava massa ben fet però va car, tots ho sabem. Que em cobren 12 euros per l’assortiment d’ibèrics bé, estava bo. Però que em cobren 3 euros en concepte de pa amb tomaca, que només era un recipient amb tomaca ratllada i un altre amb all-i-oli (molt probablement de pot) i a part em cobren 1 euro per un pa ressec, que em cobren 2,50 per una ampolla de litre d’aigua, que em cobren 6 euros per una gerra de cervesa i 1,50 per la gasosa, i que em cobren 3 euros per un tallat i un te de sobre, em sembla un robatori.

No cal calfar-se el cap, vam menjar mitjanament bé i si una cosa no vam passar és fam, i amés la xiqueta va adormir-se mentre dinàvem (ella havia dinat abans, el seu dinar el dúiem fet de casa). I tot seguit ens vam dirigir al riu, eren poc més de les 3 de la tarda. Feia més que calor, la passejada se’ns va fer llarga. Al riu hi havia molta gent. Vam estendre les tovalles en una ombra i vam entrar al riu un poc més avall de la Fuente de baños perquè allí feia moooolt de sol. El bany va estar curt, jo sóc molt covard i vaig encontrar l’aigua freda, la xiqueta també. L’ombra es movia i nosaltres amb ella fis que vam encontrar-ne una que s’estava quieta. Paula es menjava les pedres, vam haver de llevar-li’n unes quantes de la boca, i tot el que encontrava per terra. I quan ja començava a fer bon estar era hora de tornar a casa.

Ja em coneixeu. Els meus escrits sempre semblen catastròfics però no va estar tan malament. Només per les fotos que li vam fer a la xiqueta ja va valer la pena.

Enguany és difícil fer viatges de més d’un dia però l’any que ve alguna escapadeta hem de fer. L’hem de fer…

Entrades relacionades:

  • No s'han trobat entrades relacionades
Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a | Envia un comentari

Todocoleccion.net

Ja sabeu que sóc usuari d’ebay. He comprat entre altres coses moltes edicions de Platero y yo he venut menys, encara que una vegada la sorpresa va ser gran perquè no esperava guanyar el que vaig guanyar.

La setmana passada la meua filla va perdre un osset Mimosín que era de la meua neboda. La responsabilitat és dels pares perquè ella encara no té el any, així que vam intentar reparar el fet. Vam buscar l’os per Internet i el vam encontrar en una pàgina similar a l’ebay que es diu todocolección. Era massa car però vam comprar-en un altre, també Mimosín, més barat i ja veurem si colarà. Però em va agradar la web i amés hi ha moltes coses. Sembla que els venedors la prefereixen. Ja he comprat dos edicions de Platero y yo que no tenia i segur que en cauran més.

Entrades relacionades:

Publicat dins de Curiositats | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Difícil d’entendre

Enguany, malauradament, he viscut certes experiències amb la sanitat pública, que em costen d’entendre. No tinc cap queixa del tracte rebut per part dels professionals però…

No puc entendre que una persona amb metàstasi, que no pot menjar per una oclusió al duodè i que ha de ser traslladat de La Plana a l’Hospital Provincial, tarden una setmana en traslladar-lo. No entenc que aquesta mateixa persona una vegada al Provincial i després de decidir que és necessària una intervenció quirúrgica (passats ja uns dies des del trasllat), aquesta es programe per deu dies després. No puc entendre que veient aquesta persona bé per superar la intervenció s’arribe a un punt en què es fa impossible perquè està massa dèbil per superar-la. No puc entendre que una persona mora després de quasi tres mesos ingressada sense rebre cap tractament. Han passat ja més de dos mesos i continue sense poder entendre-ho.

I ara no puc entendre que una persona diagnosticada de càncer de pit se sotmeta a una intervenció quirúrgica i que després l’oncòleg li diga que el protocol marca una intervenció més amplia i que ha de tornar a passar per quiròfan.  No coneix el cirurgià el protocol? No hi ha coordinació entre cirurgià i oncòleg?

