O potser no…

Títol: El viaje del elefante (A viagem do elefante)
Autor: José Saramago (1922)
Any: 2008
Idioma original: Portugués

Editorial: Santillana Ediciones Generales. Alfaguara
Col·lecció:
Any de l’edició: 2008
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor: Pilar del Río
ISBN:978-84-204-7463-2

Els que em seguiu de fa molt de temps haureu llegit més d’un comentari de llibres de Saramago, sabeu que és un dels meus escriptors preferits. Però aquesta vegada m’ha decebut. El viaje del elefante conté la ironia de Saramago, té destells de genialitat a l’inici però després es queda en no res. Un anar passant, duent endavant una història sense cap força fins arribar al final. El llibre té poc menys de tres-centes pàgines però és una quantitat que enganya, l’edició és amb lletra gran. En realitat és una noveleta que es pot llegir en una o dues vesprades d’aquelles de poca feina. A mi m’ha costat més, ho sé, em costa llegir, cada vegada més.

Saramago va veure una història i la va escriure. El rei Joan III de Portugal regala al seu cosí Maximilià, arxiduc d’Austria, que està de visita per Espanya, un elefant. El llibre relata el viatge de l’elefant i el seu cuidador des de Lisboa fins Viena. Però no li va treure tot el suc. Se nota que va començar amb ganes però se va deixar dur. Una obra menor d’un geni.

Etiquetes: El viaje del elefante, Espanya, Joan III de Portugal, José Saramago, Lisboa, Maximilià d'Austria, Portugal, Viena

He estat un parell de dies sense entrar al bloc i no m’havia adonat que havia caigut. Bé, pareix que he sabut alçar-lo i que torne a començar a caminar. A veure si demà tinc un poc de temps i sóc capaç de curar-li les ferides. Disculpeu.

L’altre dia vos comentava que la informació que ens arribava des de la premsa i inclús des del govern sobre la pujada del tabac no era completa. Vos deia que la pujada seria major del que es comentava. Doncs encara em vaig quedar curt. Les marques han decidit aprofitar la pujada d’impostos per afegir uns quants cèntims més, i en el cas del tabac picat, que ja vos avançava que seria una pujada molt gran, ha estat inclús més que això. Vos deixe uns exemples:

Pujada tabac

Pujada tabac picat

Etiquetes: Burton, Camel, Domingo, ducados rubio, Excite, Flandria, Fortuna, Marlboro, Pall Mall, Pepe, Pueblo, tabac

Supose que divendres escoltaríeu la ministra Salgado dient que havien aprovat una pujada de l’impost del tabac. Tots els mitjans de comunicació es feien ressò d’una de l’exemple que va donar. La marca més venuda, es referia a Marlboro, passaria, si el fabricant afegia la pujada de l’impost al preu, de 3,10 a 3,29, dènou cèntims.

No sé el que pujarà Marlboro. Pot passar que el fabricant assumisca part de la pujada de l’impost, però si no ho fa supose que el preu serà 3,30, això dels cèntims ja és història al preu del tabac. Però la sorpresa vos l’endureu si vosaltres fumeu les marques més barates, aquelles que valen 2,10, i si fumeu tabac picat agafeu-vos a la cadira.

Mireu, la pujada de l’impost no és massa exagerada, ja veieu l’exemple del Marlboro, un 6% aproximadament. Però això és el de menys, el que no va dir la ministra és que pujava l’impost mínim. Per a un paquet de 20 cigarretes, que és l’habitual, l’impost específic sobre el tabac serà d’un mínim de 1,82 cèntims. A això li haureu de sumar l’IVA (16%), la comissió de l’estanquer (8,5%) i el que vulga guanyar el fabricant. Feu comptes, però ju dubte que cap marca es puga vendre per menys de 2,40. Ara la majoria de barates estan en 2,10, si el preu arriba fins el 2,40 (o potser més) la pujada seria de més del 15%. Això no té molt a veure amb l’exemple de la ministra, veritat?

