O potser no…

L’altre dia em van sobtar unes imatges del judici a Arnaldo Otegui. Crec que se l’acusava d’homenatjar un terrorista d’ETA, cosa que, per més fàstic que em done, no puc deixar de pensar que és un delicte d’opinió. L’advocada d’aquest senyor volia fer patent que el seu client estava en vaga de fam i no se li va acudir altra cosa que demanar permís a la presidenta, la senyora Ángela Murillo, per què l’acusat beguera aigua. La petició era sorprenent però que la magistrada contestara’como si quiere beber vino’ em va sobtar encara més. Per altra banda la presidenta demana Otegui si condemna el terrorisme, ell es nega a contestar i la senyora Murillo afirma que ja sabia que no anava a contestar.

Queda clar que el senyor Otegui recolza una banda de fanàtics que busquen excuses per matar qualsevol innocent. Però la justícia no pot semblar que no és imparcial i més davant d’aquesta gent. I aquesta senyora amb aquestes respostes el que deixa entreveure és que abans de començar el judici ella ja ha decidit que l’acusat és culpable. La justícia, com la dona del césar amb l’honestedat, amés de ser imparcial ho ha de semblar. No m’agrada i menys m’agrada que aparega en els mitjans de comunicació com una gesta, com una actitud a imitar. Els jutges han de ser imparcials encara que se’ls faça tot agre, és la seua feina.

Disculpeu, és que a mi m’agrada la teoria del dret, però la pràctica…

Etiquetes: Arnaldo Otegui, Ángela Murillo, ETA

Estem escoltant contínuament queixes sobre la política lingüística catalana. Hui en les notícies d’una televisió de nivell estatal han tret una manifestació de 200 persones en relació a aquest tema. Dubte que una manifestació de 200 persones per qualsevol altra qüestió tinga repercussió a nivell estatal (bé, potser sí si és en protesta de les sancions a Cristiano Ronaldo). Hi ha emissores de ràdio i televisió que trauen aquest tema a totes hora, aquelles que tiren foc i flama contra el nacionalisme i resulta que ells ho són i dels més radicals.

He de reconèixer que només conec la legislació catalana sobre matèria lingüística per les referències que he vist i escoltat a televisió i ràdio. I això és ben poca cosa perquè les informacions periodístiques només són una imatge aproximada de la realitat, poc més o menys reflecteixen la realitat de la mateixa forma que ho fa un dibuix d’un xiquet d’uns cinc anys.

Però sí que tinc una opinió del que a mi m’agradaria en política lingüística. Llibertat, llibertat i més llibertat. Jo no necessite que em parlen en la meua llengua, només demane que em deixen a mi parlar en la meua llengua. No sóc partidari de regular la llengua que s’ha d’utilitzar en l’atenció als clients en comerços. És evident que m’agrada més que em parlen en valencià, però si algú vol parlar-me en xinés que ho faça, igual si em ven coses interessants li compre i tot.

He dit que només demane que a mi em deixen parlar en la meua llengua. És evident que després m’he contradit. Si en un comerç no m’entenen jo no tindré llibertat per utilitzar la meua llengua però sí que tinc llibertat per no fer negocis amb ells. En aquells llocs on jo no puga triar, empreses privades monopolístiques (o amb escassa competència, com podrien ser les companyies elèctriques) o en qualsevol administració pública m’han de deixar parlar en la meua llengua. I això implica el requisit lingüístic en tota l’administració pública del territori on siga oficial la meua llengua. Si vull fer una denúncia a la policia nacional ho he de poder fer en la meua llengua, ja no demane que em parlen, només que m’entenguen, i això de vegades sembla difícil. No em val que algun funcionari m’entenga i quan jo parle valencià vagen a buscar-lo. No, això és discriminar-me, tots els funcionaris m’han d’entendre.

En el camp de l’educació el meu ideal també és la llibertat. Jo no crec que quan vinga un xiquet de Madrid se li haja d’eximir d’aprendre valencià, això no és llibertat, això seria un privilegi. S’han d’aprendre totes les llengües oficials i si ve algú de fora que no en coneix alguna o no en coneix cap, se li ha de donar un reforç per tal que com més aviat possible siga capaç de seguir les classes al mateix ritme que els companys. Però no sóc partidari de les línies en valencià i en castellà, els professors que s’expressen en la llengua oficial que més còmoda els siga (evidentment excepte en les matèries d’aprenentatge d’idiomes) i els alumnes igual. No m’agraden les separacions ni els guetos. I això val per a tot el territori, perquè el valencià és oficial a tota la Comunitat Valenciana i tots l’haurien d’entendre, inclús en les zones castellano-parlants.