Tot açò em supera. Potser hi haurà una explicació però dubte que em puga convèncer…

Entrades relacionades:

Publicat dins de Pensaments | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

La Lluna en un Cove nº13, gener 2010

Algun dia hauré de dir alguna cosa de la novel·la  que ens ofereixen per capítols, però no trobe el moment. El dia que ho faça podeu donar per suposat que els relats publicats m’han semblat dolents. No és el cas del número de gener on he trobat un nivell notable i deixaré les seccions fixes per un altre moment.

Cita per a sopar, de Pere Màrtir Anton. Com altres vegades només una escena, truquen al timbre, una conversa, un adéu per sempre, i una taula parada per fer veure… L’acció només és una fulla que cau en una bassa d’aigua mansa, unes poques ones i torna la calma, la reflexió…

L’espera, de José Payà. Misteri. Un home espera notícies sobre el part de la seua dona. Una habitació és i no és. Dubtes. Què passa? El temps. L’espera es fa llarga i… No és.

Potser em recorda, indirectament, massa a certes llegendes populars. Misteri.

Álbum de família i altres colps amagats, de Josep Sanchis. Complicat però saborós. L’he hagut de rellegir per poder entendre’l i encara se m’han escapat coses, segur. Fotografies, que passen, una rere l’altra i records que corren. Referències molt locals i és difícil encontrar el lligam però la plasticitat de les imatges és gran, no val mirar-les de passada.

Ara, si em coneixeu ja sabeiu que m’avorreix , és la paraula?, la militància amb paraules grosses. Tanta literatura plena de guerra, de dictadors sanguinaris… Jo, ja ho sé, potser altres comencen a oblidar-se, jo no, però no passarem fulla ja? Ah, passar fulla no vol dir negació, que perillosament va estilant-se cada vegada més.

Entrades relacionades:

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

La Lluna en un Cove nº12, desembre 2009

Últim número de la segona temporada. També tinc a casa la tercera i ara m’estic pensant si subscriurem a la quarta. Un ho faré val més que infinits no ho faré. Ara no ho sé, si un dia ho faig és absurd el penediment posterior.

Per cert canvi de diseny de portada. Més color. No sé. Jo mire la portada del 11 i la compare amb el 12 i el que recorde dels posteriors i… Potser no calia.

Un parell de relats se’m queden fora. Les manies no les curen els metges i com ja he agafat la dinàmica de només comentar-ne tres, donc no m’abelleix ara canviar. Un parell se’m queden fora i un altre parell els faria jo fora, però ja està bé així.

El pou, de Ramon Pros. Un poc de misteri, crims, passions no va mal de tant en tant. En la ficció, és clar. I mira Ramon Pros em fa comentar un relat dels que no solen entrar en la meua sel·lecció. Alguna cosa tindrà. Banyes, matrimonis que ja només els queda el nom però que una part prefereix acabar-lo amb un crim que només acabar-lo. Però no existeix el crime perfecte, o, al menys, això ens agrada pensar.

. El Festí de Babette, per . Torne a donar entrada a l’Anna Maria. Aquesta vegada sí que m’agradaria veure la pel·lícula. Un film d’aquells que et donen ganes de viure, pel que ens conta. Amistat, altra volta, desprendiment i menjar. L’alegria triomfant sobre les vides amargades, auto-amargades (quines ganes, i d’aquestos hi ha molts). Què anem a fer… Molta gent s’entesta en viure amargat, serà precís…

L’altra cara de la lluna. Erzsébet Bàthory: l’obsessió per la bellesa a qualsevol preu, per . Aquesta secció em sol deixar un tant fred i moltes vegades la trobe poc lligada. Però sempre hi ha una excepció. Aquesta vegada m’ha atret la història d’aquesta bellísima persona (perdoneu el dolent joc de paraules). Una aristòcrata que pretén conservar la seua bellesa banyant-se amb sang de joves femelles verges. Fastigosos crims amagats durant molt de temps i quan es descobreixen creen un mite. Transilvània, edat mitjana, sembla que no era el millor lloc per viure…