Alguns direu, jo fume tabac picat i això és molt més barat. Doncs ara ja no ho serà. Les bosses de tabac picat solen ser de 40 grams. Ara trobem preus des de 1,50 les més barates, fis a 2 euros que val Fortuna (algunes són més cares però la gent que ha començat ara amb el picat sol moure’s per eixos preus). Fins ara no hi havia un mínim per a l’impost sinò que era un percentatge sobre el preu més un fixe per kg. Ara el percentatge serà del 41,5% i el fixe de 6 euros per kg (0,24 per bossa de 40 grams), però… l’impost no serà mai menys de 50 euros per kg. Feu una regla de tres, si per a 1 kg el mínim són 50 euros per a una bossa de 40 grams són 2 euros. I als 2 euros ja sabeu que s’ha de sumar IVA, comissió de l’estanquer i el que vulga guanyar el fabricant. Jo veig difícil que es puguen encontrar preus per baix de 2,70.

Quin percentage suposa un pujada des de 1,50 fins un mínim de 2,70???? Això són els 19 cèntims que comentava la ministra? No, això és una pujada que s’aproxima al 100%. Quasi res… Si fumeu picat, que no vos pille per sorpresa.

Etiquetes: Elena Salgado, Fortuna, Marlboro, tabac

Poca cosa queda per contar. Era l’últim dia, el cap ja el teníem en la tornada. Desdejunar, fer maletes, deixar-les a consigna i aprofitar el matí per anar a veure alguna cosa.

Vam comprar un bitllet de metro, tot s’acaba i els bitllets de tres dies que teníem ja havien caducat, i ens vam dirigir a Piràmide. La Piràmide de Cayo Cestio, és això, una piràmide como les egípcies però no egípcia. A Roma es poden veure uns quants obeliscs que sí van ser duts des d’Egipte però no la piràmide. Cayo Cestio se la va fer per fer-la servir pel mateix que servien totes les piràmides, de tomba. I si la volteu potser encontrareu un lloc que vos sorprendrà però que no ho hauria de fer. La piràmide era una tomba i al seu voltant només podia haver un cementeri.

I es podia visitar i vam entrar. A l’entrada un cartell et prega que deixes un donatiu de dos euros per al manteniment, ho vam fer. Es tracta d’un cementeri per a estrangers no catòlics. Potser el que més sorprén son els gats que viuen allí i pel que pareix estan ben alimentats. Entre les tombes podeu encontrar la de Percy Shelley, poeta anglés que potser coneixereu per ser el marit de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein. També encontrareu la tomba d’un altre poeta anglés, John Keats, que reconeixereu perquè al costat està soterrat un amic seu. En la làpida de Keats no diu el seu nom però la làpida de l’amic descobreix el secret. Sobre John Keats es va estrenar fa poc una pel·lícula que s’ha projectat a Cannes, Bright Star de Jane Campion, la directora de El piano.

I després de visitar un cementeri ja no quedava res. Vam esperar un autobús que ens duguera debades a Termini, vam recollir les maletes a l’hotel i altra volta a l’estació, altra volta el Leonardo Express, altra volta preguntar-nos si haguérem pogut viatjar en tren sense comprar bitllet, altra volta a Fiumicino i altra volta a l’avió, però aquesta vegada de tornada a casa.

L’avió va eixir amb retard i amés pareixia que no avançava. No arribàvem i havíem d’enllaçar amb l’avió que ens duria de Madrid a València. Mentre travessavem una tempesta pels altaveus ens van anunciar les portes d’embarc dels enllaços. Cap a València van donar dos portes diferents, més incertesa. Per fi vam arribar i mentre eixíem vaig treure els bitllets, vaig comprovar el vol que havíem d’agafar i no els vaig perdre perquè els que eixien darrere em van avisar que m’havien caigut mentre els guardava. Ja sabíem la porta exacta, vam mirar els rètols i no era cap a la dreta, tampoc cap a l’esquerra. On era? Just darrere, sí, havíem d’entrar per la porta que havíem eixit. Havíem patit debades, l’avió que anava a València era el mateix que ens havia dut de Roma a Madrid.

I això és tot. Espere que vos haja servit la nostra experiència. Encara em queda contar-vos alguna cosa més de Roma, el que vam veure al viatge de noces. Ja arribarà.