Aquesta és la meua postura. Ni a favor d’uns ni a favor dels altres, així que em toca rebre dels dos costats. O potser no…

Etiquetes: català, Cristiano Ronaldo, llengua, València

Diumenge vam començar una nova temporada de teatre. Fa uns mesos estava convençut que amb el naixement de la xiqueta enguany ens quedàvem sense teatre. Però… ens ho podrem compaginar bé. Els tios de la xiqueta tenen el carnet bàsic i els pares el total, així que quan uns estan al teatre els altres cuiden Paula.

Per començar estava programada La marquesa de O de Heinrich Von Kleist i dirigida per la coneguda Magüi Mira. A mi em va venir al cap immediatament una pel·lícula eròtica dels 70, Historia de O, però res a veure. Això sí, també existeix un film de 1976 d’Éric Rohmer basat en aquesta obra, però la memòria és selectiva.

També teníem actors famosos per la televisió. Amaia Salamanca i Josep Linuesa de la sèrie Sin tetas no hay paraíso. Amaia em va parèixer molt més guapa al natural i Josep té una planta que ningú no diria quan el veu per la tele. En quant a la interpretació no em va parèixer res espectacular. Amaia la vaig veure poc solta, o em va parèixer, potser per tractar-se del seu debut al teatre.

Amés d’ells, dos veterans. Tina Sáinz amb una gran llarga trajectòria en cinema, teatre i televisió, i Juan José Otegui, tota una vida dedicada al teatre. No és que jo els coneguera massa, ja sabeu que jo per als noms sóc molt dolent i ma no sé quin actor va fer quina pel·lícula ni qui és aquell actor que la cara pareix que em sone.

L’obra va començar amb un monòleg llarg i crec que innecessari de Tina Sáinz que no era més que una introducció que crec que perfectament l’haguera pogut fer una veu en off. Després uns moments on no sabia si la cosa anava en broma o era seriosa, amb gags que pareixia que no casaven en una situació aparentment dramàtica. Però poc a poc vaig entrar en el joc, o em vaig conformar, i va acabar pareixent-me una obra entretinguda, no extraordinària però entretinguda.

Un poc de l’argument. La casa d’una jove marquesa vídua és assaltada per l’exèrcit rus i ella és raptada pels soldats amb intenció de violar-la (tot açò és anterior al començament). Un jove oficial rus ho evita, la rescata i la torna a casa (ací comença la representació) però davant de la bellesa de la jove no pot estar-se de ser ell qui la viole mentre ella roman inconscient. Penedit torna al poc de temps per casar-se i encara que la jove se sent atreta i els pares el veuen amb bons ulls, pensen que és tot massa precipitat i decideixen que han de reflexionar i li demanen que torne passat un temps. Mentrestant la marquesa s’adona que està embarassada encara que no s’explica com i decideix escriure un anunci al periòdic pregant que es presente el pare per contraure matrimoni. Els pares no se la creure i se senten deshonrats…

Això és tot, pareix que enguany la temporada ha començat amb més bon peu que la temporada passada. Esperem que continue així. La propera el 7 de febrer amb l’habitual Sergio Caballero.

Etiquetes: Amaia Salamanca, Éric Rohmer, Heinrich von Kleist, Josep Linuesa, Juan José Otegui, La marquesa de O, Magüi Mira, Sergio Caballero, Sin Tetas no hay paraíso, Tina Sáinz

Supose que tots haureu vist a les pel·lícules aquelles festes sorpresa d’aniversari. Aquelles que un pobre home/dona arriba a casa deprimit pensant que ningú no s’enrecorda d’ell i quan encén la llum tots els amics alhora criden sorpresa… Doncs hui he viscut una festa semblant. Un 50 aniversari i quasi quaranta amics i familiars esperant el pobre innocent que res no s’esperava del que havia organitzat el seu germà. Realment emotiu.

Etiquetes: aniversari sorpresa

El temps passa de pressa. Sabia que em tocava renovar el permís de conduir i quan ho vaig comprovar vaig constatar que efectivament era així i que no em quedaven més de quinze dies per fer-ho.