Entrades relacionades:

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

La Lluna en un Cove nº11, novembre 2009

Molt de temps aparcat el comentari, aquestes coses s’han de fer en calent que després costen més, però no manem sobre les circumstàncies, sí sobre el temps lliure però hi ha vegades que cal dedicar-lo a dormir…

Temps d’armes als ulls d’un innocent, de Jordi Cardona. Fa unes setmanes em vaig encontrar la meua veïna Maruja quan venia de comprar el pa. Ja sabeu que és difícil encontrar un lloc on facen el pa bo i va ser per ahí per on va començar la conversa. En sa casa, de xiqueta, tenien forn de pa, i de xiqueta era el temps de la guerra. Son pare el va matar una bomba al poble, un germà el van matar al front i l’altre es va consumir en un camp de concentració. La conversa va acabar amb un ‘dóna igual rojos que negres’.

Jordi Cardona ens conta la guerra des de la visió d’un infant. Natural, innocent. Jocs perillosos i reals, com la mort. Sense volta enrere. És difícil ser xiquet en una guerra. En aquest cas també dóna igual rojos que negres, com deia Maruja, tots són els dolents. En la guerra tots són els dolents.

. Dersu Uzala, per . Comentari d’un comentari és el que vaig a fer. Dersu Uzala és una pel·lícula de Kurosawa. Una pel·lícula que no he vist i que per tant no puc comentar. ens fa una crítica. Després de llegir-la jo no sé si m’agradaria veure-la, ni sé si la viuria tan intensament com ella sembla que ho va fer. Així que em quede amb la seua crítica, amb la seua visió. Amb l’amistat, perdó, amb majúscules, Amistat, entre un capità rus i un caçador mongol, allà per primeries del segle XX. Un paisatge fascinant però al que a mi em fa mandra apropar-me.

Els cinc còdols, de Xavier Serra. Potser travessa camins massa comuns, potser el relat no està massa polit, segurament jo l’hagués escrit d’altra manera, més, no sé, eteri (qui sóc jo…). Però tinc debilitat pels relats breus, molt breus però que em fan pensar, o, més que pensar, imaginar. Cal més? Uns còdols agafats d’una platja fa quinze anys, un moment, un record, i ara un altre moment. Això és tot.

Entrades relacionades:

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

Els meus llibres XXXIII: Los Santos Inocentes

Títol: Los Santos Inocentes
Autor: Miguel Delibes (1920-2010)
Any: 1981
Idioma original: Castellà

Editorial: Editorial Planeta
Col·lecció: Austral (659)
Any de l’edició: 2010
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 978-84-08-09421-0

Encara que tinc viva la imatge de Paco Rabal cridant Milana bonita, no he vist mai la pel·lícula. Potser ara és el moment.

Un cap de setmana fora de casa dóna per a molt i més si Paula acaba el dia cansada i gitant-se tard. Si a casa no es desperta més de les huit, aquest cap de setmana ens ha donat treva fins passades les deu. Temps suficient per llegir-me la novel.la en poc més de dues sessions.

No és una novel·la llarga. Aquesta edició, de fulls amb contingut no en tindrà més de cent seixanta i amb lletra gran. En un primer moment em va sorprendre. No recorde haver llegit res de Delibes amb aquesta estructura. Són només sis capítols (llibres) i en cadascun d’ells només podem trobar un punt, el final. Les frases estan separades totes per comes, cosa que m’ha fet recordar Saramago. Això provoca un ritme de lectura de vertigen i permet mesclar la veu del narrador amb la dels personatges. Si no esteu avesats potser vos perdreu un tant, però paga la pena fer l’esforç.

Per mi el millor de l’obra el podem trobar a l’inici. És on ens presenta el personatge amb més força, Azarias. Un home amb retard intel·lectual que serveix per al senyoret de La Jara però que igual se’n va a casa de la seua germana que se’n torna al cortijo del senyoret. La seua gran passió és cuidar aus, primer un enorme mussol i al final del llibre una gralla. Per ell, ambdós, com la resta d’aus són milanas, Milana bonita.