Etiquetes: Bright Star, Cannes, Egipte, El piano, Fiumicino, Frankenstein, Jane Campion, John Keats, Leonardo Express, Madrid, Mary Shelley, Percy Sheley, Piràmide de Cayo Cestio, Roma, Termini, València

L’abstenció demostra que poca gent creu en Europa i potser ni sap què dimonis estàvem votant hui. 30 punts menys de participació que en les últimes generals ho demostra. I això vol dir que no podem analitzar el resultat mirant a Europa sinò mirant a Espanya. No s’ha fet campanya europea sinó campanya interna i pareix evident que qui ha anat a votar també pensava poc en Europa.

Deixant de banda Europa podríem comparar aquestes eleccions amb les últimes generals, però els 30 punts de diferència en l’abstenció ho fa impossible. És difícil pensar que amb una participació del 75% els resultats haguessen estat els mateixos que amb una participació del 45%. Així que haurem de comparar amb les europees de 2004.

Contextualitzem. Juny de 2004, només havien passat 3 mesos des de l’11-M i des de la victòria del PSOE. El PSOE estava en un dels seus punts més alts i el PP en un dels més baixos. Juny de 2009, pitjor moment de la pitjor crisi econòmica en molt de temps, un moment molt delicat per a qualsevol govern.

Tenint en compte això veiem que el PP nomes guanya un punt mentre que el PSOE en perd cinc. No pareix que el guany del PP siga proporcional al canvi de situació, jo no estaria massa content. Els descontents del PSOE pareix que no se’n van al PP. Cal destacar que UPyD obté quasi un 3% dels vots. I on estan els vots que falten? El PSOE perd 5, el PP guanya 1, UPyD obté no arriba a 3, ens falta 1 punt. Esquerra Unida? No, han perdut poc menys de mig punt. Les coalicions? No, els seus resultats es mantenen estables. Mireu els vots en blanc, han passat del 0,61% al 1,41%.

Ja ho tenim. Els descontents han votat el partit dels descontents, UPyD, i en blanc. Si traslladem açò a unes eleccions generals què suposaria? Vull dir si en unes eleccions generals els descontents del PSOE voten UPyD i en blanc, i el PP puja un poc. Doncs que el PP obtindria majoria absoluta. Per què? Perquè els vots en blanc en unes eleccions generals són vots tirats al fem i els vots a UPyD, excepte en la circumscripció de Madrid, també.

Què pense jo que realment passaria? Que UPyD pujaria de 1 a 2 diputats per Madrid, que el PSOE faria valer el vot útil i recuperaria vots d’UPyD i dels vots en blanc i que al final potser el PP obtindria una victòria mínima i hauria de pactar amb PP i CiU. Sí, amb els dimonis nacionalistes que volen desfer Espanya. Tot això, amb les circumstàncies actuals, si la situació econòmica millora el PSOE pot tornar a guanyar.

No, no crec que a Génova estiguen molt contents encara que de portes a fora no ho demostren. I tampoc crec que a Ferraz estiguen molt disgustats, han jugat un partit amb un equip en unes condicions físiques lamentables i el rival els ha perdonat la vida.

O potser no….

Etiquetes: Eleccions, Esquerra Unida, Europa, PP, PSOE, UPyD

No quedaven més oportunitats, així que sí o sí havia d’ésser el dia d’eixir per la nit. Tocava agafar-se el dia amb calma, per això i perque els nostres peus ja no podien més. El pla era visitar la Piazza del Popolo, relaxar-nos passejant pels jardins de Villa Borghese, tornar al Vaticà, fer un llarg descans i eixir per la nit a sopar i visitar per la nit la Fontana de Trevi, la Piazza di Spagna i la Piazza Navona.

Després de desdejunar vam agafar el metro a Castro Pretorio fins Piazza del Popolo. Allí volíem visitar l’església de Santa Maria del Popolo però anaven a fer missa així que ho vam deixar per després de la passejada pels jardins que estan just allí al costat. Només pujar ens vam encontrar amb el Pincio, un mirador que cau sobre la Piazza del Popolo i des del qual es poden observar unes precioses vistes de Roma amb San Pietro al fons. Si esteu per allí i no voleu voltar pels jardins al menys no heu de deixar d’aguaitar des del Pincio. Vam estar una bona estona recorrent tranquilament el parc, veient les tortuges del Giardino del Lago i acabant a la mateixa Villa Borghese on s’encontra el Museo e Galleria Borghese, que no vam visitar.