I què te ha veure tot açò amb el títol? Ho explique. Hi ha dos situacions que sempre em fan pensar en la privatització i la lliure competència, la revisió mèdica obligatòria per renovar el permís de conducció i la I.T.V. Són dos casos oposats però que demostren que no sempre és bona la gestió privada ni és desitjable la lliure competència.

Quin sentit tenen aquests dos tràmits? L’un demostrar que una persona és apta físicament i psíquica per conduir un vehicle, l’altre comprovar que un vehicle és apte per ser conduït. I compleixen la seua finalitat? La meua opinió és que no.

La gran majoria de vosaltres haureu passat la revisió per obtenir o renovar el carnet. No em negareu que no fan un poc de vergonya les proves que et fan. Una prova curta amb una maquineta per mesurar no sé realment què, una ràpida comprovació de la vista i poca cosa més. Pagues i ja ets apte. Dona la impressió que has d’estar realment greu per no passar les proves. Però què passaria si un dels centres homologats es guanyara la fama d’exigent? Efectivament, es quedaria sense clients. Ací teniu un cas on la competència fa que no s’acomplisca la finalitat del servei.

Per altra banda tenim la I.T.V. Ací la competència pràcticament no existeix. Es tracta de fet d’un monopoli atorgat a una empresa privada. Tenim el cas contrari, el nivell d’exigència puja i molt. A mi mateix se’m va donar el cas de no passar-me la revisió perquè el meu cotxe contaminava massa. El mateix dia, desprès de que al taller no em feren més que revolucionar el motor, vaig tornar a pagar i ja era apte. El cotxe contaminava el mateix que abans perquè no li havien fet cap reparació. Açò només s’entén en un sentit de recaptació. No hi ha competència doncs siguem durs i qui no passe la revisió no tindrà més remei que tornar a pagar. S’arregla açò fomentant la competència? Sí, evidentment el nivell d’exigència es reduiria. Només cal que aneu a llocs com Cantavieja on l’exigència és mínima perquè saben que així atreuen gent de Castelló. Però clar, en aquest cas la competència faria el mateix que amb les revisions mèdiques per al permís de conducció, que les convertiria en un tràmit allunyat de la seua finalitat darrera.

La gestió privada és més eficient? Probablement sí. La lliure competència és bona? Generalment sí. Però per certes coses només és eficaç la gestió pública. Les empreses privades estan per guanyar diners donant serveis a canvi, les institucions públiques per donar servei (encara que alguns treballadors de la funció pública el dia que donaven aquest tema no van anar a classe).

O potser no…, és clar.

Etiquetes: Cantavieja, competència, ITV, permís de conducció, privatització

Tota una vida treballant en la mateixa empresa. No exactament, tota la vida treballant per al mateix empresari en  diferents empreses. Fent… de tot, el que faça falta. I si se li ha de fer el café al cap se li fa i se se l’ha de cuidar quan està malalt se’l cuida. Si s’han de fer hores se fan i no se reclama que se paguen. Si et congelen el sou tres anys seguits per preparar-nos per la crisi s’accepta i punt. I si després et rebaixen un 10% perquè estem en plena crisi, què anem a fer? Haurem de signar perquè ja se sap que si no ho fas igual te’n vas al carrer. I després, doncs després te’n vas al carrer en un ERE perquè no rendeixes i eres molt car de despatxar. Així van les coses.

A mi no m’ha tocat, sóc dels afortunats que continuaran treballant i als que se’ls exigirà que facen la feina dels que ja no estan. Compromís, esforç, treball… fins que… fins que…

Etiquetes: Crisi

Paula és la filla del rei, però ella no ho sap. Encara que supose que alguna cosa sospitaria perquè em mirava i aquelles barbes no li resultaven estranyes. Cara de sorpresa i inclús algun somriure. Enguany el rei no va venir a dur-li regals, només volia fer-se una foto amb la seua princesa. Potser l’any que ve serà un altre el rei que li durà els regals, perquè jo vull viure-ho també des de l’altre costat.

Enguany em va passar tot molt ràpid. La pluja ens va respectar quasi fins als final. La meua neboda no em va conèixer, em tenia por al principi i després de donar-li els regals la por es va tornar en indiferència. Després xiquets i més xiquets, alguns amb molta il·lusió, altres ja l’havien perduda, és un mal que cura l’edat. Uns amb massa regals, altres amb els justos per no fer excessivament llarga la visita del rei.  Alguns no gosaven mirar-me, altres no volien deixar-me anar i em donaven instruccions sobre on havia de deixar els regals a casa els avis o els oncles. Uns m’explicaven amb tot detall com s’havien portat durant l’any, amb detall però amb poca sinceritat, i altres per no mentir simplement callaven.