La història transcorre als anys quaranta en una zona rural on els senyorets són més que patrons amos. Els servents són poc més que esclaus. Regula, la germana de Azarías, i Paco, el Bajo, són un matrimoni que viuen amb resignació el paper que els ha tocat en sort i que no gosen enfrontar-se als desitjos capriciosos del senyoret. Són tractats com simples eines de feina a disposició en qualsevol moment del dia. Els senyorets no tenen cap interés pels problemes personals del matrimoni. Quatre fills, una amb paràlisi cerebral, l’oncle Azarias també al seu càrrec amb greus problemes mentals…

Però la nova generació ja no és igual, ni per part dels senyorets; Míriam, la filla és l’única que demostra cert interés per la vida dels servents; ni per part dels treballadors, Quirce, el fill segon de Paco i Régula mostra el seu orgull, continua servent però es mostra distant amb els amos, i Nieves la filla menuda se n’adona de la degradació moral del senyoret i fins i tot s’atreveix a demanar la primera comunió, cosa vedada per a ells perquè no són considerats persones.

Un retrat d’un model social en decadència amb la pinzellada fina i expressiva de Delibes.

Entrades relacionades:

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Els meus llibres XXXII: Invisible

Títol: ()
Autor: Paul Auster (1947)
Any: 2009
Idioma original: Anglès

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí (626)
Any de l’edició: 2009
Idioma de l’edició: Català
Traductor:
ISBN: 978-84-297-6363-8

M’ha decebut? En ocasions he tingut aqueixa sensació, però com podria gosar dir això si quasi he devorat el llibre? Devorar en un sentit ampli i tenint el compte el ritme meu de lectura dels últims temps. Però en alguns moments Auster es diluïa i donava la impressió que volia treure el cap una novel·la d’espies. No m’interessa gens Rudolf Born encara que Auster li dóna una gran importància.

O potser no l’he entesa? No acabe de comprendre el final, inclús trobe prescindible l’última part. Tampoc alguns finals d’obres de Saramago els he acabat d’entendre. Segurament serà culpa meua, la falt de coneixement de certes referències. Tampoc Adam Walker, el protagonista d’, no entenia Licòfron perquè li mancava el coneixement de la mitologia grega.

No m’interessa Born. No m’interessa saber si és un espia, un doble  espia o només una persona dolenta. Segurament el meu pensament seria un altre si el Rudolf Born actuara perquè sí, sense cap motiu que l’empente. Però sí que m’interessa Walker, el jove que de sobte troba algú que sense motiu aparent vol ficar-lo al front d’una revista literària, el jove que es sent atret per la seua germana, el jove que fuig a França per fugir o potser per retrobar. Per fugir d’un amor incestuós, per retrobar un amor boig, impossible, per retrobar l’home que el pot fer afonar-se per sempre.

M’interessa molt Margot, per mi el personatge més austerià de tots. La dona insegura que cau al costat d’un home violent que dóna la impressió de seguretat, que s’enamora d’un jove deu anys menor que ella i que viu amb ell una setmana apassionada, que se’n torna sola a París on viu en una cel·la quasi monàstica al costat del luxós pis dels seus pares rics, que no s’ho pensa en llançar-se als braços del jove que torna dubtant a retrobar-se amb ella, somiadora, amant del sexe i de la cuina. Una dona sense futur, només amb present.

I m’agrada Cecile, però la Cecile de dihuit anys, erudita i immadura.

Potser alguna cosa sí que entenc. Una novel·la on els personatges, com en la imatge final, encara que són lliures fan vida d’esclaus. No és això també la vida de la majoria de nosaltres?