Per dins del parc també circula un xicotet autobús, si no voleu caminar el podeu agafar que ja sabeu que són barats. Nosaltres el vam agafar fins la Porta Pinciana i des d’allí vam caminar, més del que esperàvem, fins la Trinità dei Monti, una vegada més vam baixar les escales de la Piazza di Spagna i ens vam dirigir a agafar el metro que ens aproparia al Vaticà. Abans vam tornar a baixar a la Piazza del Popolo per visitar Santa Maria, però la vam trobar tancada.

El Vaticà és visita obligada i no és qüestió de dedicar-li només  una o dues hores. Nosaltres ja havíem estat al viatge de noces però si aneu per primera vegada no podeu deixar d’entrar als Museus Vaticans i potser per visitar-los vos convinga contractar una visita guiada perquè vos estalviareu unes hores de cua. Tal volta no vos interessen les innombrables obres d’art que allí podeu encontrar, i que nosaltres ens vam quedar amb moltes ganes de veure, però els Museus són la porta d’accés a la Capilla Sixtina i supose que això sí que no vos ho voldreu perdre, veritat? L’obra mestra de Miquel Angelo mereix romandre en la sala una molt bona estona, entrareu i les pintures vos envoltaran per tots els costats, és com si estareu submergits en un mar d’art. I quan fent un gran esforç eixireu de la capella tindreu accés directe a la basílica de San Pietro on perdreu totalment la perspectiva, on no sereu capaços d’apreciar la seua immensitat perquè no tindreu res d’una mida normal per comparar, potser quan veureu les formiguetes que són les persones que pugen a la cúpula vos adonareu de la realitat de les mides de tot allò…

Nosaltres aquesta vegada només vam accedir a la Plaça de San Pietro i no ens vam decidir a fer cua per entrar novament a la basílica. El sol pegava fort i vam preferir seure una estona sota les columnes que l’envolten. Després ens vam assabentar que justet eixe dia era l’aniversari del papa i que quan nosaltres arribàrem ell només feia uns minuts que havia abandonat la plaça. Vam veure una processoneta d’una marededéu que acabaven de coronar i vam visitar l’oficina de correus on molts turistes aprofiten per enviar cartes a casa des del Vaticà. Es feia hora de dinar, aquell dia vam menjar un arrosset que ens va semblar molt bo a pocs metres de la plaça i només acabar un autobús ens va tornar a Termini.

Després de descansar vam fer el mateix recorregut en metro que al matí i vam tornar a la Piazza del Popolo i aquesta vegada sí que vam poder visitar Santa Maria on amés d’obres de Rafael i Bernini vam poder veure dos pintures de Caravaggio. Va valer la pena intentar-ho per tres vegades. Des de la Piazza del Popolo vam baixar passejan per la Via del Corso. La primera visita que vam fer va ser una gelateria i la segona una botiga on vam comprar algun record per la neboda. Després ja vam anar veient el Mausoleu d’August, la Piazza del Parlamento amb el seu obelisc, i després ja vam anar a buscar pels voltants del Panteó, que ja havíem visitat a la primera estada, la Piazza della Minerva amb la curiosa escultura de Bernini que representa un elefant que suporta un obelisc. Allí mateix s’encontra l’esgésia  gòtica de Santa Maria sopra Minerva on vam entrar quan ja anaven a tancar i per últim ens vam apropar a Sant’Ignazio di Loyola, però ja era tancada.

Per un d’aquells carreronets entre el Panteó i la Piazza Navona vam sopar, un menú de no arriba a deu euros. Es va fer de nit, per fi vam poder gaudir de la nit romana. Des que arribàrem jo havia desitjat, la meua plaça preferida de Roma és Piazza Navona i al viatge de noces ens vam quedar amb les ganes de veure la Fontana dei Quattro Fiumi de Bernini, estaven restaurant-la. Aquella vegada ens vam haver de conformar amb veure les altres dues fonts situades als extrems. I vam tenir sort, l’esplèndida font de Bernini ja estava restaurada. Falten paraules per descriure-la.

S’apropava el final. Vam tornar cap on havíem sopat i ens vam trobar que un camió d’escombraries passava pels carrerons plens de restaurants i inclús obligava a alçar-se la gent que estava asseguda prenent alguna cosa al carrer. Estem a Itàlia, les bosses d’escombraries són dipositades a terra junt els monuments i el conductor del camionet s’atura de tant en tant, després de discutir amb tots els cambrers que es queixen per les molèsties, i llença les bosses sobre el camió totalment descobert que deixa al seu pas una flaire que no era de roses precisament. Una escena realment curiosa.

Encara vam tenir temps per comprar algun regalet i per entrar en una llibreria que allargava el seu horari més enllà del que estem avesats. Ens vam despedir de la Fontana de Trevi, vam tornar a llençar la moneda de rigor per intentar que el destí ens retorne una altra vegada a aquesta ciutat. I finalment vam acabar la passejada a Piazza di Spagna. Estàvem molt cansats però sabíem que eren les nostres últimes hores, la nostra última nit, estàvem dient adeu. L’endemà ja tornàvem cap a casa i tindríem temps per ben poca cosa.

Etiquetes: Bernini, Capilla Sixtina, Caravaggio, Castro Pretorio, Fontana de Trevia, Fontana dei Quattro Fiumi, Galleria Borghese, Giardino del Lago, Mausoleu d'August, Miquel Àngel, Museus Vaticans, Panteó, Piazza del Parlamento, Piazza del Popolo, Piazza della Minerva, Piazza di Spagna, Piazza Navona, Pincio, Rafael, Roma, San Pietro, Sant'Ignazio di Loyola, Santa Maria del Popolo, Santa Maria sopra Minerva, Termini, Vaticano, Via del Corso, Villa Borghese

Açò va a ser un tostó d’entrada, vos avise. Si voleu continuar llegint és sota la vostra responsabilitat.

Queda una setmana. I, com jo, supose que la majoria de vosaltres ja n’estareu més que farts. La majoria de la gent no sap què és exactament el que estem votant. Europa queda molt lluny i els partits mai no parlen d’Europa amb una visió global, europeista, sinó sempre amb clau nacional (nacionalista, més bé). Tots s’omplen la boca d’Europa però a l’hora de la veritat tots aquells que tan poc nacionalistes són ho demostren ben poc. Si escolteu els partits majoritaris qualsevol diria que anem a votar per al parlament espanyol.

I clar, no podia ser menys, es preveu que la participació siga d’un ridícul 40%. És el que el cos ens demana a tots. Però, no anar a votar suposa un càstig per als partits majoritaris que tan fastiguejats ens tenen? No, realment no. Dilluns ens diran que han obtingut més del 40 per cent dels vots. En realitat és el 40% del 40%, menys del 20% de la població amb dret a vot. I amb un percentatge tan minúscul es sentiran legitimats per dir que la gran majoria els recolza. I gràcies que la circumscripció única d’aquestes eleccions ajuda a la proporcionalitat, si foren unes eleccions generals amb aquest ridícul 20% es podria obtenir una majoria absoluta sense problemes. Si vos quedeu a casa no li feu cap mal a PSOE i PP, ells se’n riuen, els té igual, tenen uns vots fixes, quan menys gent vaja a votar més percentatge tindran.

A mi d’aquestes eleccions m’agrada la circumscripció única. Sé que és criticada pels nacionalismes perifèrics (per distingir-los dels nacionalismes espanyols). Obliga a unes coalicions que no solen satisfer els seus components, però que són necessaries per evitar perdre representació. A mi m’agrada perquè, com he dit abans, ajuda a la proporcionalitat. I el que no m’agrada és que en aquestes coalicions t’informen ben poc de qui estàs votant realment. Si agafeu la papereta per exemple del Bloc, veureu que el cap de llista és Enric Nomdedeu, però això no és així. La candidatura no és del Bloc sinó de Coalició per Europa i heu de saber que abans d’Enric, que és el sisé a la llista, hi ha representants de Convergència, d’Unió, del PNB i fins i tot de Coalición Canaria. Això no m’agrada, no que s’haja fet la coalició, sinó que la papereta no reflexe qui s’està votant, crec que és ocultar informació. Tot i això, per poc que em seguiu, quasi que podreu endevinar que hi ha moltes possibilitats que el meu vot vaja a aquesta llista (o potser no…)

Analitzem. Tenim per un costat que l’abstenció no suposa un càstig i per un altre que tenim unes eleccions amb un sistema electoral de gran proporcionalitat. Doncs aprofitem. Anem a votar. A les eleccions europees és on més val el nostre vot, on menys sentit té el vot útil. Recordeu que en unes eleccions com aquestes Ruiz Mateos va obtenir dos diputats (també cal recordar que aleshores a Espanya li corresponien més diputats que ara) i que una agrupació d’estudiants, crec que era de biologia, es va retirar perquè les enquestes li donaven un diputat ara fa crec que deu anys. A unes eleccions generals amb 350 diputats en joc això hagués estat simplement impossible. Cal anar a votar. Si voteu partits majoritaris ja estareu convençuts, si voteu partits minoritaris ara més que mai el vostre vot compta. I si no voleu votar ningú aneu, agafeu la papereta que vos done la gana, a l’atzar, al més friki, la que tinga el nom que vos faça més gràcia, la d’un partit anti-sistema, la que vulgueu. La fiqueu dins del sobre i voteu. Segurament el vostre partit no obtindrà representació, no passa res tampoc ho volíeu, però el que sí obtindreu és que els majoritaris veuran que no representen més del 40% de l’electorat sinó realment menys del 20%.

Heu arribat fins ací? Ho he llegit tot? Sí que teniu poca feina. Em fareu cas? Supose que no. M’ho imaginava.

Etiquetes: Bloc, Coalición Canaria, Convergència, Eleccions, Enric Nomdedeu, Parlament Europeu, PNB, PP, PSOE, Ruiz Mateos, Unió

L’amic Raul Puchol per iniciativa de Jacinto Heredia em va entrevistar dimecres passat amb motiu de la fira del llibre. L’entrevista és al voltant de la meua col·lecció d’edicions de Platero y Yo.

Etiquetes: Cope, Jacinto Heredia, Platero y yo, Raul Puchol

Ens havíem fet el proposit de no caminar molt, teníem pagat el transport públic i l’havíem d’aprofitar. El pla del dia era visitar pel matí les termes de Caracalla i les catacumbes, tornar a l’hotel a descansar i per la tarda San Giovanni in Laterano i allargar-ho per viure un poc la nit romana. Bé, a la nit no vam arribar, dues terceres parts del objectius coberts… Això sí, caminar vam caminar més del que comptàvem.

El metro ens va deixar a Circo Massimo, sí allà on les carreres de quàdrigues de Ben-Hur. Ara és una enorme explanada als peus del Palatino, un immens parc. Vam haver de caminar un poquet, no massa, per arribar a les termes. L’entrada val sis euros però t’ofereixen també una entrada, que costava poc més de vint euros i que et servia per entrar amés al Coliseu, al foro i uns quants llocs més que no recorde, potser algun museu. Ja sabeu, potser vos convé anar el primer dia a les termes i comprar allí l’entrada combinada. De les termes queden uns murs gegantins, unes sales grandíssimes i alguna resta de mosaics, tot envoltat de jardins. Vam anar ben prompte i en dia feiner, estàvem quasi sols, un començament relaxant en un lloc pensat per això mateix. Les termes no eren només uns banys públic, sinó tot un macro-espai d’oci. Vos podeu riure de Marina d’Or.

A l’eixida de les termes, a la dreta, just al Viale delle Terme di Caracalla, no a la via de servei sinó a l’andana principal hi ha una aturada de l’autobús 118. És un micro-bus que et du a les catacumbes i comença la seua ruta a la Piràmide (també podeu agafar el 218 a San Giovanni). El vam agafar, una parella que semblava nòrdica va preguntar el conductor on havien de baixar i darrere d’ells vam baixar nosaltres. Estàvem just front a l’església de Domine Quo Vadis?, on hom diu que Sant Pere quan fugia de Roma va encontrar-se amb Jesucrist. Allí també teníem l’entrada al recinte on s’encontren les catacumbes de San Callisto, les més grans de les tres que es poden visitar. Vam entrar darrere de la parella que venia a l’autobús amb nosaltres i vam començar a caminar per un camí flanquejat per xiprers. El camí no s’acabava mai i l’altra parella cada vegada corria més i al final ens vam adonar per què. Un rètol deia que l’última visita del matí era a les 12 del migdia (per la vesprada obrin a les 14 un parell d’horetes més) i faltaven només cinc minuts per l’hora de tancada. Vam caminar aproximadament un quilòmetre però vam arribar justet per l’última visita guiada.

Les catacumbes de San Callisto tenen vint quilòmetres de galeries però la visita només recorre uns centenars de metres. Això sí, és suficient per fer-se una idea del que es tracta, un laberint de passadissos estrets amb tombes excavades a ambdós costats, un lloc poc recomanable per a perdre’s. De les tombes pràcticament només queden els forats, els marbres gairebé han desaparegut per complet, afortunadament sí que es poden veure algunes pintures i inscripcions.

La visita no és massa llarga, mitja horeta si incloem l’explicació que et fan abans de baixar, així que vam decidir tornar per on havíem vingut i visitar l’església de Domine Quo Vadis? I d’allí seguint la Via Appia Antica, que volta el recinte de San Callisto vam anar a buscar la tomba di Cecilia Metella i un tram de la Via Appia original. Un consell, no camineu per la Via Appia Antica en dies feiners, el transit és intens, la velocitat dels vehicles no massa moderada i les voreres pràcticament inexistents. Ho vaig passar malament i amés el que anàvem a veure estava més enllà de les catacumbes de San Callisto, passant les de San Sebastiano. Al final del tram original de la Via Appia vam encontrar un xicotet baret on ens vam menjar un entrepà i un gelat que ens va saber a glòria i just enfront del baret hi ha una parada d’autobús. Vam enllaçar bus i metro i cap a l’hotel a descansar.

El que vam fer nosaltres és una barbaritat, no volíem caminar massa i jo no sé la de quilòmetres que deguérem fer. Si voleu fer aquesta jornada la meua recomanació és que la feu el primer dia, així a les termes podeu comprar l’entrada combinada que vos he comentat. Teniu en compte que les catacumbes tanquen a les dotze si voleu visitar-les pel matí haureu d’estar a les termes a primera hora perquè la freqüència de pas de l’autobús 118 no és molt alta. Si voleu visitar Domine Quo Vadis feu-ho abans de visitar les catacumbes i si no la voleu visitar no baixeu allí, l’autobús vos deixarà a la porta de les catacumbes de San Sebastiano. Si baixeu a San Sebastiano esteu també al costat de San Callisto i prop de la tomba di Cecilia Metella i el tram de Via Appia original.

Per la tarda, després de descansar, el metro ens va deixar a les portes de San Giovanni in Laterano, és la catedral de Roma. Es tracta d’una basílica immensa, si aneu a visitar esglèsies és visita obligada, després de Sant Pere al Vaticà, és clar. Al costat de San Giovanni teniu un edifici on encontrareu la Scala Santa, que segons la tradició és la que Jesucrist va pujar i baixar al palau de Pilats. La Scala Santa només es pot pujar agenollat, nosaltres no ho vam intentar. A la part de darrere de San Giovanni encontrareu el baptisteri, no deixeu de visitar-lo.

Després vam voler visitar San Clemente, però abans vam castigar els nostre peus caminant altra volta en direcció contrària, quin dia… Si podeu no deixeu d’anar a San Clemente. Els plànols que vos donaran a Roma i els que pugueu encontrar pel carrer no la destacaran (no sé perquè), però si compreu alguna guia segur que parla d’ella. S’encontra entre San Giovanni i el Colosseo per la Via de San Giovanni in Laterano (si esteu a San Giovanni no feu com nosaltres, el carrer que du a San Clemente està a la part de darrere de la basílica). San Clemente són tres temples sobreposats, un del segle XII, un altre del IV i baix de tot un temple dedicat a Mitra. Només vam tenir l’oportunitat de visitar la planta superior, que és realment curiosa, però potser vosaltres tindreu més sort.

I, un altre dia sense eixir per la nit perquè ja només ens quedaven forces per agafar el metro a Colosseo, sopar prop de l’hotel, i dormir, dormir, dormir… No volíem caminar… Ah, crec que va ser esta nit quan mentre mirava la televisió el llit va començar a tremolar. Poc després el teletext va confirmar que havíem viscut un terratrèmol.

Etiquetes: Ben-Hur, catacumbes, Circo Massimo, Coliseu, Colosseo, Domine Quo Vadis?, Marina d'Or, Palatino, Piràmide, Roma, San Callisto, San Clemente, San Giovanni in Laterano, San Pietro, San Sebastiano, Scala Santa, Terme di Caracalla, tomba di Cecilia Metella, Via Appia