Per fi Paula. Dormia quan vaig arribar però es va despertar a l’agafar-la. No va plorar, no va tenir por. Gens. Ja arribarà el moment.

Etiquetes: Rei Melcior

Dissabte vam deixar la menuda amb els meus pares i ens vam dirigir cap El Corte Inglés per comprar els últims regals de reis. Feia temps que no anàvem i encara no havíem vist acabades les obres d’accés a la ronda des de l’antiga nacional 340 enfront de La Salera.

No vaig a parlar de compres, ni d’obres, ni de festes, ni de centres comercials. Només volia dir que vam veure, acabadetes de ficar, un munt de senyals que indicaven Avda. Vila-Real. Açò és una guerra perduda. Alguna vegada ens escriuran bé el nom del nostre poble? Senyors, per favor, que Vila-real és només una paraula. On s’ha vist escriure una lletra majúscula a mitan paraula? És desesperant, els exemples són innumerables fins i tot a casa nostra.

Em supera…

Etiquetes: El Corte Inglés, La Salera, Vila-real

Quan el PSOE va aprovar la llei on es restringia la possibilitat de fumar en llocs públics també regulava els llocs on es podia vendre tabac fora dels estancs.  En un primer moment la normativa era clara, només es podia vendre taba en aquells establiments on era permès fumar, i només és permès fumar en els bars de menys de certs metres o en les zones habilitades del bars i restaurants que excedeixen aquella quantitat de metres. Pareix congruent que allí on es puga fumar es puga vendre tabac i no es puga vendre on no es pot fumar.

Al poc de temps ja es va modificar la norma i es va possibilitar vendre tabac en els locals de venda de premsa situats en la via pública. Això vol dir els quioscos de tota la vida que eren una caseta en mig d’un carrer, una plaça, un jardí i dels quals ja no en queda cap a Vila-real. Desconec què va motivar el govern a introduir aquesta excepció, potser com al carrer no està prohibit fumar van pensar que no estaria de més que es puguera vendre tabac al carrer. Però ja ficats perquè només als quioscos i no a les xurreries ambulants per exemple?

Evidentment la resta de quioscos es van sentir discriminats i ara tornen a obrir la mà. Ja pot vendre tabac qualsevol quiosc amb accés directe a la via pública, supose que quedaran exclosos els situats a l’interior de centres comercials.

S’acaba amb una discriminació que no tenia sentit però… Si se vol acabar amb el tabaquisme la millor forma es vendre tabac en els comerços més freqüentats pels xiquets?

Etiquetes: quiosc, tabac

Feia temps, molt de temps, que no veiem una peli. Al cinema ja no sé quan va ser l’última vegada que vam anar però és que des que va néixer Paula ni tan sols a casa n’havíem vist. Dissabte vam decidir acabar amb això i de les que teníem per ací esperant vam decidir veure Australia. Només vos puc dir que no vaig reconèixer Nicole Kidman i que les últimes dues hores les vaig passar dormint.

La felicitat va arribar després. Paula estava dormint al braç de la meua dona quan em va despertar per dir-me que ja havia acabat la peli i volia gitar-se. Era la una de la matinada. Jo vaig començar a passar cadenes a la tele i vaig caure al canal 33. Anava a començar L’apartament de Billy Wilder. Es tractava de la versió original subtitulada. Paula va canviar de braç i jo vaig perdre la son. Em va enganxar com feia temps que no m’enganxava cap pel·lícula.

No, no l’havia vista. El film és de 1960 en blanc i negre, sabia de la seua existència però no recordava l’argument o potser no l’havia sabut mai. Jack Lemmon, aquell oficinista tímid i enamorat de l’ascensorista, una joveníssima Shirley McLaine, apareixia impotent al meu televisor per negar el gaudi del seu apartament als caps de la seua empresa i les seues amants. Només cabia un final i jo sabia quin era però això no impedeix emocionar-se davant una història tan senzilla, sense cap efecte especial, amb pocs actors i decorats. I més tenint a Paula al braç, dormint innocent, feliç, com jo i com estaven destinats a ser-ho aquells dos de la tele. A poc del final una interrupció per preparar un biberó i després un altre perquè Paula va decidir que aquella nit per primera vegada anava a menjar el que no havia menjat mai.

No és necessita més per ser feliç.