Entrades relacionades:

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

25 anys

No, no vaig a parlar de futbol ni de pops. Jo també vaig patir anit, també he vist el bes de Sara i Iker, i també estic veient ara les celebracions. Però jo a la meua…

Fa aproximadament un any un ex-company de l’escola em va comentar que s’estava preparant un sopar per celebrar el 25é de la nostra graduació. Ahí va quedar la cosa, no vaig saber més fins farà un parell de setmanes quan un amic que conserve d’aquelles èpoques em va cridar per confirmar-me dia i hora i fa una setmana em va cridar, disculpant-se per haver tardat tant (ell sap que no calien disculpes) qui realment estava encarregat d’avisar-me. Als dos els vaig dir el mateix, si no passa res hi seré.

Vam començar per una visita a l’escola, un retorn al passat. Tot estava igual. Quan vam entrar a la classe de segon pareixia que anava a aparèixer en qualsevol moment don Amadeo. Però no podia ser, ell és un dels nostres antics professors que ja no tornarà mai més a xafar aquelles classes. Tot sumava vint-i-cinc anys als que ja tenia que nosaltres corríem, renyíem, ploràvem, jugàvem. Les portes, els taulellets, els urinaris, les taules. El menjador, on jo no vaig aguantar ni mig any, amb els mateixos quadres fets per anteriors a les nostres promocions. El telèfon al mateix lloc on jo cridava perquè ma mare vinguera a arreplegar-me quan no tocava. Només uns xicotets canvis obligats per les noves lleis educatives, els mínims possibles.

Una cosa sí ha canviat. El pati, l’enorme pati que ha estat mutilat per culpa del gran poder, del futbol, que ha convertit aquell camp de terra on nosaltres jugàvem amb bales, amb descaragoladors, amb balons, o on simplement ens perseguíem i suàvem en la mitja hora d’esbarjo acabat d’empassar l’entrepà o amb aquest a la mà, en un aparcament. Supose que ara els xiquets no tindran permès dur descaragoladors però si ho poguessen fer no tindrien on clavar-los.

Ens vam fer fotos al claustre on sempre ens fèiem les fotos, contra la paret del pati on sempre ens fèiem les fotos. I vam recordar el professors. Professors d’una altra època que pegaven amb una vara de fusta a la mà dels xiquets de sis anys que no es portaven bé o que no s’havien aprés la lliçó, que estiraven els cabells del clatell o que estiraven orelles. Vam recordar llegendes negres d’aquell professor que va ajudar a que jo em posara en mans de psicòlegs quan encara no tenia ni deu anys. Professor que enviaven els al bar a comprar-los l’entrepà de l’esmorzar, que fumaven molt inclús el tabac requisat als . Professors recordats alguns amb paraules grosses i altres amb gran afecte. D’alguns en la llunyania reconeixíem que tenien uns coneixements limitats, però tot i així estàvem convençuts que havíem acabat la nostra estança amb un bon nivell.

I després el sopar amb els que van poder o van voler anar. Alguns supose que ficarien excuses, altres no els havíem pogut localitzar o ens havíem oblidat d’ells, els que no van poder intentarem que estiguen l’any que ve (hi ha pretensió de repetir l’encontre cada any) i u sembla ser que va dir que no li interessava, segurament a nosaltres també ens pareixia poc interessant la seua assistència. Entre els que no van poder assistir els que ja havien mort, uns en circumstàncies molt honroses i altres amb molt poc d’honor. De tot hi ha.

Estava el que viu a l’estranger, el que era més fluixet que la merda de gat i que ens feia rabiar a tots, el que no et saluda quan et veu i en canvi estava contentíssim de trobar-se amb tots. La majoria més calbs i grassos. I no va faltar l’humor un tant negre del que confessava tenir por d’assistir degut al seu aspecte actual però que després de veure com de perjudicats estaven la resta estava content, i que amés donava pressa per repetir el sopar o alguns dels presents ja no hi arribarien.

La reunió va superar les meues expectatives i va acabar en un pub tranquilet asseguts a la terrassa criticant els que se n’havien anat prompte, badallant, parlant de fills i finalment alçant-nos agafant-nos els ronyons i queixant-nos de tenir el cul quadrat després de tantes hores asseguts.

L’any que ve més. A veure si és veritat.

Entrades relacionades:

  • No s'han trobat entrades relacionades
Publicat dins de Pensaments | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari